L’illa dels monjos guerrers

PalmaL’Orde de Malta, abans que se la conegués per aquest nom, era una institució de monjos guerrers, fundada pel beat Gerard, de qui aquest 2020 es compleixen nou segles de la seva mort (1120). Com els templers, però els sobrevisqué. De fet, es quedà amb els seus béns a Mallorca i ha arribat fins als nostres dies. Els seus membres es refugiaren successivament a Xipre, Rodes i Malta -ara un estat de la Unió Europea, que dilluns 21 celebra el seu Dia de la independència- i ho haurien pogut fer a Menorca, si hagués tingut èxit una proposta de cedir a canvi Malta als russos. Tres mallorquins foren els seus grans mestres.

Coneguts originàriament com a cavallers hospitalaris o de Sant Joan, el seu origen es remunta a gairebé mil anys enrere, amb la fundació d’una església, un monestir i un hospital per als pelegrins a Jerusalem, aleshores sota domini islàmic. Arran de la conquesta de Terra Santa per la Primera Croada, el 1099, hagueren d’afegir-hi les tasques militars. Eren, com els templers, monjos-soldats, sotmesos als tres vots: pobresa, castedat i obediència, amb autonomia per triar els seus caps, i dependent només de la Santa Seu, segons establí una butlla papal el 1113. La creu blanca octogonal -la que es fa servir com a emblema a les festes de Ciutadella, o molt semblant- es convertí en el seu símbol.

La caiguda d’Acre, el 1291, suposà la pèrdua definitiva de Terra Santa, amb la qual cosa tant els templers com els hospitalaris es varen haver de traslladar a la propera illa de Xipre, sense deixar de banda la seva implantació a les monarquies europees. Quan els templers foren perseguits i eliminats per iniciativa del rei de França, cobdiciós de les seves riqueses, les seves propietats al Regne de Mallorca, com l’Almudaina de Gumara a Palma o el domini de Pollença, passaren en part a la monarquia -que sempre anava necessitada de doblers- i la resta, a l’Orde de Sant Joan.

Xipre, però, tampoc no semblava un lloc segur -acabaria caient en mans dels venecians i després dels turcs-, així que els hospitalers es traslladaren el 1310 a una altra illa: Rodes, a l’actual Grècia. Aquí es potenciaria el seu vessant mariner, amb la formació d’una armada potent. A més, l’orde adoptà la seva particular divisió, que es feia en “llengües”: Provença, Alvèrnia, França, Itàlia, Aragó-Navarra (que incloïa les Illes Balears i la resta de territoris de llengua catalana), Anglaterra i Alemanya. El 1462, es constituí la vuitena “llengua”, Castella-Portugal. L’aragonès Juan Fernández de Heredia, vassall de Pere el Cerimoniós i que després seria el 32è gran mestre de l’orde, va combatre a Llucmajor contra Jaume III. Un cavaller de Rodes, el 1521, portà a Mallorca la relíquia de sant Sebastià, que, segons la llegenda aturà una epidèmia de pesta, i que va estar a Palma.

L’avenç turc per la Mediterrània va fer caure Rodes el 1522 i Xipre el 1571. Així que els cavallers de Sant Joan es varen veure desnonats, fins que el monarca més poderós del moment, Carles V, els lliurà el 1530 l’illa de Malta -fins aleshores havia format part del regne de Sicília, dins la Corona d’Aragó-, només a canvi del tribut, simbòlic, d’un falcó cada any. D’aquí El falcó maltès, la novel·la de Dashiell Hammett en què es va basar la pel·lícula del mateix nom dirigida per John Huston el 1941 i protagonitzada per Humphrey Bogart, que especula que el falcó no seria cap ocell de presa, sinó una escultura d’or massís coberta de pedres precioses.

Els grans mestres mallorquins

Aquells que ara serien coneguts com a cavallers de Malta eren una mena de “Guàrdia de la Nit” com la de la sèrie Joc de trons, només que el mur era l’arxipèlag -Malta, Gozo i Comino-, amb unes superbes fortificacions, que constituïa l’avançada de la defensa de la Mediterrània occidental. Com els personatges d’HBO, també vestits de negre, els hospitalaris es declararen neutrals en les guerres entre els monarques catòlics -no com el que passà a Llucmajor-. Per descomptat, els monjos guerrers hagueren de resistir les escomeses dels turcs: el setge del 1565 es perllongà quatre mesos, sota el comandament del seu 49è gran mestre, Jean de la Vallette, que donà nom a la capital de l’illa.

Com la d’altres territoris, la noblesa mallorquina trobà amb l’Orde de Malta un acomodament adient per als seus nombrosos fills, que, llevat dels hereus, de comú es consagraven a la religió o a la milícia; a totes dues alhora, en aquest cas. El Butlletí de la Societat Arqueològica Lul·liana del 1928 en recull fins a 348, dels llinatges més rancis, que ingressaren a l’orde esmentat.

A la fi, el 1660, un d’ells, Rafel de Cotoner i d’Olesa, es convertí en el 60è gran mestre. S’havia distingit, diu l’historiador Josep Juan Vidal, com a cap de l’armada maltesa, i havia capturat als turcs el seu millor vaixell, La Gran Sultana, la bandera del qual envià a la capella de la seva família, al desaparegut convent de Sant Domingo de Palma. Va destacar per les obres públiques, particularment l’ampliació de la Sacra Infermeria, pròxima als molls; si bé ell mateix va morir de pesta, només tres anys després de la seva elecció.

Curiosament, el seu germà Nicolau de Cotoner fou triat com a successor. Era set anys més jove i comandà durant setze anys, fins a la seva mort, el 1680. És d’ell que rep el nom la fortificació coneguda com la Cottonera, l’espai de les Tres Ciutats -Senglea, Vittoriosa i Copiscua-, deixant establert un fons, de la seva butxaca, per pagar la guarnició. Segons Juan Vidal, “va fundar i dotar una càtedra (...) que fou el fonament de la facultat de Medicina (...) També va fer construir el nou moll de la Marina. La seva ingent obra el perfila com un avançat de la Il·lustració que va concebre el seu govern en termes d’art i ciència al servei dels súbdits”. També va remetre a la Catedral de Mallorca dos canelobres de plata i relíquies d’una santa.

Els dos germans Cotoner són enterrats a uns sepulcres molt vistosos, a la catedral de Sant Joan, a la Valetta. Però els seus cossos no hi són sencers. Els cors dels grans mestres s’enviaren a Mallorca i es troben sepultats a l’església de Sant Jaume, a Palma. Prop de la Llotja de Guillem Sagrera hi ha també un temple de Sant Joan de Malta.

El tercer gran mestre mallorquí (el 67è) fou Ramon Despuig i Martínez de Marcilla (1670-1741), de la família dels comtes de Montenegro i parent pròxim, per tant, del famós cardenal Antoni Despuig. També du el seu llinatge una fortificació maltesa. La notícia de la seva elecció el 1736, assenyala l’historiador Eduardo Pascual, fou celebrada a Palma, que “engalanà els seus carrers per a l’ocasió amb arcs triomfals”: va fer missa major a la catedral, i tampoc no hi va faltar pirotècnia, mascarada, justa i torneig, i un sopar oferit pel comte de Montenegro, el seu germà, amb “més de cent plats diferents”. Pel que fa al mandat de Despuig, “fou més aviat discret dins la relativa decadència de l’orde” amb “una decidida política no intervencionista o de neutralitat en la política europea, una relació respectuosa, però sense semblar sotmesa, amb Roma, i en la defensa contra l’Imperi Otomà, en cert declivi”.

Canviar Malta per Menorca

El perill de sempre, l’Islam, anava minvant, i ara el Mediterrani era l’àmbit de les ambicions de les potències europees. Com Menorca: atorgada als britànics, després ocupada pels francesos, recuperada per Londres, conquerida per Madrid... Entre aquestes dues darreres dominacions se situa la proposta d’una carta anònima al ministre espanyol Floridablanca, citada per l’historiador José L. Terrón. L’autor de la carta, sabent que el Regne Unit es plantejava cedir Menorca a Rússia, proposa “lliurar als russos l’illa de Malta i trasplantar els cavallers d’aquest orde a la referida Menorca (...). Es complirien així dos objectius: fer servir els hospitalaris per “contenir la pirateria barbaresca que tant perjudica el nostre comerç” i que “Malta en mans dels russos seria una barrera molt més forta per contenir el turc”.

Aquesta proposta no es posà en pràctica -evidentment-, però la creu dels cavallers és l’emblema característic que es fa servir a les festes de Sant Joan, a Ciutadella. Segons el periodista Antoni Janer, “als anys cinquanta, l’erudit ciutadellenc Josep Cavaller Piris ja va defensar públicament que les festes de Sant Joan tenien el seu origen en les justes de l’orde dels cavallers de Sant Joan de Malta”. L’investigador Miquel Àngel Limón en discrepa. “No tenim constància que hi hagués nobles de Ciutadella que formassin part de l’orde dels cavallers de Malta. Només sabem que el 1601 és la primera vegada que a la colcada apareix un caixer amb la bandera de Sant Joan, amb una creu blanca sobre fons vermell. S’assembla a la bandera de Sant Joan de Malta, però amb diferències importants, ja que aquesta consisteix en una creu amb vuit puntes, formada per quatre braços”.

El 1798 Napoleó expulsà els monjos guerrers de Malta, que després seria colònia britànica. Actualment l’orde té la seu central a Roma, manté la seva condició sobirana i orienta la seva actuació a projectes de caire assistencial. Pel que fa als maltesos, parlen una llengua d’origen àrab -a més de l’anglès-, que inclou, apunta Janer, “algunes paraules catalanes residuals” del període de dominació de la Corona d’Aragó, i segons el filòleg Antoni Badia, “consumeixen una mena de pa amb tomàquet (anomenat en maltès ob bi ejt, ‘pa amb oli’)”. Al relat de Pere d’Alcàntara Penya Al·lot de barca, un mariner de Mallorca troba unes monges, a Malta, que parlen entre elles un llenguatge desconegut a aquella illa. I que resulta ser el català de l’illa, portat per les fundadores.