Genís Bou (The Gramophone Allstars): "Els 'hits' són 'hits' per alguna cosa"

BarcelonaGenís Bou (la Bisbal d'Empordà, 1985) és el pal de paller de The Gramophone Allstars, la big band de 16 músics que porta una dècada remenant jazz, músiques jamaicanes i soul. Després de tancar l'etapa amb Judit Neddermann com a vocalista, la formació publica Call your friends (BankRobber, 2023), amb tot de cantants convidats com ara Saphie Wells, Tonia Richii, Ahyvin Bruno i Marta Garrett. En directe, en concerts com el d'aquest dijous a la Sala Apolo de Barcelona, la veu és cosa de les germanes Kathy i Yolanda Sey. I els instrumentistes, un planter de músics increïbles

En el concert al Mercat de Música Viva de Vic vaig tenir la sensació que Call your friends és clarament una nova etapa.

— Sí, aquest disc obre portes noves. Però n'hi ha que ja venen de lluny. El fet que la Judit [Neddermann] deixés la banda ja canvia moltes coses. És veritat que després vam publicar l’EP Love letter [2021], però com que era gairebé tot instrumental, va ser com una època de transició. Ara tinc la sensació que hem arribat a un lloc nou.

Teniu ganes de sorprendre, també?

— No, no hi havia la intenció de fer una cosa trencadora. Sí que volia modernitzar una mica el so de la banda, i pensava que potser havia de ser un disc més produït a l'estudi. Amb els altres discos molt sovint el que fèiem era entrar a l'estudi amb els arranjaments fets, gravar i marxar, com si diguéssim. Aquest cop hem estat a l'estudi d'una manera més separada, i hem gravat d'una manera no tan jazzística, per dir-ho així.

Com creus que ha evolucionat la vostra música, ara que t’ho pots mirar amb 15 anys de perspectiva?

— El 2024 farà deu anys de la big band, però amb el grup ja portàvem cinc anys més, sí. Com ha evolucionat? No és que hàgim deixat el jazz de banda, però crec ara s'ha convertit en una cosa més crua, potser amb un punt més de mala llet. I en directe tenim una mica més de punch. Ara ja portem gairebé 150 concerts amb aquesta formació de big band, i també es nota molt a l'hora de gravar. Hem madurat i hem anat trobant un so més propi, fins a arribar a un lloc més genuí.

En el teu cas, vas arribar al soul des de l’ska, escoltant versions de soul que feien grups jamaicans. Però pot ser que a poc a poc us hàgiu allunyat de l’ska?

— Els primers concerts que vaig anar a veure a la meva vida eren de ska. A més a més, a la Bisbal hi havia els Komando Moriles, i vaig anar entrant en la música jamaicana dels seixanta. De sobte vaig descobrir un repertori que pensava que era jamaicà, però que eren versions de temes de soul i d’estàndards de jazz, que n’hi ha a cabassos, i amb els títols canviats, esclar. Tornant a la pregunta, tampoc tinc la sensació que ens hàgim acostat més al soul o a altres estils, però sí que és veritat que hem trobat una mena d'equilibri en què potser la música jamaicana ja no té una preponderància tan gran. En qualsevol cas, és veritat que aquest és el disc en què hi ha menys ska i més reggae. L'altre dia feia una broma: és com si haguéssim avançat deu anys. Abans estàvem més als seixanta, i ara estem més als setanta.

Amb el reggae i el lovers rock.

— Exacte, és ben bé això.

A Vic vas dir que per fi us havíeu atrevit amb aquesta ombra tan llarga de Bob Marley, i en versioneu Could you be loved. Per què hi heu trigat tant, a versionar-lo en un disc?

— Amb Bob Marley passa aquesta cosa...

Que se n’han fet versions horribles.

— Sí, i a vegades sembla que si versiones aquest tipus d'artistes és com que perds una mica de credibilitat. En el món de la música negra hi ha molt aquesta cosa de la melomania. Sembla que no puguis tocar hits. O quan vas a veure un DJ boníssim i només posa singles estranys que no coneix ningú i no punxa el Move on up. Els hits també són hits per alguna cosa, no? A vegades associem que un tema sigui comercial amb el fet que no val la pena. I no és necessàriament així. Could you be loved n’és un bon exemple. De fet, jo vaig tardar molt a decidir quina versió en fèiem, pensava que aquesta potser estava molt gastada... Però prems el play i la cançó em flipa. La portàvem tocant en directe bastant de temps, però no l'havíem gravat mai, i ara tenia la sensació que encaixava bastant en el repertori.

A part de temes propis i els que tenen arranjaments teus, crida molt l’atenció Rolando's revenge, en què Lluc Casares té llibertat absoluta per dur la sonoritat del grup cap a una altra banda.

— Exacte. Sí, en Lluc ha estat molt present en el procés, perquè m'ha ajudat molt amb els arranjaments. I, bé, a part, en Lluc s'ha convertit en una de les persones amb més domini tant instrumental com de coneixement musical del panorama català. Parlar amb ell de música és una passada. En el disc m'imaginava dos instrumentals i li vaig proposar que n'escrivís un fent el volgués. I ho va fer bastant. De fet, és un tema exigent de tocar. Ha portat una mica la banda al límit.

¿Com heu fet la tria de veus per a aquest disc, sabent que són cantants que després en directe segurament no hi seran i que als concerts qui canta són la Kathy i la Yolanda Sey?

— Quan va marxar la Judit es van obrir molts interrogants. Vaig pensar que entrés també una veu d’home per canviar una mica el color i perquè hi ha aquesta cosa que si era una noia sempre es compararia amb la Judit. Un dels problemes que ens havíem trobat històricament era que els promotors ens reclamaven la presència de la Judit en els concerts. I nosaltres insistíem molt dient: "Si vols la Judit, programa la Judit". És a dir, quan programes una orquestra no preguntes quins músics hi haurà. El que contractes és una idea, uns arranjaments, una estètica. Però això costa de fer entendre. La gent vol les cares conegudes. I llavors, pensant, pensant, va sortir la idea de fer un disc convidant diferents cantant. A l'hora de portar-ho al directe, hi ha hagut moltes converses amb la Kathy i la Yolanda. La sort és que són molt tot terreny, s'adapten a tot i ho posen tot molt fàcil. Treballar amb elles és un regal.

A més la Kathy i la Yolanda hi estan molt avesades, al soul, per la feina feta com a Sey Sisters.

— Totalment. Elles venen d'aquesta tradició.

En el disc també hi ha veus masculines, les de Kelly Isaiah, els Koers i el Rodrigo Laviña. En el vostre cas, ¿és gaire diferent fer arranjaments per a veu masculina?

— Has de vigilar amb el to, perquè és una altra història, i això en directe sí que et pot portar algun problema. Per sort, en Kelly és com una mena de monstre vocal. Vaig trucar-li i li vaig dir: "Escolta, t'envio la demo perquè la sentis i a veure si et va bé el to". I em va dir: "No et preocupis, normalment em van bé tots". "De debò?" "Cap problema". I el va cantar amb el mateix to que havia triat la Judit quan tocàvem el tema en directe. Per tant, no vaig notar cap diferència. Amb el Rodrigo tot plegat tenia menys risc perquè és un rap. Sí que vaig pensar quin tema podia encaixar-li bé, que no fos una cosa molt carregada, i em va venir al cap Gotta keep it going, que és una mica més tranquil, com d’un reggae més lovers.

Sovint versioneu clàssics, o artistes amb molta trajectòria. De quins artistes actuals us agradaria fer una versió?

— Mira, en un moment donat vaig pensar que el disc nou seria d'artistes d'ara. Al final no va quallar. Des de fa temps que estic obsessionat amb la Little Simz, i també m'ha agradat molt Anderson Paak. D'aquests dos artistes m'agradaria fer-ne coses. Esclar, actual... Amy Winehouse tampoc és que sigui superactual...

A l’Amy Winehouse li vau fer un homenatge fa uns anys, oi?

— Sí, el 2016. La proposta va venir del Black Music Festival perquè portaven un corista, en Zalon, que havia treballat amb ella i nosaltres vam fer un parell o tres de concerts més després.

¿Heu fet molt la banda d'acompanyament?

— Algunes vegades. És complicat amb la nostra formació, perquè som tanta gent que la producció es converteix en molt complicada a tots els nivells. Escriure arranjaments per a això és una feinada, però portar-ho en directe també.

Amb l’ska era molt habitual que quan els cantants jamaicans tocaven per Europa triaven bandes d'acompanyament al país on tocaven.

— Sí, això és molt curiós que passés, sempre m'ha fascinat, i a més a Barcelona hi va haver dues o tres bandes que van treballar molt d’aquesta manera. Des de fa dos o tres anys estem tocant amb en Bitty McLean, que és un cantant de Londres boníssim, i la banda és de Barcelona. Això és com una mena de fil que no es va acabar de trencar d'aquella època, d'un grup que es deia inicialment Ranking Soldiers, i que després van canviar a Freedom Street Band. Vaig col·laborar amb aquesta gent, entre el 2000 i el 2015, i vam tocar amb artistes brutals: Derek Morgan, Dennis Alcapone, Dr. Ring-Ding... Amb Dr. Ring-Ding vam fer una gira per Alemanya i vam tocar a Corea. I amb en Bitty MacLean inicialment fèiem com la zona d'aquí, però ara estem tocant amb ell fora, i a l'abril l'acompanyarem en una gira de vint dies pel Regne Unit. És una d'aquestes singularitats molt curioses. Amb la salsa també crec que passa una mica.

O amb cantants africans, que de sobte els veus amb una banda que tots són blancs.

— Sí, i en un d'aquests concerts que vam fer amb en Bitty va passar una cosa. Ell és nascut a Londres però de família jamaicana, i al febrer vam anar a tocar a Londres en una mena d’esdeveniment privat per a una comunitat jamaicana... i érem els únics blancs. No va ser incòmode, però sí estrany. Pensava: què fotem aquí nosaltres, amb la manta de músics que hi ha a Londres per tocar música jamaicana, que és com si a Sevilla busquessis músics de flamenc, no és cap problema. Però va ser una passada, i després ens venien a felicitar: "Hòstia, toqueu de veritat! Per ser blancs no està malament!". Estaven emocionadíssims. Va ser un dia molt bonic, perquè jo he crescut escoltant aquesta música, i després d’aquell dia vaig tenir la sensació que va ser una manera de tornar-los totes les hores bones que hem passat amb aquesta música.