Hilary Hahn tanca Pollença al Principal

El que un dia foren inclemències meteorològiques de final d’estiu han esdevingut petites grans catàstrofes de conseqüències imprevisibles. Una circumstància que va fer que el concert de cloenda de la present edició del Festival de Pollença es traslladàs al teatre Principal de Palma per així defugir qualsevol contratemps. No tots. Ni va haver-hi un altre, no gaire important. S’havia d’estrenar el Concert per a violí i acordió de la compositora Aziza Sadikova, amb el títol Laberynt du temps, el qual havien d’interpretar com a solistes Hilary Hahn i el director de Die Deutsche Kammerphilarmonie Bremen, Omer Meir Wellber. No va poder ser. Una anècdota que qui més qui menys va oblidar de seguida si és que n’estava assabentat, dins un final de festa grandiós, amb la violinista nord-americana al capcurucull d’una programació tan farcida de talent de tota casta que vessava pertot arreu.

Els acords inicials, en re menor, de l’Obertura de Don Giovanni eren prou suficients com per fer-nos saber que era un altre dia per gravar amb un punxó al disc dur de la nostra memòria, amb Omer Meir Wellber al capdavant dels esmentats mestres de Bremen. Per una altra banda, l’elecció de la peça inaugural no era casualitat. Mozart va ser també protagonista el·líptic i absolut de la vetlada, perquè set minuts després d’aquesta poderosa degustació de la genial versatilitat del salzburguès quan tenia trenta-un anys, aquest resum preliminar de la que molt probablement es podria qualificar com la seva òpera més marmòria, va fer acte de presència Hilary Hahn amb un dels seus dos violins, construïts per J.B. Vuillaume –ves a saber si el model fou un Guarneri o un Stradivari, tant se val!– per interpretar el Concert per a violí núm. 5 en la major K 219, El concert turc. Va ser el darrer dels cinc que va compondre al llarg de la seva curta existència, amb tan sols un any, el 1775, quan ell n’havia complert dinou. També el més arrodonit, amb tantes subtileses com diferents tonalitats, des d’una malenconia inabastable al segon moviment fins a una conclusió amb tots els colors de la tragèdia, dins un exòtic embolcall. A més, tres cadències que varen servir per mostrar un bon grapat de les moltes més virtuts que atresora tan insigne violinista. Difícil pair aquest broll de puresa musical, la qual correspongué els grans aplaudiments amb un bis no menys antològic, la Partita per a violí sol núm. 2, BWV 1004, de Bach.

El torn per a Wellber i els seus cinquanta músics, nominats com a millor orquestra d’Europa, que en lloc de l’anunciada estrena ens varen oferir la Simfonia núm. 1 en mi bemoll major, K 16. Mozart tenia vuit anys i potser amb això està tot dit, però cal escoltar aquests tres moviments per esbrinar tanta saviesa en fase embrionària. Segurament no es poden qualificar de genials, però del que no hi ha dubte és que el temps li ha esmolat qualsevol petita mancança i l’ha situada al lloc que li correspon, sobretot amb una interpretació tan sentida com la dirigida per un director amb una font d’energia que la convertia en un autèntic espectacle. Per acabar, o no, la Simfonia núm. 2 en si bemoll major D. 125, de Franz Schubert, de la qual varen fer una lectura potser una mica més intensa del que és habitual, però mantenint tots els trets característics del compositor, com són l’equilibri i la capacitat per obtenir incomptables variacions des d’un plantejament hipotèticament senzill. Hi va haver bis, la divertida Pizzicato Polka, de Johann Strauss. I ara, fins l’any que ve. El desconsol de cada any. Potser aquest, una mica més.