Hey ho, let’s go

PalmaTot va començar en algun moment de 1991, quan jo estudiava 1r de BUP al Joan Alcover i na Catina, la meva millor amiga des dels sis anys, al veí i rival Ramon Llull. Ens ajuntàvem en l’entranyable i alhora horrible plaça del Tub durant els escassos cinc minuts en els quals coincidien els descansos d’ambdós instituts. En el quiosquet compràvem algun cigarret adolescent per cinc pessetes, ansioses per entrar en aquest selecte club d’al·lotes dolentes, amb vaquers ajustats, caçadores de cuir i hores de cafè i futbolí als bars de la zona. I, entre grafits, cigarretes, carpetes folrades amb fotos de Kurt Cobain i cançons dels Pixies, intentàvem créixer a gran velocitat.

Quan la notícia que els Ramones venien a tocar a Palma va arribar a les meves orelles, jo no sabia ni qui eren. Només coneixia les samarretes amb el logo del grup que hi havia pertot arreu, especialment als antres de moda a Palma: Es Carreró, Sa Font, Ca’n Àngel. Als meus tendres quinze anys, aquells eren dies de cerveses i pomades, les meves primeres Doc Martins color granat comprades a Pasatiempos del carrer d’en Brossa. Amb la meva mare cridant-me a la porta de casa... Em diu que amb aquestes pintes no puc sortir i jo que sí, mare, que totes les meves amigues duen aquests pantalons ajustats i les botes, i la camisa de franel·la a quadres per sobre de la samarreta negra. Doncs no puc entendre quin tipus de moda és aquesta, diu ella, que totes aneu així de lletges i amb aquest aspecte tan desagradable, com de rodamons. És que tu no ho pots entendre, mare, perquè això és cosa nostra, és la nova moda, tu i tots els adults no enteneu una merda del que està passant.

En aquella era, que ara em sembla prehistòrica, de cassets i revistes en paper, amb prou feines sabia res, llevat que havia d’anar a aquell concert, que jo havia de ser allà, en aquell esdeveniment que podia canviar el sentit de la meva vida. Potser no, potser només seria un concert més en una llista de molts altres als quals pensava assistir al llarg de la meva vida, la meva vida, que seria guai i diferent, no com la dels meus pares, no com la de tots aquests adults que es converteixen en éssers avorrits que es passen els dies mirant cap a una altra banda i deixant que la vida se’ls escorri entre els dits com la sorra. La meva vida serà alguna cosa diferent, i no sé qui cony són els Ramones, però sé que és la banda de la qual tothom parla en els bars clandestins, la banda que surt en les samarretes dels rebels de l’institut, com a uniforme de col·legi de monges. He de ser allà, em dic.

I allí ens plantam la meva amiga Catina i jo, a més de vuit mil persones vestides de negre, un 2 de març, a l’hipòdrom de Son Pardo, sota la persistent pluja que va fer acte de presència i es va mantenir fidel en aquell cel sense estels, ple de ràbia, descarregant sobre nosaltres tota la seva ira en forma de diluvi universal, per cancel·lar el concert, per temor del fet que algú morís electrocutat, i enviar-nos a tots de tornada a casa, amb fang en les sabates i ànsia en el cos d’alguna cosa que semblava que mai es faria realitat -tots quedaríem eternament amb la sensació d’haver assistit al mític concert que mai va arribar a celebrar-se-.

Quan ets jove, les coses succeeixen ràpidament, la vida passa veloç davant els teus ulls i, del que avui et sembla imprescindible, demà ja ni te’n recordes, la persona que més estimes cau en el més trist dels oblits, els divendres més emblemàtics formen part del passat i deixen lloc a noves experiències, nova música, nova gent. De març a maig, el meu món va canviar. La gent que m’envoltava va canviar. Palma va canviar. Les fotos que folraven la meva carpeta van canviar. I les drogues que preníem en la nostra incipient adolescència també. La humitat de l’hivern mallorquí, aquesta que cala fins els llençols del llit, començava a donar pas a una altra humitat més pròpia de l’estiu.

I va passar que, quan els Ramones van tornar a intentar-ho, les coses ja havien canviat. Na Catina s’estimava més el món del tecno que el del rock and roll, les pastilles que els porros, les bruses de nena pija moderna que les samarretes negres, i explicava a la seva mare que les ferides dels peus eren per jugar a vòlei platja els diumenges al matí, quan la veritat és que s’aixecava ben d’hora per ficar-se en un after clandestí i ballar i ballar fins que li sagnaven els peus. Na Catina torna a ca seva al migdia, amb els peus fets pols i les pupil·les dilatades i diu a sa mare que està massa cansada per anar a menjar una paella amb els padrins al port de Alcúdia. Queda dormint a casa i dilluns m’explica el seu darrer colocón. I jo ja no sent interès ni per ella, ni pel seu after ni pel món que l’envolta. I a poc a poc ens anam separant, sense massa soroll, sense baralles, simplement ‘allò’ es va esvaint i deixam de cridar-nos, deixam de quedar, deixam que els nostres camins continuïn cadascun pel seu costat.

Quan els Ramones van tornar a Mallorca, ja no vaig demanar a na Catina si volia venir amb mi al concert. Vaig cridar el meu cosí, uns anys major que jo, i ell, els seus cabells llargs i descurats, la seva caçadora de cuir, el seu Renault 5 blanc i jo vam anar a l’hipòdrom el 18 de maig, com si fóssim Charles Bukowski i parella, disposats a passar un dia en les carreres i apostar-ho tot al cavall que es diu Chips Ahoy. Jo ja havia fet els deures. En aquests pocs mesos, havia estudiat la vida i l’obra dels Ramones, havia gravat cassets, que havia escoltat una vegada i una altra en el meu discman de color vermell, i havia memoritzat les seves cançons més conegudes.

A les onze de la nit, Joey Ramone, alt i prim amb el seu estil de punk novaiorquès dels setanta, les seves eternes ulleres negres i caçadora de cuir, va sortir a l’escenari i va dir: “¿Hola, qué pasa tíos?”. Després d’uns cops de bateria clarament familiars, tot el públic va començar a cridar i jo em vaig deixar portar:

“Hey ho, let’s go - hey ho, let’s go”.

I amb tres acords furiosos de guitarra, les nostres vides, per sempre, van ser una altra cosa.