Hoffmann XXXV

PalmaTeatre Principal.- La història i el recorregut d’Els contes d’Hoffmann dona per escriure no poques pàgines que omplirien més d’un llibre, ja des del seu origen com a obra teatral, a càrrec de Jules Barbier, després també llibretista, i Michel Carré. Es tractava d’escenificar tres narracions d’E.T.A. Hoffmann: L’homme au sable, Le reflex perdu i Le violon de Crémone, amb un parell de pinzellades que reflectien el perfil d’un home tan peculiar com el protagonista, pintor, compositor, caricaturista, funcionari, escriptor i aficionat o, millor, professional de l’alcohol. Jacques Offenbach, a qui Rossini va batejar com “el Mozart dels Camps Elisis”, va morir pràcticament sense ni tan sols començar l’orquestració de la seva opera magna. A partir d’aquí s’han anat succeint les versions, o com es puguin qualificar, de la composició. La primera d’elles va suprimir el conte de Giulietta i va incloure La barcarola en el conte d’Antònia. El 1887 l’incendi de l’Opéra Còmique du Paris destrueix les anotacions que havia deixat el compositor… Amb els anys, han anat apareixent partitures per dintre d’uns calaixos que es veu que feia molts anys que no s’havien obert, com per exemple la de l’any 1941, però sobretot a principis dels setanta hi va haver un altre rampell per trobar l’autèntic Grial offenbachià. El darrer calaix es va obrir fa pràcticament un any i, és clar, pot ser bé que alguns trossos al llarg dels anys passin a ser irreconeixibles. Tot val? Sembla que sí i amb ganes pel que fa a Els contes d’Hoffmann. N’és una bona prova la que ens ofereix el Principal de Palma amb Vincent Huguet com a director artístic, que, a més de tot el que li ha passat a la composició al llarg dels anys, hi ha posat collita pròpia. Per exemple, a la icònica narració de la pepa robòtica, aquesta perd la seva condició de tal i tota la gràcia, i queda convertida en una senyoreta bulímica que es presenta a un concurs, i no se li acaba la corda, sinó que se suïcida, ves a saber per què, mentre Hoffmann canta: “Un autòmat!, un autòmat”, i el cor respon: “Ha esclatat la bomba. Estimava un autòmat!”. Per una altra banda, La barcarola no la canten a Venècia, sinó mentre es fa el funeral d’Antònia, que originalment vivia a Munic…

Cert que si algú no coneix la història queda en blanc, però menys esglaiat que qui ha vist alguna de les trenta-cinc versions, si fa no fa, que l’han precedida. Però tot va quedar reduït a la categoria d’anècdota gràcies a la categoria dels cantants. De primer nivell. El triumvirat protagonista –Ramón Vargas, com a Hoffmann; Annalisa Stroppa, com a Nickclausse, i Simón Orfila en els diabòlics Lindorf, Coppelius, Dapertutto i el Dr. Miracle– va esvair qualsevol núvol generat per totes aquestes innecessàries, essent benèvols, aportacions argumentals. Per això, pel seu currículum i com el valor, es suposa, no varen decebre en absolut. Impecables tots tres, en tot moment, que no són pocs, varen elevar la funció a un nivell que semblava que érem en un dels grans teatres de qualsevol indret d’Europa. La sorpresa, o no, va ser la intervenció de les mallorquines, Marga Cloquell, Marta Bauzà i Natalia Salom, com a Antònia, Giulietta i Stela, respectivament. Elle a fuit, la tourterelle, l’ària d’Antònia/Cloquell, va sonar deliciosa, per textura, color i vocalització. La barcarola no va tenir la incidència que li dona ser la més famosa per tot el que passa al seu entorn –és a dir, el passeig del bagul d’Antònia–, però Marta Bauzà va fer una Giulietta al mateix nivell que els seus reconeguts companys. Per part seva, Pauline Texier va ser l’encarregada d’interpretar la “divertida” Olympia, que tampoc no és gens senzill des de Les oiseaux dans la charmille, i va cobrir les expectatives amb nota. I nota alta també per a Yi-Chen Lin, a qui ja coneixíem i sabíem de les seves virtuts per assolir matisos i no crear dificultats als cantants. El cor, una mica petit, però va complir, com la resta de secundaris, entre els quals destacà Josep Fandó en els seus quatre papers. El públic va sortir entusiasmat, més que en els aplaudiments al final de l’ària, potser perquè no volia perdre’s res mentre feia mamballetes.

Bodega Tiannanegre.- Concert benèfic a favor de les víctimes de la guerra d’Ucraïna a càrrec del pianista rus, resident als Estats Units, Boris Berman, que interpretà un repertori exclusiu del compositor ucraïnès Valentin Silvéstrov. Berman va fer un acurat recorregut per la línia compositiva de Silvéstrov, present al concert, del qual poguérem fer un tast prou suculent com per entendre la seva evolució des dels inicis, amb la contemporània Tríada, fins a la suggestiva i eloqüent pastoral Bon dia.