Ibáñez, més enllà de la memòria sentimental

BarcelonaSi els còmics són una part important de la teva vida, és molt probable que tot comencés un dia, de petit, llegint un Mortadel·lo. Francisco Ibáñez va ser la porta d'entrada en la lectura de moltes generacions de nens i, sens dubte, el detonant de la passió per les vinyetes en la majoria de creadors i aficionats del país. Formar part de la memòria sentimental de tanta gent, esclar, pot distorsionar l'anàlisi del seu valor com a artista, que no es limita a la seva gran capacitat per connectar amb el públic: en els seus millors moments, Ibáñez va ser un mestre del gag humorístic, amb un domini extraordinari de l'expressivitat i el moviment; i el seu sentit de l'absurd i un llenguatge ple d'expressions estrambòtiques van donar forma a una manera d'entendre l'humor que va crear escola.

La nostàlgia de les tardes llegint tebeos tampoc ens ha de fer obviar que Ibáñez no va ser allò que se'n diu un autor original: solia copiar altres dibuixants de Bruguera i, a finals dels 60, va imitar l'estil i els gags del belga André Franquin per donar forma als primers àlbums de Mortadel·lo i Filemó i a personatges com el Botones Sacarino, barreja poc dissimulada de Spirou i Sergi Grapes. Convertit en principal motor de la seva editorial –i del còmic espanyol, fins i tot–, el dibuixant va ser ell mateix víctima del seu èxit, i tot i els seus enfrontaments amb Bruguera, Ibáñez va acabar assumint com a propis els valors d'aquella empresa on l'autor era una eina al servei del producte i no hi havia lloc per a l'expressió personal. Només així s'expliquen les últimes dècades de productivitat intensiva i estancament creatiu, o que durant tres dècades s'ajudés d'un entintador (Juan Manuel Muñoz) i li negués repetidament el crèdit, fins i tot en públic, un fet que, al sortir a la llum fa uns anys, va erosionar la seva imatge fins al punt que algunes veus del sector es van oposar a la seva candidatura al premi Princesa d'Astúries de les Arts.

Però aquestes ombres no entelen la magnitud de l'aportació de Francisco Ibáñez a la cultura popular. Va ser l'artista de referència de la indústria cultural pròpia més important de l'Espanya de postguerra, una indústria bàsicament de Barcelona i d'autors catalans que, tanmateix, no ha tingut pràcticament reconeixement institucional en l'àmbit català, tan sols una Creu de Sant Jordi que va arribar tot just fa dos anys. Els debats al voltant de la seva figura, lògics quan parlem d'un creador d'aquesta dimensió, no justifiquen l'oblit institucional d'un artista que ha proporcionat tantes hores de felicitat als seus lectors. Barcelona li deu un homenatge (potser un carrer, d'aquí uns anys?), i el seu segell, Penguin Random House, edicions de les seves millors obres (El sulfato atómico, Valor y... ¡al toro!,13, Rue del Percebe, Rompetechos, etc.) que tractin el contingut com un patrimoni cultural i no només com a productes d'alt rendiment comercial. Que el seu llegat es tracti amb el respecte i rigor que mereix, i no amb la condescendència que de vegades amaga la nostàlgia.