Harvey Keitel: “Hollywood no té res per ensenyar i sí molt per aprendre”

LocarnoHarvey Keitel va rebre diumenge el premi del Festival de Locarno. En un acte públic, l’actor de títols com Reservoir dogs i Mean streets va repassar la seva carrera. Tot i que durant la trobada Keitel no va voler destacar un moment artístic per damunt dels altres -“He sigut molt afortunat de treballar amb directors i guionistes que m’han procurat moments molt bonics”, va assegurar- va quedar evidenciada la importància en la seva carrera d’un títol en particular: El tinent corrupte, d’Abel Ferrara.

L’actor va parlar del film amb un respecte i una emoció diferents a la nostàlgia mostrada quan relatava els seus inicis amb Scorsese o a la diversió de la seva primera trobada amb Tarantino: “Era una època en què feia molts papers secundaris, però jo volia fer papers protagonistes perquè és la manera de tenir el control i els diners que et permeten fer els projectes que vols -va recordar l’actor-. L’Abel volia que jo protagonitzés El tinent corruptei em va passar el guió a través del nostre advocat comú. Era un guió molt prim i quan el vaig obrir em vaig adonar que les lletres eren enormes. Ferrara ho va fer així perquè tingués més pàgines; sabia que ningú acceptaria un guió de només 15 pàgines. Vaig llegir-ne unes 10 o 15 de les 23 que tenia i em va semblar horrible. El vaig llençar però, avergonyit, vaig repensar-m’ho i el vaig treure de les escombraries, vaig continuar llegint i vaig arribar a la famosa part de la monja. Era molt bella, impressionant… L’autora de l’escena era una dona, Zoe Lund, que va escriure la part més profunda del guió. Era brillant i em va noquejar”.

En una faceta molt diferent als papers durs que li ha tocat interpretar moltes vegades, Keitel es mostrava emocionat parlant de Lund: “Malauradament va morir per sobredosi d’heroïna però va ser una de les grans creadores d’El tinent corrupte. No m’agrada parlar de la pel·lícula perquè va mes enllà de mi, a algun lloc que l’Abel i la Zoe van voler”. De la versió que anys després va fer Werner Herzog es va limitar a dir: “Sé que la va fer però no l’he vista”. I tot i la seva vinculació amb el cinema independent, Keitel no malparla de Hollywood i, dirigint-se a futurs cineastes, va dir: “No espereu Hollywood, ell ja us trobarà. Hollywood és un bon lloc, ha fet del cinema un esdeveniment especial, però el podeu redefinir amb la vostra feina. Hollywod no té res per ensenyar i sí molt per aprendre”.

Debutant amb el Marty

Els inicis de la carrera de Keitel estan lligats a la figura de Martin Scorsese: Who’s that’s knocking at my door? (1967) és la primera pel·lícula de tots dos. “No hi havia diners i rodàvem a casa de Scorsese -recordava l’actor-. Una vegada estàvem fent una escena al llit amb l’actriu i va arribar de treballar el pare del Marty, el Charlie, cridant i demanant el dinar. La seva dona el va fer callar i va haver d’esperar que acabéssim de rodar per menjar. I nosaltres al llit, vestits i amb por perquè el Charlie s’havia d’esperar. Així és com va començar la carrera del Martin al cinema independent. I la meva també”. Tarantino va ser un altre director a qui Keitel va acompanyar en el seu debut, Reservoir dogs : “El Quentin no havia dirigit ni un fotograma abans. Treballava en un videoclub. El seu guió era un dels més insòlits que havia llegit. Em va impactar tant com quan descobreixes una obra d’art. I ens vam conèixer: truquen a la porta i allà hi havia aquell tipus gran que pregunta «¿ Havey Kírel?» Vaig contestar: «Keitèl. Entri». Encara em diu Kírel ”.

Pel que fa a les seves col·laboracions en el cinema europeu, va recordar que “no hi havia cap motiu” perquè ell fes pel·lícules a Europa “llevat de treballar amb Bertrand Tavernier”, el primer director europeu que el va trucar -per La mort en directe -. Keitel sentia admiració pel francès des que havia vist, quan estudiava, el seu primer film. Després van arribar altres autors europeus com Dario Argento, Ettore Scola, Lina Wertmüller, Paolo Sorrentino o l’espanyol Fernando Colomo, amb qui va rodar El caballero del dragón, amb Klaus Kinski: “Treballar amb Colomo va ser una experiència fantàstica. Kinski tenia una personalitat forta, malcarada. No amb mi, però... En una escena, dos guardians havien de fer fora Kinski d’una cambra, però ell no es deixava i els pegava tot i que eren homes forts. Va passar dos o tres cops. Colomo em va demanar ajuda, així que vaig parlar amb els actors espanyols i els vaig dir que si no aconseguien fer fora Kinski estaven acomiadats. El van acabar fent fora”.