Novetat editorial

Carlota Gurt: "Per què hi ha aquest discurs públic que diu que les dones no es masturben tant?"

Escriptora. Publica 'Biografia del foc'

L'escriptora i traductora Carlota Gurt
5 min

BarcelonaCarlota Gurt (Barcelona, 1976) torna als contes amb Biografia del foc (Proa / Libros del Asteroide), després de la novel·la Sola (2021) i del debut amb el recull de relats Cavalcarem tota la nit (2020). "M'agrada bastant i això és notícia", diu l'escriptora i traductora sobre aquest nou títol, del qual subratlla una "ironia tràgica".

Els relats d'aquest llibre creen, dius, un univers comú. Hi apareixen molts ocells com a símbol de fragilitat, i també catàstrofes. Què més els connecta?

— Potser la incertesa, que no sabem què passarà. No en tenim ni idea. Hem de prendre decisions a cegues. No sabem quines conseqüències tindrà, cosa que és terrorífica i alhora està plena de possibilitats.

N'hi ha de molt surrealistes. Els somnis són per a tu un motor de creació.

— Les coses que somio són les coses que em preocupen i escric sobre això. Jo somio cada dia i cada dia vol dir tots els dies. Mai deixo de somiar. No saps el que és. Jo busco a Google com deixar de somiar. Avui he somiat que vomitava merda. I vaig estar molt de temps somiant amb vehicles. Per què? Perquè no tinc ni idea d'on va la meva vida.

El simbolisme de relats com Els meus tancs recorda la psicoanàlisi. ¿És literatura del subconscient?

— Per a mi escriure és parlar amb mi mateixa. Quan vaig acabar Sola, al cap d'un mes em vaig divorciar. És una manera de dir-me coses o de tranquil·litzar-me o d'organitzar-me el que penso. Quan escric un conte començo a creure més en allò que penso.

Dius que no és autoficció, però que parteix del teu moment vital. Quin és?

— El divorci crec que està molt present, de manera literal i metafòrica. És l'incendi. Una nova parella i les negociacions que implica. També el fet d'haver tornat a Barcelona, perquè feia molts anys que vivia a l'Empordà i ara visc una setmana aquí i una allà. És molt agressiva, Barcelona.

Què és el que portes pitjor?

— La pudor, el soroll...

Parles del divorci sense pèls a la llengua. Trenques amb aquell discurs que ens diu que un divorci és millor per a les dues parts i que se supera.

— Sí, hi ha un discurs públic sobre el divorci que és molt frívol, perquè per molt que tu et vulguis divorciar, és una cosa molt traumàtica. Tu has compartit molts anys de la teva vida amb algú, i més ja si tens fills, i d'alguna manera és una mena de fracàs. Tu havies confiat en un projecte, i tant de bo hagués anat bé. Llavors, encara que tu vulguis trencar allò, trenques amb una part de tu.

És un dol?

— Per a mi és una amputació. I després hi ha la vivència dels nens. La memòria sempre està lligada a llocs. La memòria té uns ancoratges. I llavors, quan tu deixes d'anar a un lloc, aquell espai de la memòria és com que es tanca i a l'hora de recordar és més difícil perquè és com si tanquessis una porteta. Una cosa que em preocupava és què passa amb els incendis quan el piròman ets tu. Un dia et fots la vida enlaire i te la vols fotre enlaire, però també passen coses.

Et continues acostant molt a la ciència-ficció amb relats com Prohibit especular.

— Sí. Aquest parla de la idea de viure als llimbs, de mirar-s'ho tot des de fora perquè així res no m'afecta. La vida, si no t'emmerdes, no té gens de gràcia, però fa por perquè viure entre la gent té uns riscos i unes amenaces.

Hi ha escenes de sexe explícit, com aquella en què ell l'empistona mentre mira una matança. ¿Hi ha una intenció de visibilitzar la sexualitat femenina?

— No és per visibilitzar-la, sinó que per a mi la sexualitat forma part de la vida i és una cosa important. El que m'irrita una mica d'aquesta escena és que en el fons és d'una concepció molt masculina del sexe.

També apareix la masturbació femenina.

— Sí, esclar, jo sempre soc molt partidària de la masturbació. Quan estàs molt angoixat, una bona palla i et passa tot perquè això genera hormones. Hi ha aquest discurs públic que diu que els homes es masturben molt, i després un dia vaig estar preguntant (quan llegia la Shere Hite) i veus que les dones es masturben molt. Doncs per què hi ha aquest discurs públic que diu que les dones no es masturben tant? Hosti, jo no sé tu, però jo... vaja, això hi és. Ho escric perquè forma part de la meva naturalitat o de la meva manera de veure i de viure.

També hi apareix el tema de la memòria inspirat per la teva mare, que pateix Alzheimer, i de la qual també parles sense prejudicis. Dius que si poguessis la mataries.

— Sempre ho dic, això. La gent em diu que soc un monstre. L'Alzheimer és molt destructiu de veure. La pena que tens és una pena egoista: aquesta persona ja no hi és per a mi, perquè ella ja està en una mena de llimbs. Quan la vaig a veure penso que és millor que em mori ja si he d'arribar fins aquí. Penses que la vida no té cap mena de sentit. Quan encara tenia cap deia: "Per què no m'ajudes?" Quin sentit té allargar aquesta mena d'agonia? És molt indigna. Si fos un animal el mataríem, però a una persona no. Amb els animals tenim més compassió que amb els humans.

En el relat de Les bales de palla, l'incendi què significa?

— És un resum de tot. Un dia anava a veure ma mare, i anava darrere d'un camió que anava deixant anar palla. És la idea que anem perdent trossos al llarg de la vida: jo vaig perdent trossos, la meva mare ja els ha perdut i els meus fills són futura palla. És la metàfora de tot el que és cremable i alhora és útil, perquè alimenta cavalls.

Amb els contes sempre dius que fas guaret. La pròxima serà una novel·la sobre la memòria, oi?

— Sí, el tema s'està desviant una mica, no sé com quedarà. Hi ha una mare i una residència. També m'interessen els espais de les persones no aptes, les que no poden treballar: els instituts i les escoles, les residències, els hospitals... Els museus? Hi ha una sèrie d'espais on posem la gent que no contribueix. També hi ha divorci pel mig i hi ha criança.

Ara estàs escrivint puntualment un llibre infantil. Què diuen els teus fills?

— El petit està molt content, el posaré a prova amb ells.

En tres anys has publicat tres llibres. Com has viscut l'entrada al món literari?

— Crec que és difícil entrar al sistema, és difícil que et facin cas, que et llegeixin amb interès. Es publica massa, cada cop s'està accelerant més el cicle dels llibres i no hi ha temps perquè els llibres facin el suflé perquè ja n'hi ha un altre. Crec que tinc una sort que no em mereixo.

¿Això és la síndrome de la impostora?

— Ho sé. Jo ara he deixat de traduir perquè sento que mai seré prou bona. Que hi hagi expectativa per llegir-me és una cosa que encara em sorprèn.

stats