Antònia M. Perelló: “Els hotelers i les immobiliàries haurien d’invertir en la Miró”

PalmaAntònia Maria Perelló Ferrer (Palma, 1958) podria haver-se jubilat enguany com a cap de col·lecció i conservadora del MACBA. “Em trob bé i no tenc més afició que la meva feina. No he vingut aquí perquè sigui mallorquina”, al·lega per fer entendre que abandona una situació còmoda –de reconeixement professional a Barcelona– i s’embarca en el repte de dirigir la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma. S’enfrontarà a la burocràcia, “el major dels entrebancs”, però ha pensat molt que vol un espai obert, de diàleg entre Miró i altres artistes; un espai que el públic local se’l senti com a seu.

Per què volíeu dirigir la Fundació Pilar i Joan Miró?

— Perquè era Miró i perquè era Mallorca. I els estim tots dos. No he vingut per fer currículum i sempre he pensat que la Fundació és especial, mereix brillar i no s’havia aconseguit, malgrat les seves possibilitats. Tenim dos cavalls guanyadors que només s’han de treure.

Per què pensau que no s’ha pogut fer-la brillar?

— No som conscients que la Fundació es queda petita amb el nombre de turistes que la visiten. Els programes educatius funcionen molt bé; també els tallers, que els tenim plens des que es convoquen, però no hi ha una connexió amb el públic de Palma. Els mallorquins tenen la sensació d’haver vist ja la Fundació, perquè només hem oferit Miró i els hem de donar varietat; un Miró enfocat de manera diferent. Vull que la gent que ja ha estat a la Fundació torni, i no puntualment. Per això, vull posar Miró en relació amb altres artistes i amb moments de la seva vida.

Com una exposició temporal?

— Sí, però sense que Miró perdés el seu protagonisme. Podem mostrar obres, documents, llibres, àudios o música de l’artista i els seus convidats, siguin coetanis seus o nostres.

Quin és el Miró que més us interessa?

— Miró té moltes cares i facetes, però jo en trii dos: el del compromís ètic, polític i social; i el que estima la terra, proper a la natura. Són temes contemporanis, de gran actualitat i molts artistes actuals els tracten. Miró es podia haver entès amb molts d'ells. Hi ha moltes relacions possibles.

Però això necessitareu un esforç extra de producció. Més doblers. Tindreu pressupost?

— Si miram estrictament les aportacions de les institucions, 2,2 milions d’euros, la meva resposta és no. Això dona per al funcionament de la Fundació. Però si volem una cosa nova i més dinàmica, haurem d’intentar mobilitzar-ne altres, com el Consell de Mallorca, que no hi participa. És innegable que s’ha de cercar esponsorització.

On pensau trobar-la?

— Vull parlar amb l’empresariat mallorquí. He de tocar la porta dels hotelers, les immobiliàries estrangeres de luxe i els consolats. Els hotelers haurien d’invertir en la Fundació Miró perquè és una manera de protegir una marca per Mallorca. Demanaré mecenatge o finançament per a projectes concrets.

Però no tenim una llei de mecenatge.

— No la tenim, però aquesta gent no ha d’esperar beneficis econòmics a Espanya. La participació és més una qüestió de prestigi per a la marca. Necessitam aliances com la de la UIB, que ens permetin créixer als diferents departaments de la Fundació també en una escala de continguts.

Pensau mantenir o potenciar les exposicions internacionals? Són una manera d’obtenir ingressos.

— Ja existeixen a la Fundació uns paquets prefabricats per fer exposicions, que hem de revisar. No prestam els Miró que hauríem de prestar, entre altres coses, perquè al web només hi ha 35 obres fotografiades. Hem d’aconseguir que tot el que està catalogat estigui penjat públicament. Així, els préstecs creixerien exponencialment. També tenc clar que hem de mostrar l’obra a museus dels països nòrdics.

Necessitau més personal?

— Sí.

El tendreu?

— No. Però esper poder tenir becaris, que són una gran ajuda per a la institució i una font de formació per a ells. Jo vaig començar com a becària. Ni universitats, ni màsters, ni res; on millor et formes és als museus.

Quina serà la primera mesura que prendreu com a directora?

— La primera telefonada ha estat a la Universitat per fer projectes junts. I també vull crear una associació d’amics de Miró i que funcioni com un autèntic grup de persones per fer activitats. Els turistes estan molt bé, però passen un dia per la Fundació Miró. Necessitam els grups de suport.

Us heu trobat amb una Fundació rehabilitada i us heu estalviat el gruix de les obres. Queda Son Boter. En quin punt està la reforma i quins són els plans que hi teniu?

— M’he de veure amb els arquitectes. Encara no sé què passa i no tenc plans perquè no vull mostrar-los amb una cordeta a la primera escala.

I que us sembla que el taller Sert estigui ple de reproduccions?

— Pens que si són reproduccions, per què no deixam que la gent hi entri. Les cordetes em posen nerviosa. Creen distància. Cercaré obrir-lo.

Teniu por d'una possible ingerència política o per part de la família?

— Por no en tenc, perquè no n’he vist cap signe. Estic molt contenta i molt tranquil·la. La primera reunió del patronat ha anat molt bé. He trobat una oferta d’ajuda i col·laboració.

No podem canviar la ubicació de la Fundació, allunyada del centre. Què es podria fer per millorar aquest punt?

— Hi ha moltes fundacions a deu quilòmetres dels centres de la ciutat i la gent hi va. Si feim coses que cridin, la gent vindrà. Cinc quilòmetres no són tant. El que m’agradaria fer és aconseguir una llançadora que connecti un circuit de llocs d’interès cultural. De totes maneres, tenim una parada d’autobús a la porta, tampoc no és tan dramàtic; és més una qüestió psicològica.