Història d'una obsessió amb Joan Carreras a la Sala Beckett
Un aire de misteri envolta l'obra 'Al final, les visions', del dramaturg Llàtzer Garcia
- Sala Beckett
- Fins al 31 de juliol
- Autoria i direcció: Llàtzer Garcia
- Amb Joan Carreras, Laia Manzanares, Joan Marmaneu i Xavi Sáez
El cartell de la pel·lícula Vertigen (D'entre els morts) penjat en una de les parets del local on assajava un desconegut grup de rock ens fa pensar que Llàtzer Garcia ha estat temptat de treballar Al final, les visions amb les atmosferes del mestre del suspens, Alfred Hitchcock. I, certament, a la proposta hi ha un aire de misteri, d’intriga, que vol planar sobre tota la peça i que en principi ens atrapa. No obstant, no triguem gaire a esbrinar quin ha estat el fet traumàtic que ha condicionat la vida de l’Àlex i descobrir que el que realment explora l’autor és el sentiment de culpa en la relació entre un grup d’amics joves. Aquella culpa que provoca un accident del qual ens podem sentir responsables tot i que no hi hagi un motiu i que arrela a l’ànima fins a hipotecar tota la vida. És el cas de l’Àlex (Joan Carreras), el protagonista de la història. Un home solitari que viu en una casa enfront d’una altra on va passar una desgràcia i que acaben de llogar una simpàtica i animosa parella de joves.
Diu l’autor d’èxits com La pols i Els nens desagraïts que l’obra podria tenir altres títols com La catàstrofe, L’home marcat, Retorn al passat o Història de dues cases, que en tot cas hagueren estat al nostre entendre més entenedors que l’escollit d'Al final, les visions. Però el que li escauria de debò és Obsessió, ja que només una patologia clínica allunyada de qualsevol racionalitat podria explicar el perfil psicològic de l’Àlex. Això donaria peu a una intriga força més interessant que la que a la fi ens proposa l’autor, que pretén que sigui l’espectador qui ompli de contingut el notable buit dramàtic que envolta els personatges. Entenc que calia vestir el protagonista amb més detalls, amb més sorpreses que donessin credibilitat al seu trastorn i que obrissin la porta a un possible esdevenir tràgic. Però Garcia prefereix repicar en el tema de la culpabilitat, reforçada per l'aparició de l’antic company Marcus, fins a una oració final que acosta el difícilment explicable remordiment a la culpa d’aires religiosos. La direcció, de l’autor, és tan etèria com el títol de la proposta i no dona gaires eines a Joan Carreras per construir un bon personatge.