Les illes dels músics
Pau Casals, Manuel de Falla i Amadeu Vives i els seus vincles amb l’Arxipèlag
PalmaEl 24 d’octubre del 1971, fa mig segle aquest diumenge, Pau Casals pronuncià el seu cèlebre discurs a les Nacions Unides en rebre la Medalla de la Pau: “I am a catalan...”. Amb aquest motiu, repassam els vincles amb les Illes de Casals i de dues personalitats més de la música: Manuel de Falla, de qui enguany es compleixen 75 anys de la seva mort, i Amadeu Vives, nascut fa 150 anys.
El violoncel·lista i director d’orquestra (1876-1973), tenaç opositor al franquisme, volgué recordar, a l’ONU, aquella iniciativa de “pau i treva” que Oliba, abat de Ripoll i de Sant Miquel de Cuixà, impulsà cap al segle XI: una prohibició per als cristians de combatre des de dissabte vespre fins a dilluns dematí, que seria acceptada a la resta d’Europa. Casals reivindicava l’assemblea convocada por Oliba com una mena d’iniciativa en la línia de les mateixes Nacions Unides –tot i l’evident anacronisme.
Fou justament a Sant Miquel de Cuixà –pàtria llegendària de Guifré el Pilós– on als anys 50 del passat segle el filòleg menorquí Francesc de Borja Moll, segons la seva autobiografia, es trobà amb l’exiliat Casals “en un dels seus famosos concerts” del festival de Prada, que ell mateix havia encetat, amb l’església estibada. “Extraordinari concert, electritzant, que feia vibrar els esperits!”.
Quan el passà a saludar, Casals tot d’una va saber qui era: “Vós feu el Diccionari –l’Alcover-Moll–. Creieu, doncs, que no ens mataran?” –és a dir: que la repressió no posaria fi a la cultura catalana. “No ens mataran!”, va respondre, “gairebé amb un crit”, l’habitualment assossegat Moll. “De ganes d’anihilar-nos no en mancaven, però la presència, l’exemple i la música sublim de Pau Casals em donaven una seguretat: No ens matarien!”.
Havia participat el 1931, amb l’orquestra que duia el seu nom i que ell mateix dirigia, en la primera edició del Festival Chopin de Valldemossa, impulsat pel director del cor Capella Clàssica, Joan Maria Thomàs –home relacionat amb les grans figures de l’època, com Ígor Stravinsky, a qui obsequià amb un llibre de Ramon Llull. El 1972, des de l’exili, encara expressava el seu suport al concert anual del torrent de Pareis, promogut pel pintor Josep Coll Bardolet. Actualment, du el seu nom una glorieta al barri palmesà de Santa Catalina, amb un petit quiosc de música al centre.
Casals visqué a Prada, a uns dels territoris del Regne de Mallorca medieval, des del 1939, quan s’hagué d’exiliar, fins al 1957, quan es traslladà a Puerto Rico. I a Prada interpretà per primera vegada el Cant dels ocells, tan identificat amb la seva trajectòria –ja que duia la pau al seu mateix nom de pila–, el 1941, en plena Guerra Mundial. Gertrude Stein, que després passà algunes temporades a Mallorca, fa referència a Casals quan “era més aviat desconegut”, a començament de segle, i “anava amb” la soprano Emma Nevada, representada per un germà d’Isadora Duncan.
El músic català estableix una amistat per correspondència amb el descendent de menorquins Albert Camus, a qui escriu: “Vostè és un exemple de lleialtat que mai no podrem oblidar. Tant de bo que el vostre exemple serveixi (...) als artistes i intel·lectuals lliures, que han de comprendre que tots els problemes que planteja la supervivència de la llibertat espiritual són solidaris”, segons narra la professora de literatura Hélène Rufat. Camus defineix Casals com “un gran artista que estim i de qui admir la seva actitud”. Tots dos, assenyala el periodista Josep Faulí, integren el comitè d’honor del centenari dels Jocs Florals, presidit a París el 1959 per Josep Tarradellas.
Falla aprèn català
Casals es va oferir el 1957 a pagar de la seva butxaca una nova tomba per a Antonio Machado a Cotlliure, prop de Prada, quan la família que havia cedit un nínxol per a la seva inhumació el va necessitar. Finalment, conta el professor Jacques Issorel, se sufragà amb una subscripció popular en la qual participà Camus. Actualment, a Prada, duen el nom de Pau Casals el Centre Transfronterer d’Estudis de la Universitat Catalana d’Estiu –un immoble d’estil mallorquí que es va rehabilitar amb la col·laboració dels consells de Mallorca i d’Eivissa– i un espai en memòria seva a la Mediateca Pompeu Fabra –un altre exiliat il·lustre a la mateixa localitat.
Curiosament, Manuel de Falla (1876-1946) s’havia compromès a estrenar la seva inacabada Atlàntida, sobre el poema de Jacint Verdaguer, a Ripoll –on també Oliba fou abat– i a càrrec de l’Orfeó Català. Ni tan sols una suculenta oferta dels Estats Units, apunta Joan Maria Thomàs, cronista de les seves estades a Mallorca, aconseguí que canviàs de plans: “Tenc un compromís moral amb Catalunya (...) No puc faltar a la meva paraula”. D’origen català, ell mateix –Matheu de segon llinatge– va aprendre la nostra llengua per poder comprendre més bé els versos del mossèn.
Falla, conta Thomàs, va arribar per primera vegada a Mallorca el Dimarts de Carnestoltes del 1933, i no sense complicacions: ja que, en no agradar-li l’hotel que li havien reservat, hagué de cercar-ne un altre: Vila Robinson Crusoe, a Son Armadans. Només uns dies més tard, llogà un xalet de Gènova, que seria la seva residència mallorquina i on Josep Balaguer –nebot del cantant Uetam i propietari del casal ara conegut com Can Balaguer– posà un piano a la seva disposició. Aquest immoble fou esbucat sense misericòrdia el 2016, tot i els intents desesperats de l’Associació per a la Revitalització dels Centres Antics (ARCA) per salvar-lo de la piqueta.
Falla estigué a Mallorca uns mesos. Thomàs relata que ja la coneixia de referència gràcies a L’illa de la calma de Santiago Rusiñol i al Clovis Dardentor de Jules Verne, novel·la que, com que el director de la Capella Clàssica la desconeixia, li va regalar. Visità Deià, Sóller, Raixa i al tercer Festival Chopin de Valldemossa la Capella estrenà la seva Balada de Mallorca, homenatge al polonès. El maig assistia a l’enterrament d’Enriqueta Albéniz, filla del compositor d’aquest llinatge –un altre visitant il·lustre de l’illa, a la qual dedicà la seva obra Mallorca–, i a la casa de qui Llorenç Villalonga havia donat a conèixer Mort de dama, en una lectura per als amics.
El somni d’Amadeu Vives
L’autor de L’amor bruixot visqué a Mallorca una segona temporada, del desembre del 1933 al juny del 1934. Fou llavors quan conegué de primera mà les danses folklòriques de les Illes, de les quals les “que més li interessaren” foren les “llargues” i “curtes” eivissenques, i “deplorà sincerament” la batalla aleshores en el seu apogeu entre els propietaris de les cel·les 2 i 4 de la Cartoixa de Valldemossa sobre quina de les dues era on s’havia allotjat Chopin.
En aquella estada, revela Thomàs, a Falla se li trencaren “les excel·lents ulleres que havia adquirit d’un dels millors òptics de París”, la qual cosa el deixà “preocupadíssim”, ja que “no podia fer feina sense elles” i dubtava que en aquest recó aïllat, tot i que s’hi trobàs ben a gust, localitzàs un tècnic del nivell de la llavors capital cultural del món. Però Thomàs el dugué a un “modest pis” de les Avingudes –dirigit, això sí, per un òptic estranger– on, en uns dies, li lliuraren unes noves ulleres “millors i més barates que a París”, segons les qualificà el compositor, entusiasmat amb aquell descobriment.
A començament del segle XX, el periodista Miquel dels Sant Oliver s’estranya que el compositor català Amadeu Vives (1871-1932), autor de La balanguera, sobre el poema de Joan Alcover –que fou declarat himne de Mallorca ara fa 25 anys, el 1996– encara no hagués visitat l’illa, per on “han desfilat els primers artistes de Catalunya”. I Vives li confessa el seu somni: construir a Mallorca “un teatre únic, el temple de l’art etern i sublim”, semblant a l’espai wagnerià de Bayreuth, però no destinat només a un geni, sinó “per a tots els genis i totes les obres immortals”.
Vives, que reconeix que la seva dèria és “un disbarat molt gros”, voldria que en aquest nou teatre actuassin els millors intèrprets. Quant a l’edifici, seria “una fàbrica colossal”, i pel que fa a la seva ubicació, podria ser “al lloc o entorn del castell de Bellver”. Allí “fascinarien a la flor de la humanitat els majors portents del drama líric”.
Desconec si el mecenes Marc Ferragut, de qui enguany es compleixen 120 anys dels seu naixement i quaranta de la seva mort, va tenir notícia d’aquest somni de Vives. El cert és que, el 1969, s’inaugurava –amb la Filharmònica de Berlín, dirigida per Herbert von Karajan: el més selecte del moment– el seu Auditòrium, al passeig Marítim de Palma, al peu de Bellver. Una “fàbrica colossal” que, des de llavors, com fantasiejava Vives, ha acollit artistes de renom mundial.
Manuel de Falla vivia a la desapareguda casa de Gènova quan, narra Joan Maria Thomàs, “un horabaixa s’hi presentà (...) un jove estranger, vestit molt elegantment, de port correcte i, al mateix temps, atrevit”. Era el fill de Douglas Fairbanks –una gran estrella de Hollywood aleshores– que li volia encarregar una banda sonora “molt espanyola, molt forta i dramàtica” per a una versió cinematogràfica de Don Joan, sempre que no fos “excessivament cara”. El compositor s’excusà amablement, per excés de feina. Després comentà que “em feia el mateix efecte que si hagués vingut a encarregar-me un sac de cigrons”.
Segons relata Thomàs, hi havia dues coses que Falla no podia sofrir: els renous i els corrents d’aire. Poc abans de la seva primera visita, el 1933, ja havia expressat inquietud perquè la premsa francesa i nord-americana, parlant concretament del Terreno, es referia als “constants renous, altaveus, orquestres duplicades, jazz, gramòfons”, la qual cosa omplia de por l’andalús. Si bé, aclareix el mallorquí, allò era una campanya de les destinacions turístiques competidores.
Encara hauria de patir Falla, mentre visqué a Gènova, dues tortures sonores: un jove estudiant de primer de violí, Pep, al pis de baix –Thomàs aconseguí que se n’anàs a practicar a ca un amic–, i un veí, “propietari d’una drogueria del carrer de la Unió”, que passava els diumenges a un xalet proper i “tenia el receptor de ràdio obert tot el dia amb la màxima potència”, ja que resultà que era sord. Falla es resignà a patir-lo només un dia a la setmana.
El 1933, al Festival Chopin de Valldemossa, la precaució pels corrents d’aire va fer que Falla seguís el concert des d’una cel·la de la Cartoixa, sortint-ne “només per agrair els aplaudiments”, comenta Thomàs. A la capella de Santa Anna de l’Almudaina, per escoltar la Sibil·la, “tenia el seu propi lloc (...), el més resguardat i defensat contra els corrents d’aire, el mateix que als tramvies”, així com uns esportins per evitar el contacte directe amb el sòl. A la seva casa de Gènova feia servir una taula braser, per mantenir els peus calents.
