“Hi ha molta gent que ha decidit no moure’s”

BarcelonaMés que llegir-los, els 21 contes del nou llibre d’Òscar Andreu, Com es bull una granota i altres relats (Contra), es respiren, amb l’alè i la cadència dels personatges. Òscar Andreu (Terrassa, 1975) és conegut com a codirector i presentador del programa de RAC1 La competència i també com a cantant del grup La Banda Municipal del Polo Norte, però quan escriu ho fa “sense tenir en compte què diran”. “Hi ha un denominador comú entre les tres activitats: la necessitat de comunicar-me amb l’altre. A la ràdio i la música ho faig a través de les màscares i el micròfon, i la literatura és la manera que he trobat de dir determinades coses d’una manera diferent que en una cançó o en un esquetx”, diu Andreu. També troba vasos comunicants entre elles: “Música i literatura venen a ser el mateix, hi ha ritme irock and roll”.

Com es bull una granota és el segon llibre d’Òscar Andreu, després de la novel·la Disset maneres de matar un home amb un tovalló (Contra, 2013). Alguns dels seus referents són Empar Moliner, Quim Monzó, Sergi Pàmies, Dorothy Parker i el còmic David Sedaris, i tant si estan escrits en primera persona com en tercera, els relats de Com es bull una granota posen el lector a tocar dels personatges: hi ha el Víctor, un home que, tot i que la nòvia l’abandona dos dies abans del casament, marxa sol de lluna de mel a Las Vegas, i també un grup de desconeguts que queden atrapats dins un tren la nit de Cap d’Any, entre els quals hi ha l’Eulàlia, una oncòloga que treballa al Clínic, el Rolando, que ha fugit d’Hondures després de rebre amenaces homòfobes, i l’Adila, una mare pakistanesa. “A les vuit li ha donat Dalsy al nen, i quan ha vist que poc després la febre baixava, ha fet un truc avisant que al final sí que hi anaven. Després de penjar, l’Adila ha ordenat a la seva filla que s’abrigués, ha embolicat el bebè amb una manteta que li van portar uns parents de Lahore i han marxat disparades cap a l’estació”, es pot llegir a L’últim tren.

Alguns dels relats es podrien fer pujar a l’escenari. “Els monòlegs em serveixen per desfer-me de mi mateix, tot i que en el fons no ho faig, i per donar tota la veu al personatge -afirma-. També és una qüestió d’experimentar, d’entrar dins d’algú que saps més o menys com pensa. Però fins que no hi ets i comences a descobrir com a escriptor determinades coses, no l’acabes coneixent, i malgrat tot no sé si els acabes coneixent després dels contes”.

Més enllà de la proximitat, d’alguns gags lingüístics i del fet que Andreu fa del Vallès la seva Macondo particular -“És la meva comarca, gairebé en termes de Tolkien”, assegura-, els contes també parlen de temes socials i contenen una certa mirada àcida sobre la Catalunya de les últimes dècades i el present. Per exemple, la dona que protagonitza el conte que dona títol al llibre no plora per la mort del marit que l’havia maltractat. “El maltractament és un dels temes que més em preocupen, com l’acceptem i com ens configura”, subratlla. A més, aquesta dona representa l’afany de presa de consciència d’un mateix i d’empoderament que Andreu injecta en els personatges en major o menor mesura. “La gent que no s’empodera són matèria literària. En un moment de gran efervescència política, decidir si fas un pas endavant o no el fas, i que hi hagi gent que no es mou, és com el que deia Rosa Luxemburg: «Si no et mous, no notaràs les cadenes». Hi ha molta gent que ha decidit no moure’s, i no ho comparteixo en absolut”, conclou.