Xisco Vargas Jiménez: “Si ho vols petar, ja parteixes d’una base que no m’interessa”
Cantant i cambrer
PalmaEs pot ser un actor essencial de l’escena musical des de darrere d’una barra? La resposta és sí. A Xisco Vargas (l’Arenal, 1976) tant li és ser el tour manager de L.A. com posar-se darrere del tasser del festival de torn. Però sobretot és això, un cambrer, criat en la cultura del treball del boom turístic: pares procedents de Granada, establerts a l’Arenal. Gent que doblava torns i s’ofenia si els oferies un dia lliure. En els cruis dels balnearis, va sorgir Net Weight, una de les millors bandes de hardcore que hi ha hagut a l’illa. Cantava, però també era l’encarnació de la ràbia que transmetia el grup en els seus discos i en directe: una presència amenaçant, el contraatac contra una societat essencialment injusta i egoista. Allà va descobrir l’ètica del DIY (Do It Yourself), a la qual encara intenta mantenir-se fidel, malgrat, miserable món, haguem de continuar pagant factures.
Quedam amb Xisco Vargas a ca seva. Per les capses plenes de discos i llibres, sembla que s’hi acaba de mudar, però hi viu des de fa anys. Hi ha un punt calculat en aquesta precarietat: no cal prendre’s les coses gaire seriosament, ni el lloc on vius. Seim. Parlam.
Com va ser criar-se a l’Arenal?
— Als 80, era un lloc genial. Ara hi ha el passeig, però abans creuaves el carrer i ja eres a l’arena. Jo hi vivia aferrat. Hi havia turistes a voler, sempre n’hi ha hagut, però on jo vivia, a la segona línia, també hi havia plantes baixes de segones residències de mallorquins. El turisme era menys invasiu. Potser és la sensació que tenia jo per la meva edat, però ho record tot com a molt folklòric. Record fins i tot un home amb una somera que es passejava per allà perquè la gent s’hi fes fotos. Eren els anys de la innocència: el turisme descobrint-se a si mateix. Ara aquella zona està superdeteriorada.
Vós mateix vàreu entrar molt prest a treballar a l’hoteleria.
— Vaig estudiar al Juníper Serra els únics dos anys que hi va haver de REM (Reforma d’Ensenyaments Mitjans). El primer em va anar molt bé i el segon ja no. Devia ser el 94 o el 95. Em varen quedar algunes assignatures i vaig passar de recuperar-les. Aquell curs havia anat a treballar de cambrer durant la Setmana Santa. Em vaig poder comprar unes Nike de vint mil pessetes i no sé quants de discos. No vaig tornar a l’institut. El sou d’un ajudant de cambrer, l’any 95, era de 160.000 pessetes més propines. A més, feies feina sis mesos i podies anar a l’atur els altres. Era molt temptador. I jo venia d’una família educada en el treball.
Ja éreu molt aficionat a la música? Com hi entràreu?
— L’any 88 ja escoltava cintes de casset d’aquelles que podies comprar a les benzineres. Valien 495 pessetes. Un disc sencer original de Bon Jovi en costava 1.500. Pel mateix preu en podies comprar tres. Allà sempre vaig fallar. La cultura del pobre, comprar quantitat per sobre de qualitat. A més, aquelles cintes eren recopilatoris dels grans èxits del moment, però no eren les cançons originals! Eren versions, supòs que per temes de drets. Però jo estava enganxadíssim a la música. N’escoltava amb els auriculars quan dinava. N’era addicte. Exageradament. Parlam d’una època en què, si un amic et telefonava i et deia que s’havia comprat el nou disc de Kreator, no havia acabat de dir Kreator i tu ja estaves tocant a la seva porta amb una cinta verge. Hi havia una obsessió per aconseguir material nou.
Net Weight va ser el primer grup que vàreu formar?
— No, va ser Corcho y Cartón: érem fans del rock urbà. Vàrem formar la banda al meu garatge i era tot molt bàsic. Una prova de com som de gandul és que som vocalista, ni em vaig molestar a aprendre a tocar un instrument [riu]. D’aquesta banda em varen mig treure, mig no. I just en aquell moment, devers el 93 o el 94, hi havia una penya a l’Arenal que ja estava ficada en l’ambient skater i el hardcore punk de la primera etapa: Pennywise, Bad Religion, NOFX… Vàrem formar April Fools’ Day, amb qui només vàrem arribar a fer un concert al Nagual de Gomila. Allò seria el bessó de Net Weight.
L’escena hardcore era llavors una xarxa d’intercanvi brutal…
— Record un amic de l’Arenal, Stefan, que escrivia als fanzins i demanava les maquetes i feia intercanvis de fanzins i maquetes. Vàrem aprendre un munt d’ell. Quan Net Weight es forma, jo ja era un obsés dels fanzins i havia vist que els discos de BCore els produïa un tal Mr. Pri a Locate 0. Vaig telefonar al segell i em va posar en contacte amb l’estudi de Xavi Navarro. Record que ni sabíem què era un metrònom. Érem tan dolents que ens va despatxar en dos dies, en lloc dels cinc que teníem aparaulats. Però així vàrem fer Individual Control (Punkaway, 1999). El segon, Hardcore Viva (Fragment, 2000), va agradar moltíssim. Si haguéssim viscut a Madrid o Barcelona, hauríem tocat cada cap de setmana. Ens telefonaven de pertot arreu. Sortíem perdent doblers sempre, però ens ho passàvem beníssim. Per nosaltres era flipant.
Després vindrien els anys en què dúieu el bar de les Voltes i en què us vàreu involucrar en mil històries més…
— El bar de les Voltes encara me’l recorda molta gent, i venia de dur l’edició local de Mondosonoro amb Luis Alberto Segura, amb qui també tenia una botiga de camisetes. De tant en tant em sorprèn la quantitat de projectes en què he estat ficat, però és que venia d’una cultura en què la gent s’ho feia tot ella mateixa. Si no duus les bandes que m’agraden, ja organitz el concert jo. I així amb tot. Això és cultura. Si ho vols petar, ja parteixes d’una base que no m’interessa.
Què us movia? Perquè també sou una persona bastant cínica… És una cuirassa?
— No som psicòleg, però diria que el meu cinisme és fruit de la ràbia que em provoca veure el món com és, injust. M’entren ganes de plorar quan veig amics meus mileuristes que voten partits que defensen polítiques completament antisocials. Això va unit a l’educació: a mon pare sempre l’he vist fent i fent envoltat d’amics: hi ha el gust per formar part d’històries. I sempre des de baix. A mi el de la indústria musical m’ha arribat ara, però sempre he fet les coses per contribuir.
Els darrers anys heu estat programador d’Es Gremi…
— Sí, quan ho vaig deixar, a tothom li va venir de nou, però és que vaig arribar al final d’una etapa que m’havia permès completar la visió de 360 graus del món de la música. Vaig aprendre molt de Noelia Jiménez, que feia anys que gestionava contractacions, lloguers i produccions. També és cert que em vaig menjar la pandèmia, amb un estrès important, però ho vàrem surar. Cada dia fèiem un concert i vaig ajudar tant com vaig poder les bandes locals... Tenc molt clar què ha de fer el director de programació d’un lloc com Es Gremi, que és formar part de l’escena.
Encara anau a donar una mà al restaurant del vostre conco?
— Només ara, i he d’admetre que em fa ràbia, li he dit que no. I això que m’anirien bé els doblers i sé que ell necessita personal, és família... Però com podria negociar el catxet d’un concert d’L.A. amb algú a qui li he servit el menú? A mi em seria igual, però sé que em menystindrien en altres projectes. Jo hi aniria ara mateix!