PalmaUna casa és pànic és el darrer disc de Miquel Serra. Tot i que fa por entrar-hi (pel títol), el músic presenta un àlbum càlid amb melodies i ritmes plens d'energia -tot i que tampoc és desfermada- que conviden, fins i tot, a moure el cos. En aquest darrer treball, Serra s'allunya dels temes acústics i el pop més lent, encara que la cançó Desamparamentfunciona com a contrapunt d'aquesta aura més moguda d'Una casa és pànic. Les noves cançons sonaran per primera vegada en un escenari aquest divendres, 11 de març, al teatre Principal d'Inca.
Una casa és pànic és un disc que fa por perquè una casa no hauria de ser pànic. Un cop dins, però, és cert que les melodies funcionen com una abraçada.
— És cert. Volia fer una cosa que remogués un poc, no volia un títol complaent. Una casa és pànic significa que tots anhelam i cercam seguretat amb les nostres accions, i una casa és gran exemple d'això perquè l'entenem com un refugi on ens sentim segurs. Igualment, la seguretat no existeix en cap aspecte de les nostres vides: sempre ens projectam al futur cercant una seguretat, i el futur no existeix.
O sigui que intentau desmuntar l'ideal de seguretat.
— Sí, perquè no la podem aconseguir, és impossible. Qualsevol cosa pot canviar-ho tot en un instant. Configuram la nostra vida entorn d'aquest ideal de seguretat perquè sempre miram cap a un lloc que no és real. La resposta a això és intentar estar més concentrats en el present en lloc d'estar esperant el que vindrà o bé recordar el passat. Fa falta tenir un present sòlid, i això ens costa moltíssim.
Això ho deveu tenir: el procés creatiu requereix certa connexió.
— L'execució d’una peça artística t’obliga a estar més concentrat i connectat, sí, i els directes també, però ens distreim molt fàcilment. Pots estar tocant en un concert i pensar en altres coses.
Sempre heu dit que el millor moment de fer un disc és la composició. La d'aquest disc ha estat diferent a la dels anteriors?
— La composició sempre és, per a mi, el moment més gratificant. En aquest cas s’hi ha implicat molt la banda des del principi. En pràcticament totes les cançons hi ha hagut un procés compartit. Jo duia esbossos, idees, però el resultat s'ha anat definint amb la banda a cop d'assajos. Ha estat una experiència nova.
Desamparament és una cançó que fa de contrapunt: més lenta, acústica, especialment commovedora.
— És cert que aquesta hauria d’haver estat una cançó del proper disc. Normalment combín un àlbum més de banda i grandiloqüent amb un altre més íntim i personal. Però aquest tema em va agradar tant com va quedar que vaig decidir que hi havia de ser. Aquesta cançó em va fer pensar que realment dominava l’ofici d’escriure cançons. Encara que rompi amb la línia del disc, no li resta qualitat i trob que funciona: reclama un moment d'assossec, de repòs.
Què demanau a una lletra perquè pugui ser una cançó?
— És difícil fer una lletra rodona que et deixi ple. No li deman tant que conti una història, sinó que sigui capaç d’expressar, o evocar, un procés emocional, i que estigui prou ben feta perquè denoti sinceritat. És difícil. Crec que amb Desamparament ho aconseguesc; llavors hi ha lletres amb què sembla que et quedes a mig camí, o que no has arribat a saber dir el que volies dir.
Quina lletra us commou?
— L’última llum, de Raimon. És una lletra preciosa, molt evocadora, poètica; no acaba de dir res, però t’entra molt.
Durant el procés creatiu d'aquest disc, heu descobert alguna cosa nova sobre vós com a músic?
— Veure que continues motivat per suportar tot el procés que suposa compondre des de zero i acabar publicant un disc sempre és una descoberta. Durant això passes per moltes fases de desmotivació, d'incomoditat… Quan mir enrere dic: ostres, quina feinada! És positiu continuar tenint ganes de treure música, consider que encara té més al·licients que inconvenients.