Hilari Raguer: paciència benedictina, humor i honestedat intel·lectual

Historiador"No tinc estudis, llicenciatura ni doctorat d’història, ni tan sols tinc un màster, ara que van tan barats. M’he posat a fer d’historiador. Fa 60 anys que circulo per l’autopista de la història sense carnet de conduir i en direcció contrària. I estic convençut que porto la bona direcció. I que són els altres que estan equivocats" (ARA, 4 de novembre del 2018). Només qui no hagués conegut el monjo i historiador Hilari Raguer es podria creure unes afirmacions d’aquesta mena. Ha estat un dels més importants historiadors que ha donat la segona meitat del segle XX català, de la mateixa manera que ha estat un dels monjos benedictins més savis, intel·lectualment i creientment més honestos que ha produït la comunitat de Montserrat en els darrers seixanta o setanta anys. Un personatge que va despullar les complicitats entre l’Església catòlica espanyola i els poders polítics (fossin monàrquics o franquistes), però a la vegada ens va explicar, amb una pedagogia, paciència i claredat dignes de millor causa, els clarsobscurs del Concili Vaticà II i les seves repercussions en el món catòlic, en general, però molt particularment a Catalunya; o com hem de llegir els documents de la Santa Seu i el seu llenguatge diplomàtic, elusiu, reptilià, quan va analitzar, fins al moll de l’os, les complexes reaccions i relacions entre la Santa Seu, el govern de la República, els feixistes i els catòlics i no catòlics catalans.

Adeu a Hilari Raguer, el monjo i historiador amb ànima subversiva

Historiador, historiador de l’Església, biògraf, especialista en els psalms bíblics, en història bíblica, home d’una memòria prodigiosa, Hilari Raguer va recórrer la història contemporània catalana, espanyola i europea amb una solvència i honestedat extraordinàries. El seu treball, escrit i parlat (perquè les converses amb ell eren extraordinàries), té un enorme valor per a la ciutadania una mica il·lustrada d’aquest país. Però és encara més valuós per als historiadors que tenim carnet de conduir i, molt més prudents, intentem conduir pel costat correcte de l’autopista. D’aquí que, cosa força insòlita en aquest nostre país de menjacapellans i tradició anticlerical, Hilari Raguer fos cridat nombroses vegades a participar en congressos, seminaris, trobades de tota mena i condició, en perillosíssimes universitats públiques catalanes, on, a parer d’alguns historiadors marginals i tronats, s’hi amaguen els fantasmes del marxisme més radical i el nacionalisme més ferotge. Amb una ironia extraordinària, una amabilitat inacabable i una paciència infinita, el pare Raguer va destrossar mites, va reivindicar personatges, va descobrir documents d’enorme rellevància, va desmentir tòpics i va construir, amb paciència benedictina, molt humor i una honestedat intel·lectual indestructible, una obra de referència per entendre bona part de la complexa història catalana, espanyola i europea dels dos darrers segles. No ho agrairem mai prou.

Ens ha deixat un gran historiador, un monjo honest i una millor persona.