'L’home dels nassos', un espantamainades amb DO catalana

Avui, l’home dels nassos s’associa a curses i altres activitats festives més aviat inofensives. Poques persones recorden que en algunes localitats (com ara Queretes, a la Franja) es deia que aquest personatge sortia del seu cau cada 31 de desembre per ensumar i atrapar els nens que explicaven mentides. Aquesta és l'accepció del mite que agafa com a model L’home dels nassos per donar un rerefons popular i quasi fantàstic a un relat ambientat a la fi de la dècada dels seixanta a un poble català de muntanya, on l’arribada de la Clara, una nena africana, sacseja unes aigües encantades des del final de la Guerra Civil. Estranya a la seva nova llar, la protagonista i els seus dos únics amics compartiran secrets i temors que, d’una manera o altra, acaben girant al voltant de l’home de les 365 nàpies.

La mirada de la infància i la seva capacitat de confondre la realitat amb el mite és el fil que sembla guiar l’opera prima d’Abigail Schaff, malgrat que el desenllaç descarta el sentit de l’aventura i la insinuació del terror folklòric per centrar-se en la confrontació i reconciliació de les ferides del passat. El cop de timó cap al drama adult més previsible acaba de desballestar una pel·lícula que en tot moment avança amb pas fràgil, ferida per una textura digital i insípida que no ajuda precisament a les imatges, que voldrien fer-nos acariciar pedra, fang, pluja i el misteri que s’amaga al cor del bosc.