Cildo Meireles: "Entre la idea d'una obra i l'execució poden passar 35 anys"

PalmaEntrevistar Cildo Meireles (Rio de Janeiro, 1948) és posar-lo en un compromís: ell mateix diu que va començar a fer art per no haver de xerrar. Conversar sobre la seva obra, doncs, esdevé una espècie de contradicció, una paradoxa que encaixa perfectament en la trajectòria d’aquest brasiler que ha esdevingut una figura clau de l’art contemporani. Alterar el significat de les coses ha estat, de fet, una de les constants de la seva obra, com demostra l’exposició fragmentada en tres espais que l’ha duit a Palma. Produïda per la Fundació ALTTRA, inclou quatre peces que es poden visitar a la seu del COAIB, a l’Estudi General Lul·lià i a l’Espai Buit (antiga galeria Horrach Moyà), on l’artista ens atén. La peça que s’hi exposa duu per títol La Bruja i ha estat realitzada amb la col·laboració de Teixits Riera.

Per instal·lar La Bruja s’han fet servir dos mil quilòmetres de fil negre, que és més o menys la distància entre Palma i Copenhague, per exemple. És molt de fil, això!

— I no ha estat la vegada que n’hem emprat més. Quan vàrem estrenar l’obra a Sao Paulo en vàrem emprar uns 2.500 quilòmetres i quan la férem a l’antic aeroport de Xile, l’any 2019, van ser més de 7.000. Al cap i a la fi la peça canvia en funció de l’espai. 

Però el significat és sempre el mateix, o no?

— Bàsicament es tracta d’una obra que parla de la relació entre el caos i l’ordre. Els primers contactes amb una cosa poden ser caòtics, però a la llarga sempre trobam la manera d’encaminar-nos, de tornar a l’ordre, que és el que simbolitza la granera de l’obra, el punt on tot conflueix. I és també una paradoxa, perquè es tracta d’una granera que embruta. Record que la primera vegada que vàrem fer la peça, les dones de la neteja es van enfadar molt amb mi perquè era una obra impossible de netejar. [Riu]

Aquesta és una de les quatre obres que es podran veure aquests mesos a Palma, que són de diferents moments de la vostra trajectòria, no és així?

— Sí, el del Col·legi d’Arquitectes és un projecte més recent, el vaig fer per primera vegada l’any passat. Tot i que en realitat ve d’una idea de l’any 1977, si no ho record malament. 

I no l’havíeu feta fins ara?

— No, però és que jo torn molt a les meves anotacions. De vegades entre la idea d'una obra i l’execució passen trenta-cinc anys, sí, però per mi és un bon sistema. Si em conviden a fer alguna cosa puc trescar entre les idees d’anys anteriors, que vaig apuntant a un quadernet que sempre duc a damunt. I si en el temps que passa entre la idea i el projecte algun artista se m’avança i el duu a terme, mira, ja no ho he de fer jo. 

Us ha passat alguna vegada?

— No, però jo sempre compt amb aquesta possibilitat [somriu]. Al quadern hi tenc dibuixos, esborranys, anotacions... Però és que fins i tot la pressió del llapis sobre el paper ja significa alguna cosa [tresca entre les butxaques a la recerca del quadern fins que el troba]. Veus? Aquí vaig prenent notes que després poden esdevenir l’origen d’un projecte, o no. 

I quines són les darreres anotacions que hi heu fet?

— Ah, no, no, d’això no en puc parlar [riu]. Mira, jo vaig tenir un mestre, un artista peruà que havia estudiat a Buenos Aires i després s’havia instal·lat al Brasil, Félix Alejandro Barrenechea. Les seves classes eren molt especials, feia coses com analitzar centímetre per centímetre una obra abstracta, s’hi podia passar hores. I entre la multitud de coses que em va ensenyar n’hi havia una que encara tenc molt present: si vols fer una cosa, val més que no en parlis fins que estigui feta. 

Què més us va ensenyar?

— Doncs que tot artista ha de deixar alguna bona mostra de la seva obra en ceràmica, que és el material que tot ho sobreviu. Va ser un gran mestre, segurament l’únic que jo realment puc citar com a tal. Anys més tard se’n va anar a viure als Estats Units i perdérem el contacte, però després jo vaig fer una exposició a Nova York i ell va comparèixer a la inauguració i en vaig estar molt content. Una de les darreres vegades que hi vaig xerrar em va convidar a anar a veure el lloc on venia les seves teles, una paradeta que tenia muntada enmig del carrer. Allò em va remoure perquè vaig trobar que el món era injust: què feia jo exposant a un museu i el meu mestre venent al carrer? Però quan hi vaig arribar em va dir que mai havia estat tan feliç. Provenia d’un petit poblet dels Andes i ser allà, a un racó de Nova York amb la seva obra, l’omplia. Va ser la darrera lliçó que em va donar. 

Abans de trobar Barrenechea, com havia començat la vostra relació amb l’art?

— Jo vaig començar a fer art per evitar parlar, era la meva manera de no haver de dir res. I, mira, és curiós perquè entre els primers llibres d’art que em va regalar mon pare, que no en sabia res, del món de l’art, n’hi havia un que era un àlbum sobre els gravats de Goya. Jo devia tenir 12 o 13 anys i em dedicava a copiar-los, a repetir-los fins i tot de memòria. Va ser així com vaig començar a dibuixar. 

Per molt que ho volguéssiu evitar, heu hagut de continuar parlant i, a damunt, ara s’espera que parleu sobre la vostra manera d’entendre l’art. 

— Sí, és la pregunta clàssica, a veure què és per mi l’art. Apareix fins i tot quan he de fer una cosa que no m’agrada gens, que és parlar en públic. Va passar quan vaig recollir el premi Velázquez, i llavors vaig dir que per mi l’art és una inutilitat indispensable. Pot semblar que no serveix per a res, però l’hem de menester. 

La vostra obra convida habitualment a la participació del públic i no només amb els ulls, reivindicau la intervenció de tots els sentits en la percepció de l’art. Com es conjuga això amb un món farcit de pantalles?

— No ho sé perquè jo soc un troglodita digital, sempre que agaf el telèfon acab pitjant el botó que no toca [riu]. Ara bé, crec que esdevindran una eina molt important tot i les deformacions inicials que veim en aquests moments. Al Brasil ara mateix tot són fake news i en aquest sentit record una frase que va dir Umberto Eco a una de les seves darreres entrevistes. Ell deia que les xarxes socials havien convertit el més beneit del poble en el guru del món, i aquests dies hem vist que tenia raó.