Manuel Borja-Villel: "L'Hermitage de Barcelona és una aposta en què el que importa són els diners, no la gent"
MadridManuel Borja-Villel (Borriana, la Plana Baixa, 1957) dirigeix el Museu Reina Sofia des del 2008, després de forjar-se a la Fundació Antoni Tàpies i de consolidar i donar volada internacional al Macba. Rep l'ARA amb motiu d'una de les seves grans fites al capdavant del museu madrileny: la nova presentació de la col·lecció permanent.
Alguns mitjans conservadors han atacat amb molta duresa la nova presentació de la col·lecció permanent per qüestions com la inclusió de les pancartes de l’acampada dels indignats de la Puerta del Sol. L’acusen de trair les obres perquè les instrumentalitza políticament i socialment.
— No estaré mai prou agraït que Ángeles González-Sinde ens donés una llei pròpia quan era ministra de Cultura (entre 2009 i 2011). Aquesta llei pròpia dona molta autonomia de gestió al museu i això demostra que, si es vol, les institucions poden ser democràtiques. Abans de Nadal pensava que m'hauria de començar a preocupar perquè semblava que hi havia un consens absolut amb aquest canvi de paradigma, i després de Nadal van arribar les crítiques de dos mitjans, que ja sabem quins lligams tenen i que treballen molt a les xarxes socials. Són guerres culturals, l’únic que em sembla trist és que mitjans normals se n’han fet ressò. Quan entres en aquestes guerres és quan guanyen ells, perquè el soroll guanya la veu. En l'àmbit de la institució no em preocupa, perquè està prou forta, però sí que em preocupa el fet que estiguin en qüestió l’art contemporani i una certa cultura, fins i tot la cultura liberal burgesa. En preocupa com a ciutadà perquè vol dir que hi ha una guerra cultural subterrània i no sé si tots en som conscients i com es pot combatre. Marcel Broodthaers era un geni i deia als anys 70 que l’art era un territori de conquesta, perquè els artistes d’alguna manera estaven en territori enemic, i em preocupa que per combatre aquestes guerres culturals que s’estan produint globalment acabi sent contraproduent fer servir les mateixes eines.
Va assumir la direcció del museu el 2008 i al llarg d'aquests anys ha tingut bona sintonia tant amb els governs del Partit Popular com amb els d'esquerra. La polèmica per la nova col·lecció permanent ha tensat la confiança que el govern de Madrid diposita en vostè?
— No, sempre hi he tingut molt bona relació, i el museu té autonomia per la seva llei pròpia.
També va ser molt polèmic que l'arxiu Coderch es quedés al Museu Reina Sofia en lloc d'una institució catalana. ¿Creu que s'hauria de potenciar que les obres i els arxius públics es puguin veure més arreu de l'Estat?
— Sí, hi ha una idea burgesa que és confondre les col·leccions i el patrimoni amb la propietat, i és mentida, són de tots. Tu custodies una obra, i una de les coses de les quals estic més content des que soc aquí és d'haver creat una xarxa d'institucions asimètriques. Per exemple, a Màlaga, que és una ciutat que es mira en una Barcelona on la cultura estava dirigida cap al turista i ha fet museus com el Picasso i el Museu Rus, col·laborem amb la Casa Invisible. Que hi hagi un lloc de base és essencial per a la salut cultural i democràtica. L'arxiu Coderch és aquí perquè el vaig aconseguir, però la idea és que sigui digitalitzable. Tret del Guernica, que no pot viatjar perquè no pot viatjar, la resta sí que ho fa, sempre podem. Per tenir una política realment descentralitzadora el que necessitem és més gent, perquè hi guanyem tots.
La regidora de Cultura de l’Ajuntament de Madrid, la barcelonina Andrea Levy, va assegurar que Madrid mantenia converses per acollir la seu de l’Hermitage que Barcelona no ha volgut. ¿Com s’ha vist aquesta disputa des de Madrid?
— No l'he seguit, però crec que hauria sigut un error, per diverses raons: s'ha provat que és un model equivocat bolcar-se contínuament cap a una cultura extravertida. La cultura de franquícies en principi no funciona, perquè és com agafar un xiclet i anar-lo estirant, i més en un lloc com Barcelona, on la història és tan important. Clarament, l'Hermitage de Barcelona és una aposta en què el que importa són els diners, no la gent. A més, el model de Barcelona és un altre, té coses que ningú té: és capital, però no ha tingut estat propi, com sí que en tenen Madrid i París; i d'alguna manera les institucions s'han anat fent amb la contribució de la societat civil, com el Museu Picasso, la Fundació Joan Miró i la Fundació Antoni Tàpies, i amb la cultura municipal i de la Generalitat, com el Macba i el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Això vol dir que les institucions tenen una escala, una relació i una visió del món distintes. Crec que a vegades no hem sigut capaços d'entendre que hi havia un altre tipus de model amb un altre tipus de modernitat, i una cosa que ens critiquen tots és que a Espanya no hi ha un museu del segle XIX, sense el qual no pots entendre el món, i sí que hi és: és el Museu Nacional d'Art de Catalunya, perquè fins i tot l'art de l'Edat Mitjana que s'hi pot veure és fruit d'una visió del segle XIX.
¿Com se n’està sortint el Reina Sofia, de la pandèmia?
— Si sortir-se'n vol dir tornar a la normalitat, a poc a poc comencem a recuperar-nos. En els últims mesos hem tingut números gairebé de prepandèmia. Des de la crisi del 2011 depenem força dels ingressos propis, encara que tenim transferències substancials, i de cop els ingressos van ser zero. Però, d'una altra banda, la normalitat no era un problema? Així que vam aprofitar l'aturada del sistema de l'art per qüestionar el museu. No som uns kamikazes, com ens han dit alguna vegada, sinó que és el que fan els artistes: des que un artista com Marcel Duchamp diu que un urinari és una obra d’art, t’ho fa qüestionar tot, com perceps el món, les qüestions de gènere, raça... Això no vol dir que les institucions culturals no siguin llocs de pensament, i ja abans de la pandèmia ens queixàvem que la cultura era ultracompetitiva i superindividualista. Això passava pel sistema de biennals, fires i museus franquícia on s'inscriu, mentre que al món actual hi ha tantes desigualtats com al segle XIX. Ara s'han creat xarxes més solidàries i s'estan plantejant com lluitar contra la precarietat d'una manera molt més radical. També es qüestionen moltes idees preestablertes, com la mateixa idea d'art: nosaltres parlem d’art i ho fem d’una manera molt natural, perquè existeix una paraula per definir-lo en les llengües indoeuropees, però en les indígenes no hi és; per a ells l’art té a veure amb l’ecologia. També hi ha altres nocions: el Reina Sofia és un museu nacional, i això té a veure amb una visió gairebé decimonònica, mentre que quan els zapatistes defensen la seva terra, no la defensen en un sentit burgès com nosaltres, sinó perquè és la seva història. Quan els trauen un tros de terra per fer-hi una explotació minera és com si els traguessin un familiar. Ja estàvem qüestionant tot això i la pandèmia ha sigut el moment de fer una fissura amb la nova presentació de la col·lecció permanent.
En un dels textos del recorregut es pot llegir que el segle XXI, amb els atemptats de l’11-S, va començar amb “terror” en lloc d’esperança. Dues dècades després, ¿el món li sembla més terrorífic?
— Depèn del moment del dia, la veritat. Sí que el segle XXI comença amb un fracàs, després que als anys 80 i 90 se’ns vengués la idea que, com deia Margaret Thatcher, no hi havia un futur més enllà del sistema, que la història s’havia acabat i que si un no hi arribava no era culpa del sistema, sinó perquè no era intel·ligent o emprenedor. O perquè era gandul o subdesenvolupat, si es parla de l’Àfrica. Al segle XXI, amb les dues primeres crisis, es va demostrar clarament que hi ha vasos comunicants i que potser hi ha subdesenvolupament per les nostres polítiques colonialistes. I sobretot la crisi del 2008 va demostrar que el sistema està buit. La reacció del 15-M va ser demostrar que, com a mínim, hi ha la possibilitat de formes alternatives de viure junts i que no tot és el negoci. I si a això hi afegeixes els moviments d’antiglobalització, sí que hi ha un canvi de paradigma. Hi ha l'esperança d'unes altres maneres d'estar junts, perquè si no canviem la nostra manera d'entendre el món anem cap a una sisena extinció.