Una història d'amor, joventut i cinefília

La cinefília de regust francès està inextricablement lligada a la idea d'amor i de joventut. Van ser els nois de Cahiers du Cinéma els que van implantar l'adoració per les pel·lícules com una forma d'identitat pròpiament juvenil. I també van ser ells els que, en esdevenir directors, van renovar la manera d'entendre l'estètica cinematogràfica perquè recollís un batec, el del jovent, absent fins aleshores de les pantalles.

Morlaix, la nova pel·lícula de Jaime Rosales, s'inscriu de forma explícita en aquesta herència. A primera vista estem davant l'enèsima proposta d'un director educat en la cinefília que roda en francès una història d'amor juvenil a la manera de Jean-Luc Godard, a qui se cita explícitament. O d'Éric Rohmer, ja que es tracta d'un fresc al voltant d'un grup de joves en un context geogràfic molt concret, el municipi bretó del títol, on arriba el Jean-Luc, un noi de París de qui s'enamora la Gwen, fins ara en una relació amb el Thomas. A aquest patró romàntic tan suat s'hi afegeixen diverses capes d'autoconsciència. Rosales no només fa una pel·lícula contemporània a la manera de la Nouvelle Vague, també recull la influència dels seus deixebles: la recreació en els diàlegs d'Abdellatif Kechiche, el romanticisme d'Eugène Green i els jocs de variacions de Hong Sang-soo. El film juga a la fragmentació estilística, com si posés en evidència la seva naturalesa d'esbós o assaig. Els personatges, a més, van al cinema a veure una pel·lícula que també es diu Morlaix, protagonitzada per ells mateixos, en un joc de ressonàncies que al final sembla apuntar als plecs misteriosos de les obres d'Alain Resnais.

El responsable de Las horas del día (2003) posa de manifest un innegable domini del material amb què treballa. Però a Morlaix hi plana el mateix interrogant que en altres de les seves pel·lícules, impecables exercicis d'estil que no acaben de transmetre la seva raó de ser.