Carlos Alberdi: "La idea que Picasso va ser un misogin em sembla una exageració"

BarcelonaDesprés de la mort de l'exministre de Cultura José Guirao, Carlos Alberdi (Madrid, 1956) va ser designat el seu successor com a comissionat per a la commemoració del 50è aniversari de la mort de Picasso, que inclourà una quarantena d'exposicions. També diversos congressos que revisaran críticament el llegat i la figura de l'artista malagueny. Abans d'assumir aquest càrrec, Alberdi va ser el director de cultura de la Biblioteca Nacional d'Espanya i el cap de gabinet de José Guirao en la seva etapa com a ministre.

Quedava molta feina per fer en l'organització dels actes de l'Any Picasso?

— José Guirao va deixar dibuixat pràcticament tot el programa i fins i tot els actes de la inauguració [el 12 de setembre]. El meu paper com a, per dir-ho d’alguna manera, hereu d’aquesta feina és desenvolupar el que ell havia treballat. Va fer una gran feina i va deixar un programa important, també equilibrat i sensat.

El llegat de Pablo Picasso està molt ben representat a l’Estat, als museus monogràfics de Barcelona, Màlaga i la Corunya i al Museu Reina Sofia, on hi ha el Guernica. Creu que queda algun aspecte rellevant en què cal aprofundir per conèixer-lo millor?

— Hi ha diversos aspectes que poden ser interessants, com la relació de Picasso amb Juli González, en la qual aprofundeix l’exposició de la Fundació Mapfre, i les exposicions que estan organitzant el Museu Picasso i la Fundació Joan Miró sobre la relació de Picasso i Miró. I al mateix temps hi ha temes, com el del Picasso escriptor, amb treballs com l’obra teatral El desig agafat per la cua. A Espanya s’ha conegut poc, perquè és una obra escrita en francès. Ara l’estan traduint i probablement sortirà en castellà cap a la primavera. Aquesta obra ens descobreix un Picasso singular, que probablement no té el nivell de les arts plàstiques però sí que sap de literatura. Durant la inauguració la professora Estrella de Diego també va apuntar una qüestió que donarà per parlar, que és la relació de Picasso amb els mitjans de comunicació. Hi ha molt per descobrir en aquest camp: Picasso va ser un dels primers artistes que van desenvolupar la seva imatge en una interacció permanent amb els mitjans de masses.

¿Hi ha alguna etapa de la trajectòria de Picasso que li interessi especialment?

— Podria dir que m’agrada el període blau o el rosa, però no en soc un expert ni soc la persona indicada per fer aquests comentaris. Crec que Picasso va transformar la mirada del segle XX, que va ser tan influent en la construcció de la mirada i del gust que d’alguna manera avui dia tots som una mica picassians. Una cosa per la qual ha de servir aquesta celebració és perquè els artistes d’ara i les noves generacions interactuïn amb ell d’una manera festiva i també estudiosa.

Creu que s’ha abusat d’interpretar les obres de Picasso en clau biogràfica?

— Potser no, sembla raonable quan un mira la biografia de Picasso que les seves relacions afectives van afectar els seus treballs durant determinades èpoques, és força evident. El que per a mi potser és una exageració és aquesta idea associada al Me Too de veure’l com un home misogin o que tenia una relació tòxica amb les dones. Recomano llegir el llibre de Françoise Gilot, que va estar amb ell durant deu anys, Vida amb Picasso. Tot i que li retreu una sèrie de coses, i és natural que ho faci, el llibre reflecteix una relació humana molt interessant entre una noia molt jove i un artista gran i consagrat. Hi ha un interès per les dues bandes de mantenir aquella relació i donar-li vida. Picasso va ser un home de Màlaga de finals del segle XIX i, esclar, pot ser una mica masclista, però en el fons és un home de la modernitat, que tracta de mantenir una relació creativa amb la seva parella. També m’agrada recomanar la pel·lícula de François Truffaut Jules et Jim, perquè parla de les relacions de parella en el món de l’avantguarda i està trufada d’al·lusions a Picasso. La pel·lícula crida molt l'atenció perquè es veu com en el món de les avantguardes els rols masculins pateixen una crisi. Entenc que la conversa sobre els temes de gènere és una de les més interessants del moment que estem vivint, i la conversa sobre el gènere i Picasso serà important al llarg de tot aquest any.

Creu que és possible separar l’obra de l’artista?

— Crec que és possible fer-ho sempre que no se'n faci un dogma. S’ha de saber que són dues coses que tenen la seva pròpia dinàmica i que en aquesta dinàmica actuen entre elles. El ministre Miquel Iceta va fer una afirmació que a mi em va fer molta gràcia, que és que amb Picasso s’hi ha d’estar a les verdes i a les madures.

Què creu que poden trobar els joves en Picasso?

— Moltes coses, com la relació de Picasso amb els mitjans de la qual parlava abans. I la ceràmica, que està produïda en sèrie, sobre la qual es podrà veure una exposició al Museu del Disseny. I a la Casa Encendida en faran una altra sobre la relació de Picasso i els joves artistes, veurem què en surt.

Hi havia converses perquè Bust d’una dona jove, el Picasso de Gósol que va pertànyer a Jaime Botín i que ara està al Reina Sofia, s’exposi al Museu Picasso de Barcelona. Com està aquesta qüestió?

— No estic informat d’aquesta qüestió. L’exposició que el Museu Reina Sofia dedicarà a aquest període es farà el novembre del 2023, i he llegit que aquest quadre en formarà part.