“Per a Humberto Rivas, un retrat era una batalla: només era bo si la guanyava el fotògraf”

PalmaQuan fa 10 anys de la mort de Toni Catany, des del Centre Internacional de Fotografia que du el seu nom s’han proposat reunir-ne l'obra amb la d’un bon amic seu, Humberto Rivas (Buenos Aires,1937- Barcelona, 2009), amb qui, a més d’una relació personal, compartia, sobretot, una manera d’entendre i de viure la fotografia. Serà a l’exposició Màscares del temps, que s’inaugura aquest divendres a Llucmajor i que es podrà veure fins al 7 d’abril. Al cartell de l’exposició, una fotografia d’Humberto Rivas, un retrat que va fer a l’amic Toni Catany que amaga (o mostra) el rostre darrere una màscara de cartró. “Humberto tenia molt clar que les fotografies no surten, es fan. Això que de vegades es diu de ‘t’ha sortit molt bé aquesta fotografia’... No, hi estava totalment en contra, d’això: és cadascú que fa les seves fotografies, a ningú li surten i ja està”. Ho diu Salvador del Carril, fillastre de Rivas, gestor del seu arxiu i també fotògraf, que també explica a l’ARA Balears que si una cosa va aprendre del seu padastre és que la mirada del fotògraf no es pot ensenyar.

Aquesta percepció de la fotografia com una forma d’expressió més era compartida per Catany i per tot un grup de fotògrafs que, a principis dels 80, coincidiren a Barcelona i impulsaren, entre d’altres, el festival Primavera Fotogràfica. “Ho deien i ho posaven en pràctica, tant Humberto com Toni defensaven el llenguatge fotogràfic per damunt de tot”, confirma Del Carril, “i eren part d’una generació que tenia una qualitat molt destacable: eren tots diferents i es respectaven. Tots executaven aquestes idees de maneres distintes però s’acompanyaven entre ells”. Els records que el fillastre d’Humberto Rivas conserva de Toni Catany el traslladen a la seva adolescència, quan tenia quinze o setze anys i el llucmajorer els anava a visitar a ca seva. “També el solíem veure a Arles, per exemple”, explica, “i era tot un personatge. No puc dir que fos amic meu per una simple qüestió d’edat, però tenia un humor molt seu, molt”. Tanmateix, però, el que més en recorda és la seva manera de fer, que per ell anava en paral·lel a la del seu padrastre: “Feien coses fora de la moda, no seguien ni els corrents ni el que feien a les escoles. Tots dos feien allò que sentien que havien de fer i varen ser molt radicals en això. O molt coherents, depèn de com es miri”. 

Entre les 80 fotografies d’Humberto Rivas que componen l’exposició Màscares del temps al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany (CIFTC) hi ha paisatges, natures mortes i retrats, un dels àmbits en què més va destacar la feina del fotògraf nascut a l’Argentina. “Ell era molt estricte, tècnicament, cercava la puresa, i tot i així era absolutament personal, feia uns retrats molt durs, que tenien poc a veure amb els d’en Toni”, opina Salvador del Carril, “perquè per a Humberto un retrat era una batalla, una batalla que es lliurava entre qui posava i el fotògraf, i ell deia que el retrat només podia ser considerat bo si la batalla la guanyava el fotògraf”. I malgrat que els retrats d’un i l’altre siguin tan diferents, i tot i que les seves trajectòries tinguin poques similituds estètiques, sí que per ell hi ha algun element en comú entre ambdues: uns lliris, en concret. “Es veu que es varen trobar a casa d’en Toni, a Barcelona, i ell ja havia emprat uns lliris que tenia per fer unes fotografies, estaven una pica pansits. I Humberto va agafar aquelles flors i també les va fotografiar. És una mostra més que, en realitat, els interessava el mateix, malgrat que cadascú hi va posar el seu estil”, diu. 

Entre les qüestions que interessaven a Rivas i a Catany destaca una temàtica que varen saber captar des de diferents punts de vista: el pas del temps. “Podríem dir que Toni era menys turmentat, ho deixarem així”, reconeix Salvador del Carril, “perquè les fotografies d’Humberto eren com ell, amb un caràcter amb tendència depressiva que s’hi reflecteix”. Va ser precisament ell un dels encarregats de deixar constància, per exemple, de la Barcelona d’abans dels Jocs Olímpics i de com aquest esdeveniment en va canviar completament la fesomia. “Si mires fotografies de Buenos Aires i de Barcelona, per exemple, és difícil distingir quines són d’un lloc i quines són de l’altre, perquè d’una manera o una altra Humberto sempre feia la mateixa foto”, diu Del Carril, “o tenia sempre la mateixa mirada sobre una determinada sèrie de coses. Al cap i a la fi, en una fotografia allò que hi trobes és, sobretot, la mirada del fotògraf, no és així?”. Des d’aquest divendres, les mirades de Toni Catany i Humberto Rivas s’han pogut retrobar al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany, on va ser la casa natal del fotògraf llucmajorer.