Emma Vilarasau i Pere Arquillué viatgen a l'essència del teatre i la violència

BarcelonaQuè en queda, avui dia, de la tragèdia grega? És la pregunta que s'ha fet la directora Alícia Gorina (Barcelona, 1979) aquests últims mesos durant els assajos d'Ifigènia, una versió de la tragèdia d'Eurípides, adaptada pel dramaturg Albert Arribas, que es pot veure del 24 d'abril al 2 de juny al Teatre Lliure de Montjuïc. "Hem anat als orígens per veure què és allò essencialment teatral", diu Gorina. "Eurípides va ser un gran innovador formal; en el seu temps va ser incomprès, però ha tingut molta incidència en els moments de canvi de la humanitat", afegeix Arribas, que considera que "el teatre o és problemàtic o no és teatre". El repartiment d'Ifigènia, encapçalat per Pere Arquillué i Emma Vilarasau, inclou Marta Ossó, Cèlia Castellano, Daniela Fumadó, Júlia Genís, Laura Roig, Neus Soler, Albert Pérez i Pau Vinyals.

La història d'Ifigènia queda recollida en dues tragèdies d'Eurípides que no tenen res a veure ni temporalment ni espacialment. A Ifigènia a Àulida, el rei Agamèmnon es veu forçat a sacrificar la filla, la jove Ifigènia, perquè tornin a bufar els vents i els vaixells aqueus puguin arribar a la guerra de Troia. A Ifigènia entre els taures, Ifigènia apareix viva, salvada a l'últim moment, i viu exiliada a l'illa de Tàurica, on ha rebut l'ordre de matar tots els grecs que hi arribin. El conflicte de la segona part arrenca quan Orestes, un germà seu que no va arribar a conèixer mai, trepitja l'illa i es presenta com a home grec. "Les violències es perpetuen generació rere generació fins a l'absurditat, fins al punt que ja no saps per què estàs en guerra", diu Gorina. I l'actriu Emma Vilarasau afegeix: "L'herència de la violència encara ara no només perviu en els estats, sinó també en el centre de les famílies. A vegades tot es repeteix d'una manera maquiavèl·lica".

Tot i que Gorina ha apostat per una escenificació generalment "austera, que va a les nocions més pures i primàries", hi ha un gran contrast entre la primera i la segona part de l'obra. "A la primera part hem optat per una posada en escena més convencional –diu la directora–. A la segona part, en canvi, desconstruïm els codis tradicionals de la tragèdia i fem una proposta més fragmentada i mental". En aquest sentit, el músic i productor Arnau Vallvé (bateria del grup Manel), que ha dissenyat l'espai sonor de l'espectacle, diu que "a la primera part la música és més crua, mentre que a la segona és més onírica".

"Uns herois mascles molt patètics"

Com ja havia fet a Aquell dia tèrbol que vaig sortir d'un cinema de l'Eixample i vaig decidir convertir-me en un om, l'adaptació teatral de la novel·la Les verges suïcides de Jeffrey Eugenides que Sofia Coppola va convertir en pel·lícula, Gorina ha aprofitat la figura d'Ifigènia per "canviar una mica l'imaginari de la verge sacrificada". "Hem intentat entendre per què Ifigènia decideix assumir en primera persona el sacrifici", explica la directora. "La segona part de l'obra, en què Ifigènia s'ha fet gran, ens permet no quedar-nos només amb la imatge de la noia jove morta –diu–. És una dona que ha hagut de conviure i gestionar tot el que li ha passat al llarg d'aquests anys".

Segons Gorina, "era imprescindible que el cor tingués la mateixa presència que tenia a la tragèdia grega". "Està format per cinc noies que representen totes les noies joves que han estat víctimes de les violències patriarcals –afegeix–. Són dones capaces d'acció, que ens conviden a mirar aquesta història amb ulls crítics". En aquest sentit, Vilarasau apunta: "Eurípides presenta uns herois mascles molt patètics, no tenen res d'heroïcitat ni de dignitat. Hi ha escenes gairebé còmiques de tan patètiques que són. Va ser difícil fer-les tràgiques, però crec que ho hem aconseguit".