Arriba a Netflix un nou descens pel més misantrop dels ascensors socials

Quan El hoyo es va presentar en societat el 2019 (entre altres llocs a Sitges, on s’alçà amb el màxim guardó), la vam llegir com una revisió distòpica del concepte d’ascensor social. Però quan Netflix l’estrenà globalment durant les primeres setmanes de la pandèmia de la covid, l’escenari de la presó-purgatori vertical que donava nom al film de Galder Gaztelu-Urrutia va permetre als espectadors confinats d’arreu del món projectar les seves pors. La seqüela del film arriba cinc anys després, en un context ben diferent i modulant l'al·legoria per fixar-se en l’ocàs de les ideologies.

En aquesta ocasió, els interns han ideat un sistema per repartir equitativament el banquet que descendeix pel forat de formigó i assegurar que els inquilins dels nivells inferiors rebin la seva part del pastís. Però el zel en el compliment de la llei crea fanàtics com el messies sense ulls que encarna Óscar Jaenada (potser una cita a l’Assaig sobre la ceguesa de Saramago?), mentre que entre els rebels que reclamen llibertat no costa detectar els ecos del populisme.

Equidistant en la misantropia, El hoyo 2 evita prendre partit i reincideix en el principal vici de la seva antecessora: una tendència a la retòrica on podem escoltar perfectament els guionistes teclejant els diàlegs a la boca dels actors. Com a mínim, la confiança guanyada amb l’èxit de la primera part anima Gaztelu-Urrutia a dissenyar un grapat d’instants de caos i barbàrie que es poden gaudir sense necessitat d’estar pendents de quin és el missatge que hi ha darrere de tot plegat.