“Això és una festa d’agraïment i de reconeixement a Moncho”

BarcelonaMoncho havia decidit acomiadar-se dels escenaris cantant envoltat d’amics. Tot estava preparat, i el públic havia respost exhaurint les entrades per al concert a L’Auditori de Barcelona. Malauradament, Ramon Calabuch Batista, Moncho, va morir el 28 de desembre a Mataró. Era tan gran l’estima pel rei del bolero, que els amics i l’organitzadora de tot plegat, Gemma Recoder -“l’ànima del concert”, tal com va dir Joan Manuel Serrat-, van voler que l’homenatge seguís endavant.

Dalt de l’escenari no hi van faltar companys de professió com Sabor de Gràcia, Antonio Carmona, Dyango, Tamara, Pau Donés, Miguel Poveda, Lolita i Serrat, que van tancar la nit cantant plegats Toda una vida, la cançó d’Osvaldo Farrés que va popularitzar Antonio Machín i a la qual Moncho havia posat la seva veu de vellut sentimental. Ahir la van interpretar amb caliu i ritme cubà perquè, com va dir Serrat, “això és una festa d’homenatge, de reconeixement i d’agraïment” a Moncho.

Al llarg del concert, en el qual no van poder ser-hi per imprevistos personals d’última hora ni Rosario ni Diego el Cigala, van sonar peces que va immortalitzar Moncho i temes propis dels músics que van participar en l’homenatge. Sabor de Gràcia van ser els primers a sortir a l’escenari, connexió rumbera i gitana. La formació liderada per Sicus Carbonell va interpretar Levántate, de José Dolores Quiñones, una rumba amb aire de bolero que va ser l’última cançó que Moncho va cantar en directe, a les Festes de la Mercè del 2017. “Per a nosaltres és un dia trist i alegre alhora”, va dir Carbonell, que després va encarar Como una estrella fugaz, amb un record per al Pescaílla, i va enllaçar amb Finestra, una de les composicions pròpies de Moncho, i Déjenme irme pal Bohío, ben amarada de salsa. El guió del concert va seguir un concepte similar, amb cada artista enlairant l’homenatge des de la personalitat pròpia, que és la millor manera de recordar un artista. Amb Sabor de Gràcia com a banda, va arribar el torn d’Antonio Carmona (ex-Ketama), que va posar la veu a dos temes del seu repertori, Vengo venenoso i una Para que tú no llores a duo amb Carbonell. “Per a qui va ser el millor cantant de boleros”, va dir Carmona. Els comentaris d’afecte van ser una constant. Alguns van ser especialment emocionats, com el de Lolita, que aquests dies està fent de Fedra al Teatre Romea. “De Jerez per part de mare, catalana per part de pare”, va dir, i es va emocionar recordant que el Nadal de fa dos anys a casa va cantar amb Mocho Amor fugaz. Ahir també la va interpretar acompanyada de la banda de Moncho dirigida des del piano per Antoni Olaf Sabater. La filla del Pescaílla va ser un tro omplint L’Auditori d’intenció i intensitat, i també d’alegria quan va compartir Sarandonga.

El piano d’Emilio Ruiz va rebre Tamara, la més bolerística de la nit, que va cantar dos clàssics d’Armando Manzanero: Como yo te amé, buscant també colors jazzístics, i l’epopeia romàntica Por debajo de la mesa rematada molt amunt amb el vers “ es que no puedo estar sin ti ”. El romanticisme va créixer encara més amb Dyango, posant la veu al límit en material sensible com Nostalgias, Por volverte a ver i una especialment emotiva La mare. Just abans va tenir paraules per a Moncho, “amic de l’ànima, entranyable, el gitano del bolero”. Pau Donés, que ha deixat els escenaris, no va voler faltar a l’homenatge. Assegut a les congues i acompanyat del mestre Kitflus al piano, va cantar El lado oscuro i La flaca, expressiu en la intimitat.

La família de Moncho, incloent-hi també músics de la seva banda, va obrir el tram final del concert amb Rosó, pura màgia rumbera amb sentiment i passió dedicada a un artista de qui el seu nebot Yumitus va destacar “la dimensió humana”. Manava l’alegria en el record, i així ho va entendre el públic, que va cantar la tornada i que sempre va estar pendent de fer que els aplaudiments fossin d’entusiasme més que de reverència, i això que Miguel Poveda, que també va recordar l’actor Manuel Veiga (mort el 8 de gener) va oferir una intensíssima interpretació del Te extraño de Manzanero amb versos personalitzats, perquè ahir tothom trobava a faltar Moncho. Els homentages col·lectius no són espais per fer comparacions entre participants, però tanmateix és impossible no destacar l’entrega de Poveda, també a Fuerza extraña, la versió de Caetano Veloso que el cantaor de Badalona ha fet seva i que ahir va cantar amb Joan Albert Amargós al piano. I tot seguit, el gran moment: Poveda, Amargós, Kitflus i Joan Manuel Serrat compartint El meu carrer. És a dir, primeríssimes figures de la música catalana cantant una joia a la memòria de Moncho.

Serrat, tot sol amb Kitflus, va trobar tot el caliu de L’Auditori quan va cantar Cançó de bressol, amb la veu i la presència dels grans moments, perquè ahir també era un gran moment. La generositat de Serrat va seguir regalant una preciosa versió de Mediterráneo, amb piano delicat i la veu projectada amb tota la força. Era ben bé com si volgués estar segur que Moncho podria sentir-la entre la platja i el cel.