“Hi ha ginecòlegs que han canviat els protocols en veure l’obra”

Palma“Una gossa en un descampat va ser una vomitada que vaig escriure a mà. Hi ha ginecòlegs que han canviat els protocols en veure l’obra”, explica la dramaturga Clàudia Cedó. I en aquest exercici d’expulsar allò que duia dins, el concepte que més es repetia era aquest: que se sentí tan sola com un ca en un un descampat quan, fa dos anys, va fer front a una mort perinatal. Estava embarassada de cinc mesos quan va haver de parir el seu fill mort. D’aquesta experiència en surt aquesta obra, coproduïda per la Sala Beckett i el festival Grec de Barcelona que ha guanyat, entre d’altres, tres premis Butaca (al millor muntatge de petit format, al millor text i a la millor direcció) i el guardó al millor text en els Premis de la Crítica 2018.

Una gossa en un descampat explica la històra de Júlia i Pau, una parella que espera un bebè i, quan ella està de cinc mesos, l’embaràs es complica. Arriben a l’hospital esperant que els diguin que el dolor és normal, però els ingressen. I en una setmana s’hauran de fer a la idea que perden el seu fill. L’obra es va representar divendres al teatre Principal de Palma, i aquest cap de setmana viatjarà fins al Teatre de Manacor.

En el títol de l’obra hi ha desolació i abandó, però també l’animalitat d’un part i la claror d’un sol que, de vegades, crea un paisatge agradable. “Perquè fins i tot en els descampats hi ha bellesa”, diu Cedó. “I la mort perinatal és un procés que té molt de patiment però també molta llum quan la vius”, afegeix, tot remarcant que “vaig viure moments que varen ser dels més feliços de la meva vida”. És per això que la seva no és una creació només tràgica, sinó que també hi ha un to còmic en el text.“Perquè realment hi va haver moments de riure molt”, diu.

La mort més tabú

L’autora va passar per aquest procés sense saber-ne res, com molts d’altres, perquè la mort a la panxa o després de néixer és encara molt tabú. Escriure-ho, per a ella, va ser un procés terapèutic. Catàrtic. “Tenia la necessitat de parlar-ne amb la meva eina, que és la dramatúrgia”, precisa. Això sí, va preferir que de la direcció se n’encarregàs una altra persona -Sergi Belbel-, “perquè era massa prest i jo estava fent el dol”, comenta. Cedó considera que va tractar un tema “que s’havia de tocar”. Escenificar la seva vivència li ha servit per sentir la comunitat: “Per les tantíssimes persones que m’han vingut a parlar de les seves experiències similars, però també per gent que no ho ha patit i ha empatitzat”.

Gràcies a la feina de Cedó, les fotografies de Norma Grau sobre el dol gestacional i neonatal i el treball artístic de Paula Bonet i Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión, cada vegada aquesta mort es fa més visible. “Les dones en parlam més”, diu Cedó, tot matisant que, “de fet, sempre ho hem fet”. Posa com a exemple el Frankenstein de Mary Shelley, un personatge que té l’arrel en els avortaments de l’autora. “En aquell moment parla des de la ficció i la distància i mai s’anomena l’avortament, però la història va d’això”, puntualitza la dramaturga. I conclou: “Sembla que el fet femení hagi de ser residual, i no ho és. És igual d’universal que un soldat que va a la guerra, i el ploram”.