La Maria: "Hi ha hagut un intent de fer morir la música tradicional valenciana"

PalmaEra dia primer de novembre de fa dos anys quan la cantant Maria Bartomeu (Oliva, 1998) penjava un vídeo al seu perfil de Twitter acompanyat d’un text on el presentava com “una cançó de cant valencià que faig al conservatori” i avisava els seus seguidors que hi acostumassin l’oïda perquè “aniré pujant-ne més”. Amb milers de reproduccions, aquella versió que va fer del cant tradicional Arranquen vinyes es va convertir en tot un fenomen viral i en la llavor del que ha estat el seu primer disc, L’Assumpció, un treball on continúa l’aposta i, fins i tot, la puja, per reformular la música tradicional. El pròxim 15 de juliol serà a Es Fortí, a Cala d’Or, per presentar el seu debut discogràfic en el marc del festival La Lluna en Vers que organitza la Fundació Mallorca Literària. 

Arranquen vinyes va suposar un abans i un després a la vostra trajectòria. L’Assumpció també ho ha fet?

— La versió d’Arranquen vinyes va suposar un canvi enorme i L’Assumpció és reafirmar-lo i enfrontar-lo amb moltíssima força i fora gens de vergonya ni de por. És un pas endavant en la música tradicional, sense por, fugint un poc dels purismes i les condicions que de vegades sembla que s’imposen amb un tipus de música, però amb l’objectiu de donar-hi continuïtat i avançament. La fusió és eixa part que em permet experimentar més, en la música tradicional, i fer-ho amb passos ferms. 

Com és, a la pràctica, el procés per modernitzar la música tradicional? Com ho has fet per traslladar totes aquestes idees al teu primer disc?

— Ha estat intens i bonic al mateix temps. Hem fet un tàndem molt equilibrat amb Tono Hurtado, que ha estat el productor. Jo no en tenia ni idea, d’electrònica, jo venia de la música tradicional més pura, la que aprenc al conservatori, i volia traslladar-la a un altre lloc. Amb un productor que no sapigués treballar elements electrònics no faríem res així que en vàrem cercar un que els controlàs tot i que no sabés res de folklore. Per tant, érem dues persones sense res en comú que ho portàvem tot cadascú al seu terreny. I d’això han sortit coses molt boniques, jo li portava la cançó i li deia “és això però no vull que soni així” i sense condicionar-nos hem treballat per aportar-hi el 100% de cadascun. 

D’on us ve l’interès per la música tradicional?

— Em ve per pròpia elecció. Al meu poble, a Oliva, hi celebrem les Falles i hi cantem albaes, que es un estil de cant dins la música tradicional, i vaig començar a investigar i a provar com funcionava. Després vaig entrar al conservatori per fer-hi l’especialitat i quan ja hi estudiava vaig començar a cantar coses a casa, jotes i altres cançons tradicionals, i les meves àvies em van dir que això que cantava jo també ho cantaven elles, a casa i al carrer. Així em vaig adonar que a les seves cases cantaven molt, que la música estava molt més extesa i que si jo no hagués començat a estudiar no hauríem conegut mai aquesta faceta seva, de cantaors i bailaors. I no en parlaven perquè ho infravaloraven: en aquell moment, per idologies polítiques i altres raons, no valoraven la importància que tenia la música tradicional. 

No només és cantar-la, és també reivindicar-la i defensar-la, no?

— Sí, és que hi ha hagut un intent constant de fer morir la música tradicional valenciana. I ara hi ha una mescla d’alegria, d’alleujament, perquè hem aconseguit despertar una part de la memòria que ja no hi era, però també hi ha la tristesa de veure que no en volien parlar abans. I no era perquè t’ho prohibissin, era perquè dins tu t’havien fet pensar que no era important.

I ara ho és tant que pot formar part d’un fenomen a les xarxes socials. Com vàreu viure tot allò de fer-vos viral amb una cançó tradicional?

— Jo crec que hem vist la cara bona de les xarxes, que de vegades un lloc com Twitter també pot ser molt brut i necessites fer-ne un break. Aquí, però, va fer la seva funció i em va permetre arribar no només als amics i familiars, sinó a espectadors totalment objectius, gent que no ens coneixia i que era de Catalunya, de Mallorca o de Múrcia i podia valorar des de zero una cosa que no era coneguda. Si no ho coneixes, poses l’oïda diferent i ets més objectiu. I em va semblar lícit i fins i tot sa que hi hagués gent que em digués “em falla això” o “canviaria això” perquè eren valoracions crítiques des d’una part respectuosa, no influenciada pel fet de saber res de mi. 

El que és cert és que formau part de tot un corrent de cantants joves que lliguen les seves trajectòries a la recuperació de la música tradicional. Com viviu aquest moment, és una moda que passarà?

— Aquests últims anys la música tradicional ha estat supervigent, també a la Península, com demostren les Tanxugueiras, Rosalía o Rodrigo Cuevas. Estam en un bon moment de recuperació, no sé què passarà i em fa curiositat. Tampoc sé qui ha encès la flama, pot ser ha estat després d’uns anys de foscor en què sempre s’havia tractat la música tradicional de la mateixa manera. Els estudis, però, ens poden donar les claus per modernitzar-la. La música tradicional és un xiclet que s’adapta a les diferents textures que hi ha. La societat avança i també ho fan els instruments: si abans feien música amb plats i culleres i ara tenim guitarres elèctriques i ordinadors, per què no els hem de fer servir? Ens hem d’adaptar, en el futur ja veurem quina versió hi haurà. Hem de deixar que es vagi adaptant però a la vegada n’hem d’estimar tots els seus vessants: jo estic estudiant el que fa Pep Gimeno Botifarra, que és la versió més clàssica, però també s’hi ha de poder construir a sobre. Com més varietat hi hagi sobre un mateix gènere, més ric serà.