Quan les Illes abraçaren el cel
El 2 de juliol de 1916 aterrava a Mallorca el primer avió procedent del continent, i avui, 105 anys després, l’aeroport de Son Sant Joan ja frega els trenta milions de passatgers anuals
PalmaHo recordava l’investigador manacorí Rafel Perelló en una entrevista a Cristina Ros, d’aquest mateix diari: “Fa vuitanta anys, quan veien passar un avió, la gent s’agenollava i resava”. Avui igualment resam, però no per por que ens caigui un mal del cel. Més aviat la por és perquè, en plena recuperació de la pandèmia, no parin d’aterrar “clients” amb els quals continuar engreixant el nostre monocultiu turístic. La primera vegada que, a les Balears, alçàrem la vista al cel per veure un Ícar de carn i ossos va ser el 28 de juny de 1910. Just feia set anys que els germans Wright, dos mecànics americans, havien fet realitat el prodigi de volar. L’aviador francès Julien Mamet acabava desembarcar a Palma, procedent de Barcelona, amb un monoplà de fusta desmuntat, de més de vuit metres de llargària. A l’hipòdrom de Son Macià (Marratxí), davant un petit grup d’autoritats, feu una exhibició amb el seu revolucionari aparell, model Bleriot, que semblava tret d’una novel·la de Jules Verne. L’endemà tocà l’exhibició oficial en un hipòdrom ja estibat de gent. Aquell segon intent, però, acabà en fracàs. Al cap de cinc minuts, en haver-se elevat fins a 200 metres, l’avió s’estampà contra un ametler. El pilot en resultà il·lès.
Salvador Hedilla
Hagueren de passar sis anys perquè l’aviació a les Balears s’acabàs d’enlairar. El nostre primer turista aeri arribà el 2 de juliol de 1916 des de Barcelona –també era el primer procedent del continent. Era un pilot càntabre anomenat Salvador Hedilla Pineda que feu història amb un avió fabricat per ell mateix amb tela i fusta, el Monocoque II, d’una envergadura de nou metres. Aquella travessia, de 240 km de distància, havia estat organitzada per l’Ajuntament de Palma per celebrar la inauguració de la xarxa de tramvies elèctrics. Hedilla s’endugué la Copa del Mediterráneo concedida pel rei Alfons XIII després que el seu contrincant es retiràs de la competició a causa d’un problema tècnic.
L’aviador sortí del Prat de Llobregat devers les cinc de la matinada. Per mar, en tot moment estigué escortat per quatre bucs de l’Armada. Es trobà amb un vent molt fort de Llevant, que li feu dubtar tornar enrere. Decidí, però, continuar entre la boira. Tenia previst aterrar en un camp de cultiu de Can Pere Antoni, per l’actual carrer de Manuel Azaña, on l’esperaven més de 20.000 persones. Els pals d’electricitat de la central GESA l’aconsellaren passar de llarg. Finalment, a les 07.15 h, dues hores després d’haver partit de Barcelona, aterrà a l’hort de Son Sunyer, prop de l’actual aeroport de Son Sant Joan.
Un admirador de l’aventurer càntabre és l’investigador palmesà Pere Galiana. “Les autoritats –apunta– el reberen com un heroi. Després li transportaren l’avió a Son Banya, que aleshores era una agradable i cuidada horta. Des d’allà realitzà nombrosos vols sobre l’illa”. El 1917, un any després de la seva proesa, Hedilla morí mentre s’enlairava des de l’aeròdrom del Prat de Llobregat. Tenia trenta-cinc anys.
Aero-Taxi
El següent Ícar que ens visità va ser el català Manuel Colomer. El 1921, amb un avió duit en vaixell, es posà a fer vols d’exhibició, primer a la finca de Son Sant Joan i després a Son Bonet (Marratxí), on, des de 1901, hi havia un quarter d’enginyers ben comunicat amb Palma pel tramvia. Moriria al cap d’un any, a vint-i-cinc anys, mentre pilotava un hidroavió de la Companyia Aero-marítima Mallorquina.
L’entitat havia estat creada el 1921 per l’empresari i periodista Josep Tous Ferrer com a línia postal aèria entre Barcelona i Palma. El 1923 passà a mans de capital francès. Llavors, els terrenys de Son Sant Joan foren utilitzats com a escala de vols entre França i Algèria. El setembre 1922 ja s’havia creat a Portocolom la primera escola a escala nacional de pilots d’hidroavions.
Per falta d’alumnes, però, un any després els fundadors, Ángel Orté i Francesc Oliver Billoch, decidiren traslladar-la a Catalunya. El 1933 l’aviació mallorquina viuria un punt d’inflexió important. El català Guillem Xuclà fundava a Barcelona la Companyia AeroTaxi de Mallorca. “El seu objectiu –apunta Galiana– era organitzar vols turístics a l’illa amb Son Sant Joan com a centre d’operacions. Al final, però, només feu vols interns”.
Un dels trajectes més sol·licitats era Palma-Portocristo, que tenia com a reclam visitar les Coves del Drac, descobertes uns anys abans per l’espeleòleg francès Edouard Alfred Martel. El 1935, desapareguda Aero-Taxi de Mallorca, es constituïa la companyia LAPE (Líneas Aéreas Postales Españolas), que inauguraria la primera línia regular entre Madrid i Palma, amb escala a València.
El 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, Son Sant Joan es militaritzà, mentre que Son Bonet es reservà per a vols civils. L’exèrcit també ocuparia l’aeroport del Codolar (Sant Josep de sa Talaia) a Eivissa i el de Sant Lluís a Menorca, nascuts ambdós en aquella època.
El turista 1.999.999
A partir de la dècada dels cinquanta el cel de les Illes abraçà la societat de consum nascuda a redós de la Segona Guerra Mundial. El 1951 l’aeròdrom de Son Bonet rebia els primers turistes d’un vol directe entre París i Palma. Fou l’inici del destronament del transport marítim. El tragí del boom turístic animà les autoritats franquistes a construir un nou aeroport. L’emplaçament escollit fou l’antic Son Sant Joan.
La infraestructura quedaria inaugurada el 18 de juliol de 1960. El 28 de març de 1961 el diari Última Hora ja sortia als quioscos amb el titular “Imposible venir a Mallorca”. Els avions anaven més que plens. Ben diferent era la situació a la resta d’illes. Eivissa no s’obriria als vols internacionals fins al 1966 i Menorca no ho feu fins al 1969, amb el seu nou aeroport de Maó, que substituïa l’antic aeròdrom militar de Sant Lluís.
La fàbrica de turistes estava a ple rendiment. El 1968 s’inaugurà l’autopista de Palma a l’aeroport. El 1971 les obres de construcció de la segona pista arrasaren l’important poblat talaiòtic de Son Oms. Poc importà que tingués la catalogació de Monument Històric Artístic. L’arqueòleg Guillem Rosselló Bordoy, que des de 1959 dirigia les excavacions del jaciment, només estigué a temps de salvar-ne unes quantes restes, avui reconstruïdes a un costat de l’entrada a l’aeroport.
El 1964 la gallina dels ous d’or es cobrà la seva primera víctima: la línia de tren Palma-Santanyí. “Es desmantellà –explica Galiana– perquè l’estació del Coll d’en Rabassa provocava interferències radioelèctriques en els sistemes de navegació de l’aeroport. També, però, hi havia la competència del cotxe”. El 1967 entrava en funcionament la terminal A i el grup Los Stop ja cantaven l’aferradissa cançó El turista 1.999.999 en al·lusió al visitant que a Son Sant Joan es va perdre les fastuoses atencions que rebé el turista dos milions.
Accidents
El 7 de gener de 1972 la indústria aeronàutica illenca visqué la seva primera tragèdia. Un avió d’Iberia, que cobria el trajecte València-Eivissa, s’estavellà contra la zona muntanyosa de les Roquetes Altes, a prop de l’aeroport. Hi moriren tots els seus ocupants (104), la majoria dels quals tornaven de passar les vacances de Nadal a la Península. La investigació determinà que l’accident fou degut a un error de càlcul de l’altitud del pilot, que infravalorà l’espessa boira a l’hora d’aterrar. Nou mesos després, en el lloc del sinistre es construí una petita ermita amb dues plaques amb els noms de les víctimes.
El 6 de març de 1973, un any després, una nova tragèdia aèria ens afectaria, encara que tingué lloc al cel de Nantes, al nord-est de França. Dos avions que es dirigien a Londres, un de la companyia Spantax, procedent de Madrid, i un altre d’Iberia, procedent de Palma, col·lidiren. Aquest últim explotà a l’aire amb seixanta-vuit ocupants, entre els quals hi havia dotze mallorquins.
Els més coneguts eren Llorenç Marquès, industrial del calçat d’Inca, Ernest March, gerent de Foment de Turisme de Mallorca, i Bartomeu Buadas, conseller de l’Hotel Formentor. En aquell fatal desenllaç hi tingué molt a veure el fet que l’espai aeri francès estigués en mans de militars arran de la llarga vaga que mantenien els controladors aeris. Mentrestant, a casa nostra, el 1973 va ser l’any en què la crisi internacional del petroli provocà la primera sotragada important del trànsit aeri.
Als anys vuitanta, però, començà la remuntada i el 1997 Son Sant Joan ja inaugurava una nova terminal per poder esprémer encara més el manà turístic. El 2019, abans de la pandèmia, per les seves pistes passaren prop de 30 milions de passatgers. És el tercer aeroport més transitat d’Espanya, després del de Madrid i Barcelona. I, dins la Unió Europea, ocupa la posició número tretze. Observant tot aquest moviment hi ha Salvador Hedilla, el nostre primer turista aeri. Es troba petrificat en un monument als peus de la torre de control de Son Sant Joan. Poc es pogué imaginar la volada que tindria el somni que feu realitat el 1916.
Al cementeri de Palma, en una fossa comuna, hi ha una placa de coure amb el rostre d’una aviadora que diu: “Una viatgera nata”. Recorda una de les dones més famoses de la dècada dels trenta del segle XX i que morí a casa nostra el 1982 en el més absolut anonimat. És Jane Batten. Nasqué el 1908 a Rotorua (Nova Zelanda), cinc anys després que els germans Wright, dos mecànics d’un taller de bicicletes, aconseguissin construir el primer avió amb motor. Ja sent un nadó, una anècdota marcaria la seva vida. La seva mare, una feminista convençuda, col·locà sobre el seu bres un retall de diari. Recollia la notícia del primer pilot que havia creuat el canal de la Mànega a penes unes setmanes enrere: el francès Louis Bleriot. El 1930, a contracor del seu pare, Batten es traslladà amb la seva mare a Londres, un dels principals centres d’aviació de l’època. Llavors la dona pilot més coneguda era la nord-americana Amelia Earhart, que el 1932 seria la primera a creuar en solitari l’Atlàntic (desapareixeria el 1937 durant un vol sobre l’Oceà Pacífic en intentar fer la volta al món). A Anglaterra, Batten coincidiria amb una altra dona d’alta volada, Amy Johnson (1903-1941), que el 1930 aconseguí ser la primera pilot a volar sola de Gran Bretanya a Austràlia. El 1934, a vint-i-sis anys, ella li superaria aquest rècord per quatre dies. Després de dos intents fallits, realitzà el trajecte en catorze dies i vint-idues hores. Un any després la neozelandesa registraria un altre rècord: fou la primera dona a creuar l’Atlàntic Sud, des d’Anglaterra fins al Brasil. Batten no aturaria de rebre reconeixements: fou nomenada Comandant de l’Imperi Britànic i el 1938 es convertí en la primera dona a rebre la medalla de la Federació Internacional d’Aeronàutica, el major honor de l’aviació. Tanta fama feu que els diaris la presentassin com la “Greta Garbo dels cels”. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, però, s’acabaren aquelles aventures aèries. No se li permeté volar el monoplà Gull amb el qual havia fet història. Llavors l’antiga reina del firmament decidí retirar-se de la vida pública. El 1979 Batten s’animà a escriure la seva autobiografia, Alone in the sky. El 1982 es traslladà a viure a Palma amb la intenció de comprar-se un petit apartament on passar la resta dels seus dies. Morí aquell mateix any arran d’una infecció d’una ferida provocada per la mossegada d’un ca. Tenia 73 anys. No havent-hi ningú que s’interessàs per ella, fou enterrada en una fossa comuna del cementeri de Palma. Anys després la historiadora neozelandesa Ian Mackersey la localitzà. Des de 2009 un carrer del barri de la Bonanova du el nom d’aquesta valenta dona que s’atreví competir amb els ocells. També el du la terminal internacional de l’aeroport del seu país.