Per una història crítica

BarcelonaJosep Fontana és considerat com un dels historiadors catalans més influents dels últims cinquanta anys i com el principal exponent del marxisme historiogràfic català. Aquesta filiació ideològica ha fet que sovint se l’associés amb Pierre Vilar, de qui ell mateix s’ha reconegut deixeble, pel que fa al mètode i al corrent historiogràfic escollit. Tots dos van entendre la funció de la història d’una manera similar. Si per a Fontana la història (i el seu ensenyament) havia de servir per “ajudar la gent a pensar pel seu compte”, per a Vilar “pensar històricament” era equivalent a “pensar críticament”, és a dir, contra el pensament dominant. Tanmateix, Fontana reconeixia, al costat de Vilar, dos altres grans clàssics de la historiografia catalana: Ferran Soldevila i Jaume Vicens Vives, seguidors de corrents metodològics i ideològics ben diferents. De tots dos n’havia rebut un mestratge directe que el va marcar de per vida. Soldevila va ser qui el va empènyer a dedicar-se a l’estudi de la història. I Vicens li va transmetre un determinat estil de treball i el que el mateix Fontana ha qualificat de “compromís cívic de l’historiador”, al qual ha procurat ser sempre fidel.

Segurament aquesta amplitud en els seus principals referents va possibilitar que la seva proposta defugís les visions més dogmàtiques del marxisme i que li permetés superar amb èxit la crisi d’aquest corrent, que es va fer evident ja a finals dels anys 90. Precisament va ser al principi del nou segle que Fontana va fer algunes de les seves síntesis de més èxit, com 'Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945' (2011) o 'La formació d’una identitat. Una història de Catalunya' (2014).