La maldat felina de Hugh Grant

El punt de partida d'Heretic és senzill: dues joves mormones truquen a la porta d'un home inquietant i extremadament educat que els proposa debatre qüestions de fe mentre mengen un pastís de nabius casolà. Amb aquests escassos elements (tres personatges, una casa laberint, un retorçat debat teològic i un pastís de nabius convertit en objecte de malson), la parella de cineastes Scott Beck i Bryan Woods, autors de la recomanable La casa del terror i guionistes de la saga Un lloc tranquil, construeixen un efectiu film de terror que muta de peça de càmera dialèctica a angoixant descens als inferns sense perdre mai el pas. És una operació arriscada, basada en un guió artificiós ple de girs i de portes que, com a Barbarian, són la via d'accés al món sinistre i de soliloquis llargs –encara que força simples– sobre la distància que hi ha entre fe i religió.

Malgrat els trucs de guió, Beck i Woods tenen, com a autèntics creients i practicants de l’horror, un parell d'asos a la màniga: una fe indestructible en les possibilitats i plaers del gènere de terror i un Hugh Grant passant-s'ho d’allò més bé en un rol de malvat que ja havia explorat abans, però mai en una versió tan fosca. És fascinant veure l'actor britànic transformar l'encantador somriure i la gestualitat amanerada de les comèdies romàntiques que van fer-lo famós en instruments generadors d’inquietud, encara que res d’això permet preveure el gloriós moment en què emet un miol que glaça la sang.