Il gamberetto, per a autèntics friquis

Nit de ple hivern. Nit i hora de partit Barça-Madrid. Vaig a Il Gamberetto di Palma amb tres amics, després de fervents recomanacions per part d’un d’ells i de llegir els comentaris apassionats que hi ha a les xarxes socials. L’amic que és fidel d’aquest restaurant italià ens ha advertit: “És cutre. Cau a trossos”. També ha afegit: “La pasta és boníssima, de les millors”.

Can Pastilla està deserta. Tot al voltant, tancat. A fora estant, observam Il Gamberetto amb incredulitat. Parlam de pel·lícules de por i de llocs que el cine ha immortalitzat per a reunions conspiradoras. Reim molt. Pensam que de dia i amb sol, amb taules a la terrassa, la cosa ha de tenir un altre aspecte. Il Gamberetto és poc més que una terrassa, ara tancada per correderes que grinyolen i que t’amenacen amb quedar-te a la mà quan proves d’obrir-les per entrar o per sortir al bany, al qual s’hi entra pel carrer (previ agafar la clau a una taula, damunt un cartell que diu, en itanyol, que la clau és per al bany). Tot ens fa gràcia: les cintes adhesives aferrades als vidres marcant uns cartells que ja no existeixen, les cadires de plàstic, els tassons de plàstic, les copes de vi de vidre cada una de la seva mare, el paper que a la paret anuncia, de fa anys, que pagar amb tarja de crèdit està romput, el bol de paper de plata de la salsa -ben bona- dels natxos. Ens fa gràcia l’home italià rialler, que no articula paraula comprensible i que fa la cuina i també serveix la sala. Hi hem anat d’hora, som tot sols, no esperam més. Però comença a arribar gent i gent, fins a omplir. No som els únics friquis, ni molt manco, que valoram la pasta fresca i mal tallada (els maltagliati), les pizzes autèntiques, els postres italians clàssics, ni els únics capaços de fer fora les manies. Nit d’hivern, de Barça-Madrid. u

GRAN VIA CAN PASTILLA, 2 (CAN PASTILLA, PALMA)