Produccions

Les Illes obren els ulls als documentals

Les nombroses produccions d'aquest gènere que s'han fet en els darrers temps a les Balears mostren una major exigència i han obtingut reconeixements a importants festivals

Un moment del rodatge del documental IslandLife.
15/07/2023
6 min

PalmaLa història darrere del pas de John Lennon i Yoko Ono pels jutjats de Manacor, que es reflecteix a Kyoko, de Marcos Cabotà i Joan Bover; les històries que s’amaguen en el dia a dia dels treballadors del cementeri de Palma a Ciutat de morts, de Miguel Eek, o la recreació dels diaris que Dorothea Bate, una de les més importants paleontòlogues de la història, va escriure durant el seu pas per les Balears a Dorothea i el myotragus, de Marta Hierro i Núria Abad, són només algunes de les històries que els documentals signats per cineastes i productores de les Illes ens han explicat en els darrers anys, tant en format curt com llarg. La diversificació de les temàtiques d’aquest format ha anat acompanyada de nombrosos reconeixements que han convertit el gènere en un pilar més que sòlid de l’audiovisual balear. Ara bé, d’on ve aquest increment en l’interès pel gènere documental?

“Un documental és la manera com un autor, un director o un col·lectiu t’explica una història real des del seu punt de vista. Hi ha una subjectivitat que és molt important, en tot això”, explica el productor, guionista i director Toti Garcia. “No hem de parlar d’objectivitat en cap cas, potser seria millor parlar d’honestedat a l’hora de narrar les coses, com passa també amb el periodisme”, insisteix. Garcia és l’autor del guió de documentals com Pedra i oli i ha escrit i dirigit, juntament amb Lluís Prieto, Naturalesa morta, un treball que explica la història mai contada de Sexy Sadie que s’estrena dissabte dia 29 de juliol en el marc de l’Atlàntida Mallorca Film Fest. “Explicam la història de la banda i la història del seu context, i ho feim gràcies a tot el material que ens han confiat i que ens ha permès construir una espècie de diari amb les seves veus i records”, conta el documentalista, “perquè el que volem és generar un interès en l’espectador, i això com a cineasta s’ha de lluitar i treballar, si el que vols és aportar qualque cosa”.

Adaptar-se a la història

Entre les especificitats del gènere documental, Toti Garcia destaca que sovint les històries són caduques i tenen unes limitacions temporals que marquen els processos de creació i que no sempre van en paral·lel a les possibilitats de finançament o de distribució dels plans de treball que s’havien planejat. “En el cas de Naturalesa morta, per exemple, ens vàrem assabentar que Sexy Sadie seria el grup sorpresa del festival Cranc l’any 2019 i no sabíem si tornaríem a tenir l’oportunitat de gravar-los en directe. Així que has d’agafar els tapins i, amb el que tens, partir a gravar-ho. Amb els documentals t’has d’adaptar a allò que la història et demana”, afegeix. Tanmateix, però, això no sempre és possible, tal com expliquen les directores del documental Margalida, centrat en qui va ser l’amant de Salvador Puig Antich.

Les manacorines Francesca Mas i Constança Amengual sempre havien tingut la intuïció que el gènere documental els podia interessar. No va ser fins després de cinc mesos de trobades, però, que varen tenir clar que Margalida podia convertir-se en la protagonista del seu debut al gènere, un debut que defineixen com una carrera de llarga distància. “Ens vàrem fer càrrec de totes les fases del procés i n’hem extret moltíssims aprenentatges”, diuen, “però ens quedam amb la part creativa, des del rodatge fins a la màgia del muntatge i la postproducció. La part de producció a estones ha arribat a ser un bon maldecap: ens ha sorprès i és una pena com aquesta part obstaculitza i determina el ritme d’avançament d’un projecte, més que la mateixa història o les fases creatives”. I és que no és sempre que els projectes poden avançar al ritme que la història ho demana per qüestions de finançament, entre d’altres, tot i que cada vegada són més les productores que s’hi dediquen a les Balears.

Segell balear

Ja fa un bon grapat d’anys que nombroses productores de les Balears s’han especialitzat, des de diferents perspectives i amb diversitat temàtica, en el gènere documental. Des de Paleartica Films, amb més de 80 produccions relacionades amb l’entorn natural, fins a La Perifèrica, que ha dedicat bona part dels seus treballs a recuperar la vida i obra de figures essencials a la cultura illenca com Joan Miró, Andreu Muntaner o Toni Catany, passant per altres com Cinètica Produccions o Far Visuals. Al capdavant d’aquesta darrera s’hi troba el cineasta Joan Bover, qui actualment està immers en la fase de rodatge del documental IslandLife sobre el projecte científic de l’Imedea que duu el mateix nom i que lidera la doctora Anna Traveset. “Passarem dos anys acompanyant-la en aquest projecte que implica viatjar per diferents illes del món com les Seychelles, les Galápagos o les Canàries. Ara, per exemple, hem estat a Lipari, a les illes Eòlies”, conta Bover.

El cineasta admet que els documentals fets a les Balears han guanyat en qualitat i, sobretot, en repercussió en els darrers anys. “Abans quedaven sobretot a l’àmbit autonòmic i local. Es treballava de manera més modesta”, explica, “però avui dia hi ha tot un seguit de professionals que ja plantegen els seus documentals pensant en l’àmbit internacional: es fan documentals d’un nivell molt alt, que no tenen res a envejar als que es fan a altres zones de l’Estat”. Ho confirmen, també, els nombrosos guardons que han recollit tant curtmetratges com llargmetratges documentals de les Balears en els darrers anys: el mateix Joan Bover ha estat nominat al premi Goya a millor curtmetratge documental en dues ocasions, un premi que un altre documentalista amb qui comparteix llinatge, Carles Bover, va guanyar l’any 2019 per l’obra Gaza. I no només als Goya: festivals com l’In-Èdit, amb més de vint anys de trajectòria, han guardonat treballs fets a les Illes com Sempre Dijous, de Joan Porcel, o Els ulls s’aturen de créixer, de Javier García Lerín, que va rebre tant el premi del públic com el premi a millor documental a l’edició de 2018.

El públic

En els darrers temps també han sorgit diferents festivals dedicats al gènere a les Balears, com el Menorca Doc Fest o el MajorDocs, la cinquena edició del qual es farà la pròxima tardor i tindrà una part important vinculada al muntatge com a escriptura perquè “bona part dels documentals més lliures s’escriuen realment a la sala de muntatge”, en paraules del director del festival Miguel Eek. El també cineasta, autor de documentals com Vida i mort d’un arquitecte o Amílcar, reconeix que el públic del festival creix cada any i que la filosofia que promou –com a festival de documental creatiu proposen “una experiència desaccelerada”– ha tingut molt bona acceptació. “Tenim un públic que ens espera i som conscients que som uns outsiders: ens cal apropar-nos a cada racó i explicar i mobilitzar la gent per tal que comprovin per si mateixos allò únic i preciós que ofereixen les pel·lícules”, diu Eek. Defensa que el documental avui dia és un llenguatge “més divers, imprivisible i original que la ficció i que les narratives clàssiques, allargades i repetitives que esgoten una part important de la població”.

La producció

El volum de producció de documentals es veu reflectit també en les subvencions als projectes audiovisuals provinents de diferents entitats. A la darrera resolució d’ajuts a la creació de l’Institut d’Estudis Baleàrics, per exemple, els projectes que van rebre subvenció foren dos llargmetratges de ficció, i el doble, quatre, de documental, entre ells un sobre els cossiers i un altre sobre l’ús desproporcionat de plàstics a la societat. També s’hi trobava el llargmetratge documental Odissea. L’extinció reversible del vell marí, de la productora Mom Works, encapçalada per Núria Abad i Marta Hierro, directores també del documental Maria i la pel·lícula oblidada, que es projectarà en el festival Atlàntida el pròxim 28 de juliol i que tracta sobre la cineasta Maria Forteza, la primera directora de cinema sonor a l’estat espanyol. “Per a aquest documental hem entrevistat una vintena de persones i hem filmat desenes d’escenes, a més de disposar de fons de nombrosos arxius”, expliquen ambdues. I és que una de les parts més importants prèvies al desenvolupament del projecte és la investigació històrica i la documentació. “Després s’ha de processar tot el material, elaborar el dossier de presentació, el pressupost, el pla de producció i el de finançament per avaluar-ne la viabilitat”, relaten, “i una vegada assolit el finançament, comença la producció pròpiament dita: el rodatge, l’edició, la postproducció… Són anys de feina”. Anys de feina per donar forma a tot tipus d’històries que, en paraules del documentalista Miguel Eek, “ens travessen d’una manera diferent que la ficció. Els documentals com a obres d’art no són útils, a la pràctica, i aquesta inutilitat les fa lliures i úniques. Ofereixen mirades complexes amb un element clau: fer retrats de la realitat que la ficció mai podrà encarnar amb la naturalitat d’allò real i irrepetible”, sentencia.

Els documentalistes balears recomanen documentals de les Illes

Francesca Mas i Constança Amengual

Els ulls s’aturen de créixer, de Javier García Lerín i Ciutat dels Morts, de Miguel Eek, tots dos muntats per la increïble Aina Calleja, i Pedra Pàtria, de Macià Florit.

Marta Hierro i Núria Abad

L’home més perillós d’Europa. Otto Skorzenny a Espanya, de Pedro de Echave i Pablo Azorín; Petricor, de Victòria Morell, i Vida i mort d’un arquitecte, de Miguel Eek.

Miguel Eek

Els ulls s’aturen de créixer de Javier García Lerin i Antologia de l’atzar, de Ricard Mamblona i Ariadna Relea, que ens apropa al procés creatiu de cinc cineastes de documentals de les Balears. Tots dos són a Filmin.

Joan Bover

Hijos de África, de Carles Bover; Sonic Fantasy, de Marcos Cabotà, i Petricor, de Victòria Morell. Són peces que veurem d’aquí a uns anys i encara estaran d’actualitat.

stats