Els illencs que se solidaritzaren amb el Sàhara Occidental

PalmaDes del seu pis de Palma, Maria Àngela Thomàs Andreu, de 83 anys, ensenya amb orgull les fotos de l’àlbum de la seva etapa al Sàhara Occidental. El desembre de 1974 tenia 33 anys quan aterrà a Al-Aaiun, capital de l’aleshores encara colònia espanyola. Ho feu amb els seus quatre fills petits per acompanyar el seu home, Bernat Vidal Garcias, militar de professió, natural de Llucmajor. Aquella nova destinació era el càstig imposat a Vidal per pertànyer a la Unión Militar Democrática (UMD). Es tractava d’un reduït grup d’oficials que, a les acaballes del franquisme, s’organitzaren per democratitzar l’exèrcit.

“A en Bernat –assegura Thomàs– el volgueren escarmentar enviant-lo a Al-Aaiun. Ell, però, n’estigué encantat. Ja hi havia estat durant la seva primera etapa de formació, entre el 1959 i el 1962. Aleshores s’havia integrat a les Tropas Nómadas i havia mantingut molt bones relacions amb els seus companys sahrauís de l’exèrcit. Jo no vaig tenir cap problema per demanar el trasllat a Al-Aaiun perquè era funcionària en el que avui és l’Instituto Nacional de la Seguridad Social”.

La mallorquina arribà en una colònia en procés de decidir el seu futur. El Sàhara Occidental és un territori d’uns 260.000 km2 de la costa atlàntica situada just davall de les Illes Canàries. Tot i que els espanyols ja l’ocuparen al segle XVIII, la passaren a administrar el 1884 arran de la Conferència de Berlín, en què les potències europees es repartiren Àfrica. Fruit d’aquell acord, a Espanya també li tocà Guinea Equatorial, de prop de 28.000 km2, situada més al sud –ja feia anys que igualment estava sota el seu control. El 1898 l’orgull imperial hispànic quedà ferit amb la pèrdua de les colònies de Filipines, Cuba i Puerto Rico. Amb tot, el 1906 aquell desastre es rescabalaria a la Conferència d’Algesires, feta a la ciutat andalusa. Llavors Espanya es repartí el Marroc amb França en règim de protectorat: el país gal se’n quedà la major part, mentre que l’estat espanyol, la franja nord-occidental (la zona muntanyosa del Rif) i el Sàhara Occidental.

Front Polisario

El 1956 el Marroc aconseguí independitzar-se de França. Espanya, però, mantingué la seva part del Sàhara Occidental, que el 1958 passà a ser la província número 53. El 1960 una resolució de l’ONU ja instava a posar fi al colonialisme en totes les seves formes. El 1968 Guinea Equatorial seria la primera de les colònies espanyoles a Àfrica a signar la independència. L’estiu de 1974 la dictadura franquista anunciava davant les Nacions Unides que el 1975 faria un referèndum d’autodeterminació del poble sahrauí.

“El 1974 –apunta Thomàs– el meu marit ja notà que l’ambient era més tens que quinze anys enrere, quan fou destinat a Al-Aaiun per primera vegada com a militar. Ell veia amb bons ulls els anhels d’emancipació dels sahrauís”. Des de 1973 la veu cantant d’aquella causa la duia el partit del Front Polisario. Havia agafat el relleu del Moviment d’Alliberament del Sàhara, que s’havia fundat a final dels anys seixanta a imitació del grup que el 1962 aconseguí la independència d’Algèria de França –el 1970 Franco n’havia fet desaparèixer el líder, Mohamed Basiri, de 28 anys. El 1974, per combatre la influència del Front Polisario, la dictadura havia creat el Partido de Unión Nacional Saharaui (PUNS). “Els soldats espanyols tenien ordres de posar mines a la frontera amb el Marroc, que era vist com l’enemic que volia envair la colònia per aprofitar-se’n dels fosfats i recursos pesquers. El Front Polisario demanà informació al meu marit per poder-les desactivar. Ell els ajudà en el que va poder”.

Pressió de l’ONU

El maig de 1975 Thomàs fou testimoni de la visita a Al-Aaiun d’una delegació de l’ONU, que havia de supervisar les condicions del referèndum previst per aquell any. “La gent era al carrer amb banderes espanyoles i de la PUNS. De sobte, però, en passar el cotxe de la comitiva, començaren a treure banderes del Front Polisario. Les autoritats governatives se’n dugueren una bona sorpresa. Em vaig emocionar en constatar que allò era el naixement d’un poble”. L’informe de l’ONU fou demolidor. “Els observadors s’entrevistaren amb dones i homes sahrauís, que els relataren les vexacions i tortures que patiren en mans de la policia territorial espanyola”.

A l’octubre, cinc mesos després d’aquella visita, el Tribunal Internacional de Justícia de la Haia emeté un dictamen en el qual demanava aplicar el principi d’autodeterminació del Sàhara Occidental en constatar que no mantenia cap vincle de sobirania amb el Marroc i Mauritània. El 2 de novembre l’encara príncep Joan Carles visità per sorpresa Al-Aaiun. Aleshores Franco, de 82 anys, estava agonitzant a la clínica de La Paz de Madrid. “Desitjam –digué– protegir els legítims drets de la població sahrauí, ja que la nostra missió en el món i la nostra història ho exigeixen”.

L’endemà, però, el futur successor del dictador es va desdir de la paraula donada: envià a Washington un diplomàtic per entrevistar-se amb el secretari d’estat nord-americà, Henry Kissinger. Havia de comunicar-li la predisposició d’Espanya de cedir el Sàhara Occidental al Marroc. Aquell mateix dia Vidal també rebé instruccions. “Li manaren –relata Thomàs– tancar amb filferro tots els barris per tenir els sahrauís controlats i evitar així una insurrecció. Per a ell era molt dolorós haver de tancar els seus amics. És per això que, abans d’acatar l’ordre, els avisà perquè es poguessin salvar”.

Poble traït

La pressió s’incrementà el 6 de novembre de 1975 amb la coneguda Marxa Verda. Instigats pel seu rei Hassan II, més de 200.000 marroquins recorregueren vuit quilòmetres fins a la frontera nord del Sàhara Occidental. Mentrestant, el seu exèrcit entrà a sang i foc als pobles limítrofs, respectant, però, els soldats espanyols. Vuit dies després, el 14 de novembre, representants del Marroc, Mauritània i Espanya signaven l’Acord Tripartit de Madrid, pel qual Mauritània es quedava el sud del territori, i el Marroc, el nord. El 28 de febrer de 1976 era la data prevista per abandonar definitivament la que durant gairebé un segle havia estat colònia espanyola. “Allò –diu Thomàs– va ser una traïció. Espanya no complí amb la seva paraula de dur a terme un referèndum d’autodeterminació el 1975”.

A principi de novembre de 1975 Thomàs se n’anà a Madrid amb els seus quatre fills a fer uns tràmits. “Ja no em deixarien tornar a Al-Aaiun. La situació s’havia complicat i en Bernat en partí el 20 de novembre, el dia de la mort de Franco”. Des de llavors la mallorquina adquirí un fort compromís amb la causa sahrauí. “Coneixia les dramàtiques condicions en què vivien els milers de refugiats en campaments instal·lats a Tindouf, al sud-est d’Algèria. S’hi havien instal·lat el mateix 1975, quan esclatà el conflicte. A Madrid em vaig posar en contacte amb una associació d’amics del Sàhara, integrat per soldats que havien fet la mili allà. Ens dedicàrem a recollir menjar i productes de primera necessitat per enviar a aquells refugiats. Mentrestant, el meu marit, d’amagat, passà mapes al Front Polisario amb informació de mines que encara quedaven al territori”.

Ajuda als camps de refugiats

El 1981 Bernat Vidal, de 47 anys, morí en un accident de trànsit a Madrid. Aleshores Thomàs tornà a Mallorca amb els seus quatre fills decidida a continuar amb la seva lluita. “La Setmana Santa de 1987 vaig muntar un viatge als campaments de refugiats sahrauís amb una delegació d’una cinquantena de representants polítics i sindicals d’aquí. Els volia conscienciar de la necessitat de solidaritzar-se amb un poble que encara estava en guerra amb el Marroc. Arran d’aquella visita tot d’una vàrem crear l’Associació d’Amics del Poble Sahrauí de les Illes Balears (AAPSIB). Fou de les primeres de l’Estat”.

La mallorquina faria valer totes les seves influències, fins i tot la del rei Joan Carles, que havia estat company de promoció del seu marit a l’Acadèmia militar de Saragossa. “Vaig aconseguir que em rebés a mi i al meu fill gran Joan al palau de la Zarzuela. L’excusa era informar-lo de l’estat de la meva família després de la mort d’en Bernat. En el moment de la recepció, però, li vaig parlar dels refugiats sahrauís. Ell, tanmateix, em donà llargues”.

Thomàs no defalliria. Gràcies a una ajuda econòmica del Parlament balear es proposà organitzar estades d’estiu per a nins sahrauís. El juliol de 1987 ja arribaren a Palma els quinze primers. “Ara –diu– ja són famílies que els acullen. Estam molt contents de donar a aquests nins l’oportunitat d’oblidar durant dos mesos una guerra provocada per la indiferència d’Espanya, que el 1975 es desentengué de la seva responsabilitat colonial”. El 1990 l’AAPSIB aconseguí que es constituís l’Intergrup Parlamentari Pau i Llibertat per al Poble Sahrauí, integrat per diputats de tots els partits polítics de la Cambra balear. L’objectiu d’aquesta comissió, que es renova cada legislatura, és donar visibilitat a la situació de precarietat del poble sahrauí.