Els homes que no estimaven el català

PalmaHan començat per llevar el català com a requisit a la sanitat, tot i que no està gens clar que aquest sigui el motiu de l’escassetat de metges a les Balears. I previsiblement s’ha d’estendre a altres àmbits, ja que el punt 55 del pacte de govern PP-Vox es compromet a “fer el desenvolupament normatiu corresponent per garantir que el desconeixement del català no penalitzi en l’accés a la funció pública”. Aquest objectiu resulta dubtosament compatible amb el dret dels ciutadans de fer servir el català, que estableix l’Estatut. Però és que, a més, el seu desconeixement per part dels funcionaris ens ha proporcionant un bon grapat de maldecaps, al llarg dels darrers tres segles.

El canvi de model es va consagrar amb la imposició del castellà pels decrets de Nova Planta, com a càstig del rei Felip V als territoris de la Corona d’Aragó que havien donat suport al seu rival per la corona, l’arxiduc Carles. Com recull el doctor en Història Guillem Morro, el Consell de Castella va determinar “que als mallorquins no se’ls atorgàs cap càrrec de l’Audiència”, l’òrgan judicial, ja que això “condicionaria la potestat sobirana en una matèria tan significativa”.

Per tant, Felip V va decidir que els seus cinc magistrats fossin castellans. I, així, es varen trobar amb un problema fàcilment imaginable, en unes illes on aleshores, amb molt poques excepcions, només es parlava català: els magistrats no entenien el que els explicaven. Emetre un judici, segons documenta Morro, “els era impossible en la pràctica per no entendre el mallorquí, en el qual s’actuen els processos”.

El desgavell era tan majúscul que, segons cita Morro, fins i tot el mateix representant del monarca, el capità general marquès de Casafuerte –avantpassat de l’exportaveu del PP Cayetana Álvarez de Toledo–, es va adreçar al Consell de Castella per demanar-ne la substitució, “i millor si fossin catalans” els nous membres. L’observació té el seu què, perquè aleshores fins i tot els centralistes més ferotges sabien perfectament que es tractava de la mateixa llengua –no com d’altres. El Consell va admetre la conveniència de designar “qualque mallorquí”, però “no per ser mallorquí, ni per altre motiu que els seus mèrits”, segons afegeix Morro.

Mestres als quals no entenien els alumnes

Felip V va ordenar també que es redactàs en castellà la paperassa administrativa, i les ordres que s’havien d’emetre per als oficials de justícia de les viles. Els pedagogs Antoni Colom i Bernat Sureda recullen com aquests “es troben amb la dificultat d’encertar en el seu compliment, per no entendre el que se’ls ordena ni trobar fàcilment qui els ho expliqui”, cosa que generava “gravíssims inconvenients”. El rei no va tenir més remei que acceptar que es tornassin a redactar en català, si bé procurant “manyosament anar introduint la llengua castellana”. Potser no es va fer servir prou la manya: gairebé un segle després, el 1802, funcionaris de procedència castellana encara es queixaven “per les reticències a acceptar les lleis de Castella”, segons el professor de la Universitat de les Illes Balears Antoni Marimon.

El representant reial Miguel Bañuelos, com relaten Colom i Sureda, també adreçà un informe al Consell de Castella, el 1777, lamentant-se de la manca de docents en la llengua oficial. Li va respondre el fiscal de l’Audiència, argumentant que “no serviria de res dur mestres castellans, ja que trobarien molts inconvenients per entendre els alumnes i per fer-s’hi entendre, perquè parlen mallorquí”. El 1802, afegeixen, la Societat Econòmica d’Amics del País “va fer gestions per aconseguir que un mestre de terres castellanes es traslladàs per ocupar una plaça de les seves escoles que era vacant”. S’ha de dir que els Amics del País, tot i les seves bones intencions, volien contribuir “a la desaparició del dialecte mallorquí tant com fos possible, almenys en el tracte de les persones cultes (...) com un pas cap a la major civilització de la província”.

A mesura que la maquinària burocràtica de l’Estat centralista es feia més grossa, creixien els recels dels illencs cap als funcionaris vinguts de l’exterior. Marimon assenyala que, ja el 1715, s’havien suprimit les antigues barreres d’‘estrangeria’, que els barraven el pas. I el 1760, representants de l’antiga Corona d’Aragó denunciaven “la preeminència de castellans en l’ocupació de càrrecs públics”. “Una plaga d’‘empleats’ espanyols prepotents”, com narra la historiadora Isabel Peñarrubia, “envaí les Illes i, emparats pel Govern, es permetia menysprear la llengua i els costums balears. Això sovint ocasionà topades amb la població autòctona, que veia com els ‘empleats’ pagats amb llurs impostos adoptaven una posició no gens de servei”.

Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Alomar afirmaven el 1907, segons cita Peñarrubia, que únicament els funcionaris illencs podrien tenir “un interès, respecte de les seves funcions, no fonamentat tan sols en l’afany de complir el deure, sinó en l’amor innat a la seva pròpia terra”. Un cas sagnant era els dels diputats cuneros, és a dir, estranys a les Illes, dels quals denunciaven els republicans autonomistes, diu la historiadora mallorquina, “el desconeixement de la nostra llengua” i de la realitat de l’arxipèlag “i, per tant, de les millores que ens eren indispensables”.

El cas contrari, és a dir, el desconeixement del castellà per part dels nostres càrrecs públics, era una realitat en data tan avançada com el 1923, quan es va produir el cop d’estat de Primo de Rivera, encara més castellanitzador que la monarquia constitucional. Relata el doctor en Història Cristòfol Mateu que, tot d’una, el governador va ordenar que a les sessions municipals només es fes servir el castellà, “clara mostra del seu profund desconeixement de la societat mallorquina”. Tant era així que, el dia següent, va haver de rectificar, “en atenció que hi ha regidors que no podrien expressar en castellà tan fidelment el seu pensament”. Una mesura tan radical “hauria provocat un veritable conflicte entre aquells regidors que parlaven el castellà amb molta dificultat i a penes l’entenien”, segons Mateu.

El català, requisit per a notari el 1862

Una vegada i una altra, l’entusiasme centralitzador es topava amb la crua realitat. El 1862, segons narra el sociòleg Daniel Escribano, s’establí que els documents notarials s’havien de redactar –com no– en castellà. Però els notaris havien d’entendre les voluntats dels seus clients. Així que el reglament d’aquesta mateixa llei determinà que “els aspirants a notaris en districtes on vulgarment es parlin dialectes particulars” –és a dir, els altres idiomes– “acreditaran que els entenen a bastament”. Per aquest motiu, “hi hauria tres preguntes en la llengua en qüestió, en la qual hauria de respondre l’aspirant”.

No podia ser mai, aquesta concessió als “dialectes particulars”. Així que, com afegeix Escribano, el 1874 s’eliminà la prova de les tres preguntes en llengua autòctona. El 1912, se’n rebaixà el coneixement, de requisit a només mèrit –talment com la sanitat balear als nostres dies. I el 1913, ja ni tan sols quedà com a mèrit. Per descomptat, això representava tornar al problema de sempre: no entendre la clientela. Només quatre anys més tard, segons afegeix Escribano, s’autoritzava els notaris a “valer-se d’altres persones (...) que, coneixent el castellà, parlin el dialecte dels atorgants o testimonis, fent-lo costar al document”. En resum: que, per estalviar-se d’aprendre català, havien de fer servir intèrprets.

Els traductors també s’hagueren d’utilitzar als tribunals. La Llei d’enjudiciament criminal del 1882, assenyala Escribano, “reconeixia els drets dels processats i els testimonis que no entenguessin el castellà a ser assistits per un intèrpret”. Una feina la fidelitat de la qual –tot s’ha de dir– no quedava garantida del tot: si no hi havia un intèrpret titulat per mà, es recorria a “qualsevol persona que sàpiga” la llengua. I si tampoc no es disposava d’aquesta, aleshores s’havien de traduir les preguntes al ‘dialecte’ a l’oficina d’interpretació de llengües de l’Estat, i el testimoni les havia de respondre per escrit. I com ho feia, si l’alfabetització era en castellà?

Miquel dels Sants Oliver trobava una manera molt més senzilla que els jutges poguessin entendre els testimonis que parlaven en la seva llengua: que la sabessin. Per això, proposava de suprimir “la incompatibilitat per a jutges i magistrats”, que els vetava d’exercir a la seva província d’origen –se suposa que perquè fossin més imparcials, per manca de vincles personals. I establir “el precepte contrari als països d’idioma especial, a fi de fer efectius els resultats de l’oralitat del judici”. És a dir, que fossin jutges illencs i, per tant, que no necessitassin intèrprets. Sembla raonable que els funcionaris públics entenguin aquells que els paguen els sous... O no?