Aires del nord per obrir Ibercamera i deixar el llistó ben alt

Obrir temporada amb un concert com el de dilluns al vespre és deixar el llistó molt alt en aquesta 41a temporada d’Ibercamera. I és que l’equip que lidera Josep Maria Prat ens té molt (massa) acostumats a coses grans. Programàs, doncs, per començar temporada i setmana, amb una peça clau del pianisme de principis de segle XX com el tercer concert de Rakhmàninov i, a la segona part, la segona simfonia de Sibelius. I a sobre amb una formació com la Filharmònica de Hèlsinki. Sobre el paper, la cosa semblava grossa i ens venia salivera. Dues hores més tard, vam necessitar una bona passejada per tornar al planeta Terra.

La formació finlandesa és de primeríssima divisió, amb una sonoritat compacta difícil de definir, senzillament perquè no hi estem avesats. Una cosa quedava clara: ningú com els membres de l’orquestra per dur les essències de Sibelius a casa nostra. Tots i cadascun dels músics de l’orquestra semblaven estar impregnats, en tots i cadascun dels porus de les respectives pells, del músic més universal d’aquelles nòrdiques contrades. No cal dir que la direcció de Jukka-Pekka Saraste semblava pivotar sobre un terreny més que conegut, amb una seguretat que no dissimulava un entusiasme vocacional a l’hora de transmetre la bona nova del compositor, però sense fàcils efectismes que haguessin donat pas a una lectura vulgarota de la peça.

El concert comptava amb una altra peça de luxe per emfatitzar els lligams de Finlàndia amb Rússia: el tercer concert de Rakhmàninov, considerat per molts com a intocable per la seva dificultat tècnica. No sembla haver-hi esculls, davant d’una partitura gegantina com aquesta, per a Nelson Goerner, el pianista argentí que és ja un referent en les interpretacions dels concerts del compositor rus. La ductilitat no està renyida, en la seva interpretació, amb la contundència. El sentit del pianisme clàssic comparteix espai amb la recerca de noves sonoritats, de nous sentits i de nous interlineats en una obra tan arxiconeguda.

Vetllada ideal, en definitiva, per tenir una bona setmana. Què més es pot demanar?