Les Illes que va conèixer Albert Camus

PalmaLi va semblar la Seu de Mallorca una barreja de “mal gust i obra d’art”, va passar un vespre a un tuguri vora la plaça Major de Palma, es va sentir fascinat amb el claustre de Sant Francesc de Ciutat, va quedar encisat un horabaixa al port d’Eivissa i li quedaren les Illes tan marcades que, anys més tard, deixaria escrit: “Des de l’avió, en plena nit, les llums de les Balears, com flors dins la mar”. Era Albert Camus (1913-1960), premi Nobel de literatura: per primera vegada s’ha publicat en català el seu primer llibre, El revers i l’anvers (Lleonard Muntaner Editor), on relata el seu viatge l’estiu del 1935 a Mallorca i Eivissa, mentre que la Menorca d’origen de la seva família materna li dedica aquest cap de setmana –dissabte 14 a Maó i diumenge 15 a Sant Lluís– una nova edició de les Trobades i Premis Mediterranis Albert Camus.

Camus només tenia vint-i-un anys quan va fer aquell viatge. Era la primera vegada que sortia de la seva Algèria natal, aleshores colònia francesa: formava part de la minoria d’origen europeu, els anomenats pieds noirs, entre els quals, desenes de milers de ‘maonesos’, descendents d’immigrants illencs. Com la seva família materna, de precària situació econòmica, amb la qual, orfe de pare, es va criar: la mare, gairebé sordmuda i analfabeta, era dona de fer feines.

Segons la genealogia publicada per la professora de literatura Hélène Rufat, entre els llinatges del seus avantpassats hi trobam Sintes, Feliu, Andreu, Sabater, Crusac, Pons, Sureda, Suliveras, Cardona, Fedelich i Llisà. Però l’estudi del lingüista Gabriel Bibiloni Els cognoms de les Illes Balears, recentment publicat per Nova Editorial Moll, recull que el mateix llinatge Camús, amb accent, resulta “avui molt usual al País Valencià” i “es troba documentat a Menorca en el segle XVI”. Pel que fa al seu significat, procedeix “de l’adjectiu ‘camús’, ‘sense barba’”. Al pare de l’escriptor, Lucien Camus –a qui no va conèixer, ja que va morir a la I Guerra Mundial quan ell era petit– se li atribuïa un origen alsacià, però sembla que la seva família procediria de Bordeus –per tant, a l’àmbit occità, molt més proper al de la llengua catalana.

A l’època del viatge, estudiava Filosofia i Lletres, però al mateix temps, apunta Rufat, feia “feines administratives” per guanyar-se la vida. També feia teatre –una de les seves passions– a la companyia de Ràdio Alger i planejava –com tants de joves antifeixistes, quan Hitler acabava d’arribar al poder– afiliar-se al Partit Comunista, si bé dos anys més tard el va abandonar –era incompatible amb el seu esperit lliure.

Una vedet de més de cent quilos

Albert Camus, tan jove, ja s’havia casat, el 1934, amb Simone Hié, la seva primera esposa –de la qual es divorciaria el 1936–, i sembla que la raó d’aquell viatge fou, justament, portar Simone –que tenia un problema de drogoaddicció– a algun centre especialitzat que aleshores devia existir a Palma. El 1928, assenyala la professora de la Universitat de les Illes Balears Francisca Lladó, s’havia inaugurat la línia marítima regular Marsella-Mallorca-Algèria. Probablement es traslladaren a bord del paquebot Gouverneur General Tirman, que cobria aquesta ruta.

Als textos als quals Camus parla de la seva estada a Mallorca, així com a Eivissa –la narració Amor de viure, inclosa a El revers i l’anvers, i algunes anotacions dels seus Carnets, o dietaris, no n’hi ha ni rastre, de Simone. És probable que hagués de restar confinada un cert temps si, efectivament, s’estava sometent a un tractament per a la seva addicció.

El primer episodi d’Amor per la vida s’ambienta a Palma, al “barri dels cafès cantants, darrere el mercat”; aleshores situat a la plaça Major, l’antic solar de la Casa Negra –seu de la Inquisició– i on, segons la tradició, va néixer Ramon Llull. Aquell mateix estiu del 1935 es va fer públic el projecte de l’arquitecte Guillem Forteza per al mercat de l’Olivar, però aquest no es va fer realitat fins al 1961 –tota una evidència d’aquesta calma ancestral que se’ns atribueix als illencs. El que sí que es va inaugurar el setembre del 1935 va ser l’actual Biblioteca de Cort, a la plaça del mateix nom, aleshores amb un fons de 7.000 volums.

Camus passa “quasi tota una nit”, diu ell, en un d’aquells cabarets de mala mort, “una petita sala de sostre baix”, amb parets verdes, garlandes roses i bombetes vermelles, a la qual “miraculosament” es concentren l’orquestra, la barra, el públic ,“només homes”, i “dos metres quadrats” d’escenari. Els veïns de barra: “una mena d’oficial de marina” begut i “un nan sense edat” que “m’explicava la seva vida”. Arriba el moment de l’actuació: una al·lota de vint-i-un anys, “una muntanya de carn”, de metre vuitanta i “més de cent quilos” que, amb moviments que pretenien ser seductors, interpretava “un cant andalús” que els espectadors havien estat esperant.

La carnalitat d’aquest episodi contrasta amb l’espiritualitat del següent, que el jove Camus dedica al claustre gòtic de Sant Francesc de Palma, on “passava llargues hores”, relata a El revers i l’anvers. Curiosament, com assenyala la professora i escriptora Carlota Vicens, ja un altre autor d’expressió francesa, Ernest Gaubert, havia deixat escrit a La Mayorquine (1917) que “no hi ha a Palma (...) cap església ni palau que pugui oferir un entorn millor per a la meditació que Sant Francesc”. Cap als mateixos anys de la visita de Camus, aquest lloc apareix a la pel·lícula de Maria Forteza Mallorca, amb un frare traient aigua del “pou de ferro forjat” que esmenta el jove algerià.

Els dos llargs paràgrafs que Camus dedica al claustre de Sant Francesc són d’una bellesa i una profunditat notables per a un escriptor tan jove. Però és que, a més, segons explica Rufat, en aquesta visita “va entendre (...) una regla de vida fonamental”, que “no existeix cap amor a la vida sense la desesperació per viure. Aquesta doble tensió vitalista marcaria, en endavant”, totes les seves creacions.

El crepuscle a Eivissa

A Amor per la vida i als Carnets també hi apareix “el desert barri de la catedral, enmig dels patis frescos dels vells palaus”, així com la resta dels escenaris de la seva estada a Mallorca: Bellver, costa de Miramar, Valldemossa “i les terrasses”, Sóller “i el migdia”, Felanitx i Pollença, on probablement passà almenys una nit, ja que als apunts esmenta “pensió”. Sobre la Seu escriu: “Mal gust i obra d’art”: com que el gòtic –Sant Francesc– sí que li agradava, hem de suposar que o bé els afegits barrocs o bé la reforma de Gaudí de vint anys enrere no eren tant del seu gust. Valldemossa la citaria molt més tard, el 1955, com un dels cinc llocs “on he pensat que podria viure i morir”, així que aquesta vila –amb el precedent d’una altra il·lustre de les lletres franceses, George Sand–, el degué impressionar.

La professora i escriptora Helena Tur calcula que els Camus passaren “quasi dues setmanes” a Mallorca i “dos o tres dies” a Eivissa, on es traslladaren a continuació. A la capital eivissenca, el jove algerià “va passejar per sa Penya” i “va pujar a Dalt Vila”. Sembla que es va sentir atret per “les parets de pedra (els marges) i els molins del camp”. Es traslladaren a Santa Eulària, potser en un cotxe llogat o “en carro pagès” i probablement aquella visita coincidí “amb una festa que tal vegada fos un cinc d’agost, Santa Maria de les Neus, patrona de l’illa”.

La narració Amor per la vida es tanca amb l’episodi d’Eivissa. Camus es declara un habitual dels cafès del port i deixa recollida, com si fos una pintura, l’escena vívida de l’horabaixa, quan “els joves de la ciutat passejaven en dues fileres al llarg del moll (...) Hi ha certa grandesa en començar així la vida davant del món”. Arriba el crepuscle “i, miraculosament, tothom abaixava el to de veu. De tal manera que no hi havia res més que el cel i paraules que (...) es perdien en la llunyania”.

La qüestió que tot d’una ens plantejam és com ell, mig menorquí, no aprofità també aquest viatge per conèixer la terra dels seus avantpassats. Probablement les comunicacions de l’època no ho facilitassin, o tal volta degué pensar que, amb només vint-i-un anys, encara tindria temps –tot i la seva tuberculosi, que penjava damunt el seu cap com una espasa de Dàmocles– d’anar-hi més endavant. Si pensava així, s’equivocava: l’any següent esclatà la Guerra Civil, amb la victòria franquista, i Camus es negà a trepitjar l’Espanya de la dictadura. El dramaturg pobler Alexandre Ballester, a Un no res d’eternitat, imagina una fugaç visita seva, en el moment de morir, a Menorca, en ple assaig d’una peça teatral.

Tot i la separació física, Camus es continuà referint a les Illes, de tant en tant, com quan al Diari de viatge a Sud-amèrica escriu: “Perquè hi ha un senyoret, semblant als que passejaven uns cans de cames altes pel carrer major de Palma de Mallorca [es deu referir al Born] abans d’assistir, com a entesos, a les execucions del 36”. També les Illes Balears el recorden, en el cas del parc a la façana marítima de Palma, el carrer a Maó o el teatre a Sant Lluís –el lloc de naixement de la seva àvia materna–, que porten el seu nom.