Xavier Albertí: “Hem trencat la identificació del Teatre Nacional amb el votant convergent”

BarcelonaXavier Albertí (Lloret de Mar, 1962) va accedir a la direcció del Teatre Nacional (TNC) el 2012 després de guanyar de forma inesperada un concurs on finalistes com Oriol Broggi, Josep Maria Mestres i Carme Portaceli, que justament és qui el rellevarà aquest estiu, tenien més avals que ell. Ha viscut dos mandats intensos, marcats per les retallades, el Procés i la pandèmia, i s'acomiada amb "un teatre sanejat", diu. Té l'agenda plena. Aquest any ja no ha tingut exclusivitat amb el TNC, cosa que vol dir que li han retallat el sou a la meitat per sorpresa, però també que ha pogut ser nomenat dramaturg de la Compañía Nacional de Teatro Clásico. Les seves properes direccions són al Grec amb Jordi Oriol, un monòleg de Josep Maria Miró al Temporada Alta i una òpera al Teatro Real, entre d'altres. I ja avança que tornarà a dirigir al Teatre Nacional.

Ha estat vuit anys al capdavant del Teatre Nacional. Ha pogut fer el que volia?

— El meu projecte era molt extens i ningú m'havia comunicat que se'm retallaria el 30% el pressupost. El primer any de cohabitació amb Sergi Belbel, el 2012-13, vaig assistir al tancament de la Sala Tallers, a protestes laborals, acomiadaments... Tot això no m'ho esperava. Però hem fet moltes coses. A grans trets, crec que surto amb el teatre sanejat. Hem trencat la identificació bàsica i perniciosa que aquest era el teatre del votant convergent i burgès. Hem trencat la idea que el TNC llegia el patrimoni com una obligació i espero que sigui un camí que no s'interrompi.

Aquesta és una de les seves obsessions.

— El patrimoni no és un objecte que tenim en una vitrina al qual hem de treure la pols per llegar-lo a les noves generacions. El patrimoni és una energia que necessita ser tocada, remenada, trencada, pixada... el que vulguis. Com fan les tradicions culturals del nostre entorn que han tingut continuïtat. També hem fet una altra cosa que em semblava imprescindible: reconstruir les tradicions de recepció d'obres o autors prohibits o oblidats a causa de la història. Els hem programat, els hem editat, hem fet activitats al seu voltant i hem instigat llibres.

Vostè ha donat molt de pes al projecte editorial del Teatre Nacional.

— Busca'm un altre teatre al món que els últims quatre anys hagi editat 40 volums de teatre. I tot el cicle Llegir al Teatre, vinculat a la xarxa de biblioteques públiques, que ha generat un canvi de paradigma perquè ha fet que el ciutadà perdi la por de llegir teatre. Vam començar amb 13 biblioteques i acabem amb 120. Quan vam començar, les editorials havien deixat de publicar teatre i les llibreries no en tenien; ara hi ha llibres i hi ha lectors, i aquest mèrit, ens agradarà més o menys, s'ha produït en aquesta casa.

Com es pot defensar millor el patrimoni?

— Som membres d'un espai comú que ens el dona la llengua. I la llengua, que és l'ànima del teatre, la construeix una tradició. Les obres d'art per si soles no tenen valor: el seu valor és quan són llegides i com acordem com ens afecten. Per això necessitem crear eines per treure'ns la idea que el patrimoni cultural i teatral català és menor que d'altres, i una és la creació de la Companyia Nacional de Teatre Clàssic Català. L'hi he dit ja a la consellera i m'hi ha fet bona cara.

El Nacional necessita una companyia?

— Una companyia per fer qualsevol cosa? Tant de bo, però és una qüestió purament econòmica, i nosaltres no tenim el model de repertori alemany. Una companyia de teatre clàssic es pot fer en residència al TNC o itinerant, o en conveni amb les grans ciutats del país.

Per què creu que és tan essencial?

— Qualsevol mirada museïtzadora al patrimoni no ens fa avançar, al contrari, ens fa mal. Només val la pena quan a partir de la lectura del patrimoni entens la nostra història. Estem repetint el mateix que vam viure com a col·lectivitat fa 150 anys, per què no n'hem après? I com coneixes la teva història? Ara amb els llibres d'història. Però hi ha un element que recull l'esperit del temps encara millor, que són les arts escèniques. Quan te'n vas a Pitarra, Guimerà o Sagarra, reculls l'ànima d'aquell temps i allò il·luminarà el teu present. Jo hi he posat molt d'èmfasi, però no hem volgut mai que aquest fos un model de teatre clàssic. Hem de fer clàssics i contemporanis catalans i universals i dansa, circ i teatre per a joves... Amb els recursos que tenim, fem estrictament miracles.

El TNC ha tocat os?

— EL TNC ha tocat os. Repeteixo: el TNC està fent miracles perquè té uns equips humans extraordinaris. Quan vaig arribar aquí el teatre gastava el 60% del pressupost en estructura i el 40% en activitat, i la crisi ens ha permès intervenir-hi i intercanviar aquests percentatges. Hem perdut uns 5 milions d'euros en aquests 8 anys. Això estic convençut que canviarà.

Què li ha afectat més, la crisi, el Procés o la pandèmia?

— Al teatre la crisi del 2008 l'afecta el 2011-12 perquè és quan s'apuja l'IVA i el TNC l'assumeix, a més de la retallada de la subvenció. La temporada 2014-15 vam patir una davallada de públic important, perquè si et falla una aposta a la Sala Gran estàs perdut. Depens molt d'això, perquè només pots fer tres produccions i convidar-ne dues, perquè el cost d'una producció és 700.000 euros a la Gran i la meitat a la Petita. Això ens porta a fer exhibicions de sis setmanes, que no hi ha cap teatre a Europa que ho faci. Barcelona té una quantitat de públic excepcional. Després vam fer una política agressiva d'abonats perquè volíem una relació diferent amb l'espectador i aquest lligam ha donat una fisonomia diferent al teatre. L'espectador ha respost a moltes coses.

I el Procés?

— Honestament no ens ha afectat. Un dia van venir dos guàrdies civils de paisà. I algun dia vam suspendre alguna funció o la vam dedicar. Si alguna cosa ha generat el Procés és la idea que cal que la cultura sigui una eina de cohesió social. Allà on anem, ho hem de fer com una col·lectivitat.

¿I a la pandèmia hi heu respost amb cintura?

— No. Nosaltres tenim uns pressupostos tancats i vam pagar tot el que havíem signat amb els artistes fins al juliol sense tenir cap ingrés propi. Els recursos estaven tots gastats i no ens en van donar més. Això em va ocasionar crisis personals, i fins i tot dos ingressos hospitalaris per angoixa per la quantitat de gent que et truca dient-te que necessita que els ajudis i tu els has de dir "No ho puc fer".

Com ha gestionat els nos, una de les grans feines dels directors?

— Sobretot en un país que té la quantitat de creadors que té. Programem entre 25 i 27 espectacles i rebem un miler de propostes a l'any. Vol dir que a 975 els has de dir que no. A mi no m'agrada pensar que dic que no. Una de les paraules clau, incòmodes però necessàries, és que aquesta casa és jerarquitzadora. La idea que a qualsevol persona que comenci li has de donar una possibilitat perquè creixi jo no l'he fet mai meva. Perquè l'he patit. Quan al començament et donen una responsabilitat per a la qual no estàs madur, l'hòstia que et pots fotre et pot anul·lar. I n'hem vist casos.

Li he sentit dir que això és el que passa en el cas de les autores i directores.

— Des del dia que vaig arribar, tenia voluntat de fer una programació paritària, i hi hem arribat els últims tres anys. Abans hem hagut d'anar ajudant a créixer. A la Sala Gran no hi pots posar una persona que no té les eines. Ja sé que això és paternalista i em fa angúnia dir-ho, però al mateix temps en conec les conseqüències.

Sí que ha escollit uns noms que hem anat veient...

— Jo no he fet una programació a través dels meus gustos personals sinó a través dels talents reconeixibles pel meu olfacte. Alguns els hem sistematitzat i han crescut: Carlota Subirós, Alícia Gorina, Jordi Prat i Coll, Lluïsa Cunillé, Josep Maria Miró... I n'hi ha d'altres que els hem provat. I també m'he trobat que m'han dit que no. Si alguna cosa me n'emporto d'aquí, és tot el que és intangible: l'enorme coneixement i hores de lectura i tot el que no coneixia.

A falta de saber les xifres de tancament, ¿ha tingut prou públic, el TNC?

— Hem tingut una mitjana d'ocupació del 90%. Difícilment podem créixer més sense més recursos. Pel que fa a quantitat, el TNC és equiparable al nivell europeu. La Schaubühne [a Berlín] té tres sales com nosaltres i una dinàmica de programació similar. Ells tenen 56 milions d'euros de pressupost, nosaltres menys d'11, però tenim els mateixos espectadors anuals, una mitjana de 140.000 persones les temporades normals. A més, hem rebaixat la mitjana d'edat dels 70 als 51 anys, i això era impensable. Ens hem obert i hem fet esforços perquè aquest sigui el teatre de tothom, fins i tot vam intentar tancar la ferida del cas Josep Maria Flotats. No crec que el preu sigui una barrera. El problema és més ideològic i un edifici que no es fa amable amb el ciutadà.

Per què és tan difícil que vinguin creadors estrangers i que s'internacionalitzin els nostres?

— Jo he anat a l'Institut Ramon Llull a dir que no pot ser que el Teatre Nacional no sigui el primer ambaixador de les arts escèniques del país; m'han dit que tenia raó, i no han fet mai res. Un espectacle internacional de tres dies costa el mateix que una producció nostra per a set setmanes. En un moment en què la crisi va fer abaixar la producció, havíem d'apostar per la producció local, amb tot el dolor de l'ànima. Hem fet sempre programació internacional, però molt petita.

Per què no es poden sistematitzar les gires per Catalunya?

— T'ho diré amb un exemple: La Rambla de les Floristes va fer una dotzena de funcions. Amb els convenis que tenim al Nacional, el preu d'una funció pujava a l'entorn dels 30.000 euros i cada ajuntament en pagava 6.000; la resta els hi posàvem nosaltres. Això no és sostenible. Quan la Generalitat no ens dona una partida per fer gira, hem sortit amb un espectacle més petit [de La Calòrica]. Però la consciència que aquesta casa és de país i ha de fer país, la tenim. És més, crec que caldria un festival amb les millors produccions en llengua catalana. També ho vaig comentar al conseller de l'època i li va semblar bé però tampoc es va fer.

Per cert, ha treballat amb set consellers.

— En recordo de tots els colors. Fa una mica de vergonya. Quina estabilitat pot tenir la política cultural?

Vostè va entrar al TNC amb el projecte T6 d'autoria catalana clausurat. ¿Ha donat prou joc als autors catalans?

— Tot el projecte T6 va tenir un total d'espectadors que és menys del 10% del que ha tingut en els darrers vuit anys la dramatúrgia catalana contemporània. Els espectadors han vist més teatre en català i a la Sala Gran: Guillem Clua, Lluïsa Cunillé, Narcís Comadira, Pau Miró, Josep Maria Miró... La visibilització no és tenir-los a la Sala Tallers. Si el que es creu és que ha desaparegut un espai d'investigació i de risc més acotat, és veritat, però per motius econòmics. Ho hem intentat compensar amb altres encàrrecs més petits i amb el premi Quim Masó.

Deia que s'ha tancat la ferida amb Flotats. ¿El teatre català n'ha obert una altra amb Lluís Pasqual?

— Crec que en Lluís Pasqual ha aportat coses fonamentals al teatre d'aquest país, entre altres coses la fundació del primer intent sensat de tenir un teatre públic, ha educat les administracions perquè donin suport al teatre. I a mi encara em costa entendre per què Lluís Pasqual va presentar la dimissió. El possible cas d'una persona que crida a una altra em sembla que s'ha d'arreglar d'una altra manera i no dimitint; segurament hi havia altres conflictes que no conec. Em sap greu que no tingui un espai a la ciutat de Barcelona, que ell ha ajudat a fer gran teatralment.

I sobre el cas Joan Ollé, apartat de la docència per acusacions d'assetjament, l'ha sorprès?

— Molt. M'ha sorprès la dimensió que se li ha donat. Tinc la sensació que no és just el que s'ha produït, una altra cosa és que no sigui útil. Crec que l'activisme necessita una energia no prou ben controlada que pot tenir víctimes col·laterals perquè hi ha coses que s'han de canviar. T'ho diu una persona que no ha cridat ni insultat mai a ningú. En algun d'aquests casos és gent formada en una època en què el concepte d'autoritat s'entenia d'una altra manera i l'han exercit des d'una cultura que aquest moment no demana. Sobre els abusos sexuals, no tinc la més mínima capacitat de dir res, per tant que faci el seu recorregut. Mentre Joan Ollé ha treballat al TNC ningú ha denunciat la seva conducta.

S'ha activat el protocol en algun moment?

— Mai.

Què ha sacrificat aquests vuit anys per ser aquí.

— Tot. La vida no ha existit. No hi ha hagut res més al món més important que aquesta casa, on no havia treballat mai abans i fins i tot n'havia estat crític. Però és que jo, faci el que faci, no sé treballar sense posar-m'hi al cent per cent.