Imma Merino: "La Nouvelle Vague és totalment masculina i gairebé no dona espai a Agnès Varda"

PalmaImma Merino, periodista, crítica de cine i especialista en el cinema d'Agnès Varda. Sobre ella va fer la tesi doctoral i després va escriure el llibre Agnès Varda. Espigadora de realidades y de ensueños. Ara és a Palma per impartir un seminari sobre la cineasta belga, a propòsit de l'exposició d'Ana Vieira, que estarà al centre expositiu Es Baluard fins al setembre. Merino explica que Varda va conèixer l'obra de Vieira a Porto, en un dels seus viatges per la sèrie documental Agnès d'aquí i allà. "Hi veu alguna cosa fantasmal, li interessa l'exploració d'allò domèstic", diu Merino.

"Ja que estam en un museu, tenim molt present com Varda sempre va estar molt atenta i encuriosida per l'art", explica la periodista. De fet, la cineasta va estudiar Belles Arts i Fotografia, i és fent fotos que exerceix la seva primera ocupació professional. Aquesta herència de l'art plàstic i fotogràfic influeix de manera molt significativa les seves creacions cinematogràfiques: "Formen part tant de l'essència com de l'ornamentació", matisa Merino.

Els quadres l'inspiren i hi fa referència al llarg de la seva carrera. Merino posa com a exemple el cas de Cleo de 5 à 7, i el fet que una de les coses que la varen portar a fer la pel·lícula va ser un quadre del pintor alemany del barroc Hans Baldung Green on surt una dona jove engrapada per un esquelet, que representa l'amor.

A Imma Merino, la pel·lícula que li fa despertar un interès especial per Varda és Los espigadores i la espigadora, que Varda comença a pensar a través de l'observació de la realitat. Per exemple, ella se'n va un dia a la terrassa d'un cafè i al davant hi ha un mercat de verdures, on veu que hi ha gent recollint els aliments que queden a terra. "És una pel·lícula que em va tocar molt. La vaig veure per primera vegada quan estudiava, i sempre que l'he vista, he pensat que és una pel·lícula absolutament vigent. Per a mi, és un dels grans retrats de la societat contemporània, on encara qui ha un malbaratament absolut i, en canvi, quanta gent viu en la precarietat.

Llibertat i feminisme

"El cinema d'Agnès és molt lliure perquè ella també era una dona molt lliure. Pensem que fa vint anys, quan en tenia setanta, agafava la càmera digital i se n'anava pel món amb ella", afirma la crítica de cinema. És a partir d'aquesta llibertat que pot mesclar una mirada social amb la seva pròpia experiència, materialitzada a través del surrealisme.

En aquest sentit, la periodista precisa que "Varda tenia la consciència que el cinema és un testimoni de la realitat, per veure com és el món des de la subjectivitat, però també deixava un espai per a l'expressió del propi imaginari". "Tenia molta consciència social, i per això li agradava la gent que està als marges, però sense mirada paternalista, i expressant, a la vegada, les seves pròpies fantasies".

A Varda se la qualifica de precursora del cinema feminista i Merino hi està d'acord. "Ella es té per una dona feminista. I tenia molta consciència que les dones, en bona part, existien perquè eren mirades pels homes. Moltes de les seves protagonistes són dones i si veus la pel·lícula de Cleo de 5 à 7, una cosa significativa és que, quan la protagonista surt a passejar per París, la càmera recull la seva mirada: no només és una dona mirada, sinó també una dona que mira", exemplifica.

Varda era conscient, també, que era una cineasta "relativament invisible" dins els que configuren la Nouvelle Vague. "Ella deia que era com la cirereta del pastís", exposa Merino, que també era amiga de Varda."La Nouvelle Vague és totalment masculina, i gairebé no dona espai a Agnès Varda", rebla.

La periodista va poder fer-li una de les darreres entrevistes –i una de les més extenses–, que està inclosa dins el llibre sobre ella. "Ella estava malalta, ja, però aquell dia volia anar a una manifestació contra la violència masclista, a la qual finalment no va anar pel mal temps i l'ambient ens aquell moment a París. Però ella va viure la vida fins al final. Era conscient que la mort era molt propera, però sense cap mena de patetisme", tanca.