Hermann Bonnín, un Ulisses imprescindible
El crític teatral de l'ARA recorda el director teatral mort aquest divendres als 84 anys
BarcelonaNo tinc prou paraules que puguin encabir la importància d'Hermann Bonnín per al teatre en general i, sobretot, per al teatre català.
Qui, si no, va dirigir la Real Escuela de Arte Dramático a Madrid; qui, si no, va convertir el vell Institut del Teatre franquista en una institució democràtica i dinàmica; qui, si no, va aixecar el Centre Dramàtic de la Generalitat al Teatre Romea; qui, si no, va tirar-se a la piscina per muntar un petit teatre que visualitzés la poesia escènica de Joan Brossa o de Palau i Fabre; qui, si no, va tenir l'empenta per fer de l'antiga fabrica de moneda un teatre, La Seca, avui Escenari Brossa. Li agradava actuar. I el fascinava dirigir. Tants i tants espectacles! Txékhov, Strindberg, Pirandello, Kafka, Maragall, Brossa, Maeterlink...
Bonnín era, no, és sinònim de teatre. Què carai! I també de passió teatral. I d’elegància. I d’amistat.
Delicat. Preciosista.
Bonnín era com una gran orella. Una orella que escolta, que sap escoltar. I també una boca. Una boca que exhala saviesa prudent, reflexiva. Una boca que recita Baudelaire sobre el matalàs de casa meva per celebrar un aniversari o sota els plàtans de la riba de la Muga en una càlida nit d’estiu.
Bonnín, un dandi d’ulls blaus i jaqueta daurada somrient en el foyer d’un teatre. La mirada que pregunta sense inquirir, la mirada que convida.
Bonnín era energia. Un no parar. Avui aquí i demà allà. I mes enllà.
I va ser sempre nen. Sí, nen. Com li agradava jugar!
Bonnín, una àliga que tot volant per sobre nostre sabia veure els diamants amagats a les mines de Joan Brossa, de Josep Palau i Fabre.
No era modern, sinó un clàssic avantguardista.
Amb mà dreta per apaivagar el conflicte i mà esquerra per navegar entre aquells que posen i disposen.
Bonnín era seducció. I per això se sortia sempre amb la seva. I a la fi, si em permeteu que ho digui, era l’Ulisses que es troba Nausica:
Jo só aquell que rodant va per la terra
i per la mar, passant treballs, en busca
del bon camí per retornà a la dolça
pàtria enyorada: cada via nova
me la trenquen els déus, o m’hi deturen
per gran fracàs o amb impensat obstacle.
Així he vist molt món, i moltes coses
he pogut observar, i gents diverses
he tractat, i he passat perills molt grossos,
i he tingut molts afanys, patint moltíssim.
Mes ai! que de la pàtria
he servat sempre viva la memòria
i no he deixat ni un dia d’enyorar-la.
La seva pàtria, esclar, el teatre.
Moltes gràcies, Hermann.