Lucia Pietrelli: "Tot ho construïm des de la por de morir"

PalmaTrobar la primera pregunta per fer a Lucia Pietrelli (Itàlia, 1984) després de la publicació de Deimos, la seva darrera novel·la, publicada per Males Herbes, és una tasca complicada. La història que hi explica és la d’una nina que cerca sa mare, sí, però és també la de tota una societat condemnada a l’eternitat en una illa batiada amb el nom de la divinitat grega que personificava el terror. 

En aquesta condemna s’hi reflecteixen tot un seguit de qüestions que van des de la maternitat fins al sexe passant pels vincles amb la terra, el pes de la memòria o l’amistat. I, filant-ho tot, la petjada dels mites i les llegendes, sublimades una vegada més per part de Pietrelli, en un llibre que és tant una oda com una tragèdia, una metàfora i un cant. El presentarà el pròxim 14 de març a la llibreria Drac Màgic de Palma. 

Per començar pel principi, quina va ser la llavor de Deimos? A les xarxes socials en vàreu compartir un mapa primigeni fa uns dies. 

— Va ser curiós perquè no m’havia passat mai, que la llavor fos un lloc. Vaig dibuixar un mapa, i això que jo no ho soc molt, de dibuixar, perquè em van venir unes idees de llocs concrets i simbòlics que vaig ubicar en un espai. Ràpidament es va convertir en una illa i el nom va sorgir quasi alhora. Jo tenc una debilitat per la mitologia clàssica i sabia que Deimos i Fobo representaven el terror i la por, però no sabia que donaven nom als dos satèl·lits de Mart. I em va enamorar la idea que el terror fos un lloc, que hi hagués un lloc que significava això. 

L’illa està dividida en dos extrems, La Pedrera i La Flor. Al primer, on viu na Laia, la gent conviu com pot amb l’eternitat i al segon és cap on fugen aquells que no la poden suportar més. EI procés d’escriptura va ser, d’alguna manera, habitar aquests llocs? Al cap i a la fi, heu inventat tot un món, a Deimos. 

— El que jo cerc, tant quan escric com quan llegesc, són altres móns. I no vol dir només utopies, vol dir cercar altres llocs des d’on qüestionar coses. En aquest cas, el fet que fos una illa em facilitava poder construir un cosmos o univers tancat, és l’entorn aïllat per excel·lència i això el pot arribar a convertir en claustrofòbic. A Deimos hi he construït una mitologia pròpia que, en una illa, per la distància amb terres llunyanes, sempre resulta més autèntica. 

Heu fet una mitologia pròpia a partir dels mites ja existents, que solen ser presents en tot allò que escriviu. 

— Els mites són la meva passió, sí, i he gaudit molt de fundar aquesta mitologia, d’escriure a poc a poc, peça a peça, fins que tot encaixàs. Segurament du molta feina fer-ho així, però és la que dona més goig, trobar aquells detalls i referències que formen part de la història. Per exemple, el fet que Ismene, la guia de La Flor, tingui el nom de la filla menor de Jocasta i Èdip, la germana oblidada d’Antígona. Em va fer il·lusió posar-li aquest nom perquè, a més, la seva història també està connectada amb la d’una germana oblidada. No només m’interessen les coses concretes que estic contant, sinó també aquelles que poden ressonar més enllà de la història de Deimos. 

Si ens endinsam en aquesta illa, el que hi trobam són un grapat de dones, de diferents generacions, cadascuna amb la seva llegenda particular, que mouen el fil de la història mentre un parell d’homes fan poc més que presenciar-ho i intentar comprendre-ho. 

— És un matriarcat amb totes les lletres, sí (riu). És cert que el primer bloc està contat per Hilari, el pare de Laia, i que és la primera vegada que hi ha qualque cosa contada per un home dins les coses que jo he escrit. Vull dir que Hilari té el seu pes, però, tot i així, sí, són les dones les que mouen els fils de tot. De manera inconscient, jo relacion els mites amb les dones, per a mi són elles les que passen els mites de generació en generació. 

Són les que han preservat aquesta tradició oral, no?

— Sí, i ja et dic que és una idea que tenc, més que una certesa, perquè no tenc cap tipus de base per a això que dic. Però per exemple vaig estar en contacte amb Jaume Miró, que va rescatar a La claror la figura de Calona, la dona que havia contat tantes rondalles a mossèn Alcover, i aquesta història també hi és d’alguna manera, al llibre, malgrat que no s’hi reflecteixi directament. Els homes fan la feina i viuen a l’illa, mentre que les dones s’encarreguen dels contes, de mantenir aquest mite que ho sobrevola tot. 

És curiós perquè tot això també apareix al darrer llibre d’Irene Solà, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, publicat fa només uns mesos. El terror i els mites s'hi reivindiquen també des d’aquesta perspectiva femenina. 

— Aprecio molt Irene Solà i la feina excelsa que ha fet amb els seus llibres. En el meu cas, la passió pels mites té a veure també amb una voluntat de donar més sentit a les paraules, a la realitat que expliques. La finestra que obren els contes tradicionals et permet explorar més el llenguatge i el seu poder d’evocació. I al final totes les històries es repeteixen i les primeres són allà, a la mitologia, i és una llàstima no ficar-s’hi, no revisitar-la de tant en tant. Com a escriptora pots començar sempre des d’aquest lloc i dur-lo allà on vulguis tu. I a mi que no m’agrada partir d’experiències personals a l’hora d’escriure, la mitologia em sembla un molt bon lloc per començar (riu).

No us agrada, però en aquest cas n’hi ha una que hi és molt present, a Deimos. Si no haguéssiu estat mare aquest llibre no seria com és, o no és així?

— Sí, és evident. La meva manera de veure l’amor ha canviat molt des que soc mare. I dins Deimos aquesta recerca de la mare és també una recerca simbòlica, d’aquest ésser mític que és el que et dona la vida. Quan escrivia pensava molt en aquesta figura, en contraposició amb la Parca, que és qui talla el fil. Al principi tenim també una mare de carn i ossos que es podria mitificar, que és qui posa el fil a les nostres mans. La recerca de la mare és, en un sentit ample, la recerca dels orígens i del principi. La mare és un ésser mític, en realitat. 

I en un moment en què hi ha milionaris intentant trobar la clau per a la vida eterna, a Deimos l’eternitat és viscuda com una condemna. 

— És que en el moment en què saps que no mors tot perd el sentit. Per així com és la nostra vida, res no pot tenir el mateix sentit si sabem que no morirem mai. Tot ho construïm damunt la nostra por de morir. La por és un dels motors més grossos que tenim al dia a dia, i la por per excel·lència és la por de morir. Si no mors n’has de tenir una altra, la necessites per viure, i a l’altre extrem s’hi troba la por de l’eternitat. Com que no l’hem viscuda mai, ens sembla que és un desig, però de la mateixa manera que tenim por del final, tindríem por de la falta d’un final. 

I aquí hi intervé també la memòria. A Deimos els records tenen un pes diferent, és clar. 

— És que és un element que canvia molt de valor si existeix o no la mort. Si sabem que hem de morir necessitam els records de la gent que se’n va, i els necessitam també per fer les coses més bàsiques, com tot el que feim cada matí. Ens construïm també a través dels records. Però m’agradava aquesta idea que, en cas de no morir, els records es desbordassin i vessassin. L’oblit queda diluït, com la mort, perquè hi ha un pes personal, però també col·lectiu de tots aquests records. En una vida limitada, la memòria et pot ajudar a no perdre el cap, però si no s’acaba mai, pot passar just el contrari. 

Bé, tot això són suposicions que feis perquè al final Deimos és més un replec de preguntes que no un intent de donar cap resposta. 

— Deimos és un viatge, i als protagonistes principals els mou una cosa concreta, sí, però a mi m’interessa viure dins les preguntes per si mateixes. Arribar a una resposta és arribar a una limitació, és molt més interessant explorar els diferents interrogants i viure dins ells, viatjar a través d’ells.