Les illes inexistents

PalmaExisteixen, les Illes Balears? Surten habitualment a les notícies? Els llibres d’història general en recullen els episodis més rellevants? La veritat és que no gaire. Les illes oblidades, va titular Gaston Vuillier el seu llibre del viatge a l’Arxipèlag. Des dels autors de l’antiguitat fins als informatius dels nostres temps, les Balears són qualque cosa semblant a la ‘terra inexistent’. Ho recordam quan es commemora, dilluns 11 de març, el primer aniversari de la mort de l’escriptor Antoni Serra, qui va encunyar aquesta expressió.

Per què deia Antoni Serra que Mallorca, i les Balears en general, són la ‘terra inexistent’? Perquè “només existim quan ens venen a trobar”. És a dir, quan parlen de nosaltres: “Quan tenim sensació, els mallorquins, de la nostra existència real? (...) Idò en el moment de les eleccions, a l’hora de pagar impostos” o quan qualque famós surt retratat a les nostres platges.

El volum Les Illes a les fonts clàssiques assenyala que als autors grecs i romans només els interessaven de l’Arxipèlag dues coses: els foners i els noms, situació i mesures. Pel que fa a aquestes, sembla que tampoc no l’encertaven gaire. Esteve de Bizanci ens situa prop de Tirrènia, a l’oest d’Itàlia. Hesiqui d’Alexandria, als voltants de Còrsega. I Zonaràs, a les boques de l’Ebre. Segons l’Institut Geogràfic Nacional, al llarg de l’Edat Mitjana i fins al segle XIII les Balears eren dibuixades als mapes només amb “simbolitzacions molt esquemàtiques”.

La ignorància geogràfica ha arribat fins als nostres dies. El cartògraf Roberto Matellanes, a la web geoinnova.org, ens revela una curiosa experiència. Ha comparat el ‘mapa mental’, és a dir, com s’imaginen els consultats la Península i les Illes, amb el seu contorn real. El resultat és que la Península apareix com una àmplia mola que coincideix prou bé amb els mapes, mentre que les Illes són qualque cosa borrosa i indefinida. La mitjana d’encerts és d’un 84,94 % sobre tot el territori, però l’Arxipèlag queda com la comunitat autònoma menys coneguda.

La irrellevància de les Illes Balears ja es va fer manifesta amb el regne dels visigots, entre els segles VI i VIII. Per a la historiografia posterior, era el mateix que parlar d’Espanya. Tant és així que la llista dels ‘reis gots’ se l’havien d’aprendre de memòria a l’escola els nostres avis. Gràcies als visigots, es va crear el mite d’Espanya i de la seva ‘pèrdua’ en mans dels musulmans. Només un petit detall: les Balears mai no varen formar part del seu regne. Els que ho tenen clar són els canaris, que diuen ‘gots’ als peninsulars, però no a nosaltres.

Poble no conegut i regne amagat

Quan Carles I va visitar Mallorca el 1541, va expressar que “havia trobat un poble no conegut i un regne amagat”. Ja per als reis ‘privatius’, tan mitificats, les Illes eren un territori “perifèric i subordinat”, en expressió de l’historiador Miquel A. Casasnovas, perquè s’estimaven més residir a Perpinyà. Els membres de la Corona d’Aragó quasi no apareixien mai per les Illes. I quan ho feien era per deixar-hi deutes, com Joan I o el príncep de Viana. Des de Carles I, no tornà a visitar les Balears cap monarca més, fins a Isabel II, el 1860. Són 319 anys d’inexistència per als reis espanyols.

Els que sí que visitaren les Illes tampoc no és que tinguessin gaire idea de la seva geografia. Conta Antoni Maria Alcover que quan es va entrevistar amb Alfons XIII, cap al 1919, per demanar-li ajuda per al seu Diccionari, el monarca li va demanar d’on era. En respondre el mossèn que “de Manacor”, el rei li va demanar si no quedava això prop de Sóller. Intent de sortida diplomàtica del filòleg i nova ficada de pota d’Alfons XIII, que va afegir si Manacor no era devers Pollença.

A la Corona d’Aragó, les Illes no hi pintaren res. Mai no tingueren corts –parlament– pròpies, així que els diputats illencs foren adjudicats a les de Catalunya, si bé hi acudiren de manera puntual i esporàdica. Quan s’hi hagué de triar el successor a la corona el 1412 al Compromís de Casp, es designaren tres representants aragonesos, tres de catalans i tres de valencians. Cap de les Balears. El doctor en Història Eduardo Pascual recull que les Illes varen estar marginades “gairebé 170 anys” en l’acte de jurament que es feia cada vegada que era proclamat un nou rei.

Hi hagué, també, una intenció deliberada de fer-les desaparèixer, almenys com a entitat diferenciada. Per a l’historiador Mateu Morro, el Decret de Nova Planta de Felip V marcava “la decisió de posar punt final a l’existència del país”. Antoni Serra, a la Nova Planta, li deia ‘Decret per a l’Existència Intermitent dels Aborígens Sobrevivents al Genocidi Cultural’. El centralisme del XVIII, com una goma d’esborrar, volia, fins i tot, canviar els noms dels territoris derrotats i els de les seves capitals, pels dels sants patrons o qualsevol altre, com va fer França amb els departaments, amb noms de rius i de muntanyes, en lloc del seu d’històric. Per cert, que si això s’hagués duit a la pràctica, Palma es diria ara Sant Sebastià.

El menfotisme de l’Estat centralista cap a les Balears va ser una constant. Ja el 1725, segons cita Pascual, Mallorca va enviar dos procuradors a Madrid, per exposar les seves reivindicacions a Felip V. Allò suposava una despesa extra i es va haver de demanar un préstec per fer-hi front. Però el monarca, així de simple, no els va voler rebre. El súmmum de la colonització, com el qualifica la historiadora Isabel Peñarrubia, foren els diputats ‘cuneros’, “peninsulars que mai no havien estat a les Balears”, però que ens representaven a les Corts per designi del govern estatal.

L’oblit als llibres i als mitjans

La inexistència de les Illes Balears és una cosa assumida al conjunt de l’Estat. No per cap mala intenció, per descomptat. Només per oblit. Per exemple, quan el 2022 l’escriptor Pascual Rosser publica a Alicante Plaza que “Alacant i Cadis són les dues úniques ciutats espanyoles que no foren conquerides per l’exèrcit de Napoleó durant la Guerra de la Independència”, òbviament no recorda que les Illes tampoc no foren preses per l’invasor, i, per tant, tampoc Palma, Maó, Ciutadella o Vila. Tres constitucions espanyoles, les del 1812, 1859 i 1876, estipulen que alguna de les seves mesures serien aplicables “a la Península”, sense més. Perquè, per al legislador, Espanya i la Península són el mateix. Com l’‘hora peninsular’, que tant es fa servir per distingir-la de la de les Canàries, i que deixa els illencs balears als llimbs horaris.

El passat de les Balears surt molt poc als plans dels estudis d’Història. Només uns exemples. El bloc 2 de l’assignatura d’Història Medieval 1, del Grau en Història de la Universitat de Salamanca, es refereix a “la península Ibèrica”, en parlar d’Espanya entre els segles V i X. Els objectius d’aprenentatge de l’assignatura Història Medieval II del mateix grau de la Universitat de Valladolid són “conèixer i comprendre els fenòmens històrics que es produeixen a la península Ibèrica a l’Edat Mitjana”. L’assignatura Espanya Medieval de la Universitat de Saragossa “permet comprendre els esdeveniments i processos històrics de l’Edat Mitjana peninsular”.

Els historiadors espanyols s’han format amb uns manuals en els quals pràcticament no es parla de les Balears. I em referesc a autors de prestigi inqüestionable. Al volum 2 de Los Austrias de John Lynch, no es registra ni una sola menció a les Balears. Perquè us en faceu una idea, de Màlaga són 4; de Galícia, 8 i de Barcelona, 18. Al volum 1, Mallorca és esmentada dues vegades i les altres illes, cap. Múrcia, 6; Bilbao, 11. A El desarrollo de la España contemporània, un clàssic de la història econòmica de Gabriel Tortella, només una vegada es cita Mallorca “i vàries altres ciutats” que estrenaren tramvies. De Múrcia en trobam 5 referències; de Màlaga i a Galícia, 6 i d’Astúries, 7.

L’escassa presència de les Balears als mitjans de comunicació estatals, al marge de quan es produeix un fet molt puntual, l’han documentada els professors Roberto Gelado i Belén Puebla. A l’edició digital d’El Mundo del 2020, hi apareixen 611 notícies de Madrid i només 50 de les Balears. És a dir: el que es publica de Madrid és més de 12 vegades el que es publica sobre les Illes. Pel que fa a la web d’El País, la comunitat autònoma més esmentada és Catalunya, amb 1.036 notícies, amb tan sols 39 de l’Arxipèlag. Per tant, 26 vegades més.

Per constatar aquesta realitat, basta posar-se davant del televisor. El passat 6 de febrer, l’informatiu del vespre de Televisió Espanyola informava que a “tot Espanya” els agricultors havien tallat carreteres. Dia 7, a migdia, el titular de La Sexta era “Mobilitzacions d’agricultors a tot Espanya”. Els pagesos de les Balears havien fixat per a la seva protesta el 19 de febrer. És a dir: a les Illes no passava res. Però “tota la Península” és “tot Espanya”.

Que la Universitat de Mallorca se suprimís per decret el 1842 i que no es restablís fins al 1978; que a les Canàries els concedissin cabildos insulars el 1912 i que els nostres consells insulars no fossin restablerts fins al 1979; que només hi hagi hagut 14 ministres de les Balears en 240 governs espanyols, des del 1765 fins als nostres dies, o que el nostre Estatut d’Autonomia fos un dels quatre darrers a aprovar-se, el 1983, entre 17 autonomies ja són unes quantes proves de la irrellevància, per no dir inexistència, del nostre arxipèlag a l’àmbit estatal. No hi ha més remei que donar-li la raó, al nostre enyorat Antoni Serra.