Marta Font: “Hem perdut la nostra terra i la vull recuperar”

PalmaDesprés d’anys de fer gravats, l’artista Marta Font va començar a explorar noves formes d’expressió que, sense adonar-se'n, la connectaven amb una mateixa cosa: les seves arrels. Així, la ceràmica i el brodat han esdevingut centrals a l’exposició Yōki, que es pot veure fins a final de mes a la galeria Kaplan de Palma, i on les dones de la seva família i la serra de Tramuntana tenen un paper més que destacat. “És una exposició molt sensitiva i orgànica”, resumeix l’artista, “que parla de com ens comunicam amb la natura”. 

Les grans protagonistes de l’exhibició són aquestes peces de ceràmica batiades com a Yōki, una paraula japonesa que es podria traduir com a “contenidor de substàncies volubles”. D’on sorgeixen, aquestes peces?

— Ja fa uns anys que faig ceràmica i em vaig trobar que no hi havia fang d’aquí, que no es comercialitzava. Vaig estar cercant i finalment vaig trobar un ceramista de Pòrtol que tenia el seu propi fang i me’n va donar. Jo som de la serra de Tramuntana i tot això va coincidir en un moment una mica complicat amb ma mare, que estava malalta, i vaig voler trobar terra del meu entorn, de la Tramuntana, per fer-hi feina. Així vaig començar tota una investigació sobre la terra que encara no he acabat. 

No hi havia terra a la Serra que us servís?

— No, era terra dolenta, tot i que en vaig trobar una que més o menys m’anava bé i la vaig mesclar amb la que tenia. D’aquí sorgeixen aquestes ceràmiques, que són petits contenidors de l’essència de la Tramuntana, estan brunyits a mà i a dins tenen verdet perquè les puguis tocar i ensumar. Són peces quilòmetre zero que també es poden escoltar i que respiren, d’alguna manera. Són peces vives, bàsicament. 

De fet, formen part d’aquest projecte que teniu encara en marxa sobre la terra. En quin punt es troba la recerca? Heu trobat terres que serveixin o una explicació sobre per què no es poden fer servir?

— Són terres molt calcàries, pel fet de ser en una illa, però la qüestió és que ja no queden teuleres a la Serra. La darrera que hem trobat és a Esporles i està a la venda, i, de fet, he estat parlant amb el darrer teuler, que encara és viu, que m’ha donat informació sobre el clot d’on treien el fang, al port del Canonge, i amb això estic ara mateix. M’interessa molt el tema de la pèrdua de la nostra terra i tenc certa obsessió per recuperar-la, sí. 

I d’això sorgeixen les diferents obres de l’exposició, que hi estan relacionades, també els collages que serviren de matrius d’aquestes peces de ceràmica i que provenen dels perfils de les muntanyes de la Serra. També s’hi vinculen, de manera metafòrica, les teles que heu cosit, no és així?

— Sí. Tot això va coincidir amb la pèrdua de ma mare, moment en què em vaig quedar amb moltes coses seves, i entre elles hi havia teles de lli antigues, molt boniques. Això connectava amb la tradició de brodadores de la meva família, que eren dones que van treballar i van ser artistes, però que mai van rebre reconeixement, i això és el que volia fer, donar-los aquest reconeixement. Així que em vaig posar a brodar i les puntades eren com a fulles de pi, que cauen i van formant muntanyes de pinassa. Molta gent les lleva, aquestes muntanyes de pinassa, però el que fan és millorar la qualitat de la terra que alimenta les arrels, i així els arbres creixen amb més força. Al final, parlam del cicle de la naturalesa, també, quan parlam d’un dol, d’una persona que deixa de ser-hi però que d’alguna manera hem d’alimentar perquè continuï present. 

I aquesta transformació es fa present a l’obra que en surt. Tot i ser peces molt connectades al territori, heu emprat conceptes orientals per batiar-les i definir-les. El wabisabi, per exemple. 

— El wabisabi parla de la bellesa de la imperfecció, que no deixa de ser la calç que hi ha a la ceràmica feta amb les terres de Mallorca o els forats i les taques que trobes a la tela de lli. Pot ser que la terra de la Serra no sigui magnífica per fer fang o que a les teles antigues s’hi trobin petits defectes, però la bellesa que tenen és espectacular precisament perquè el temps hi ha passat per damunt i ha deixat el seu rastre. 

I, de fet, la vostra intenció artística és també contribuir a augmentar aquesta petjada des de diferents perspectives. Per exemple, la performança. 

— Sí, n’hi ha una que encara estic editant, perquè he anat amb tres artistes més a l’ermita de Valldemossa, que era un lloc sagrat per a ma mare i la meva família, i em vaig posar a cosir davall un arbre amb tota la fullastra, coberta amb draps de les padrines, mentre la resta d’artistes feien de terra, de fulla i de branca. És una peça que parla de la comunicació, de la connexió amb la natura i de la meditació. També tenc un dels yōkis a la muntanya, perquè em feia il·lusió veure el procés de la peça dins el bosc. Cada cert temps hi vaig i faig fotos de com es va integrant una altra vegada al paisatge, com hi retorna.