Imma Prieto: "La gestió costa, però s'aprèn; el que compta per poder dirigir un museu és conèixer el teixit artístic"

PalmaImma Prieto fa dos dies que s'ha incorporat a Es Baluard com a directora i assegura que les seves expectatives són "més que positives" i que ha tingut sort amb l'equip que li ha tocat. En l'entrevista, la historiadora de l'art, crítica i comissària parla d'internacionalitzar el museu i el patrimoni artístic illenc i fer d'Es Baluard un lloc de diàleg i de connexions estatals i internacionals.

Quines són les línies del projecte que heu preparat per al museu?

L'he centrat en tres punts: l'arquitectura institucional, les xarxes de col·laboració i la programació. El primer punt marca la drecera i jo l'interpret com les línies de recerca o de força, el que sustenta el museu. Aquests camins de recerca són la col·lecció i l'arxiu, en una mirada més cap al passat; la idea de ciutat, comunitat, etc., i els imaginaris, la capacitat de projectar-se cap al futur. Tot això aixoplugat sota les idees d'internacionalització i l'excepcionalitat.

Fa poc es varen fer unes jornades sobre educació i mediació als museus en què es va remarcar la importància d'aquests punts. Quin pes tindran a Es Baluard?

Molt de pes. L'enfocament que m'agradaria donar-li és que cada àrea del museu té la mateixa importància. Per a mi són igual de rellevants exposicions que programes públics, educació o comunicació, perquè entre tots es construeix el que és un museu. Cada cop més la mediació està sobre la taula, i el diàleg del museu amb la ciutadania ja no s'hauria ni de recordar, hauria de ser inherent a qualsevol proposta.

I com es reflecteix en el pressupost?

A escala pressupostària, hi ha un punt de lògica material. No es pot tenir el mateix pressupost per a exposicions que per a programes públics perquè és més costós, per exemple, dur obres. L'avantatge dels programes és que també tenen un valor intangible molt important.

Quina relació voldríeu establir amb els artistes locals?

Per començar, conèixer-los. Estic oberta, i aquesta és una invitació que ens comencem a veure. La programació del museu encara no l'avanç, però us vull fer saber que els artistes locals estaran al costat dels artistes estatals i internacionals. I intentarem que en cada obertura de programació hi hagi dues o tres exposicions simultànies i sempre hi haurà algú local. No soc molt favorable a dur una programació amb moltes col·lectives, perquè pens que al final es dilueixen la força i els recursos.

Quin paper pot jugar Es Baluard per millorar la situació de precarietat dels artistes?

Primerament, és important saber des de quin punt es treballa. Es Baluard no és un Reina Sofia ni un MACBA, sinó un museu d'escala mitjana, i això permet poder dialogar amb un teixit institucional que afavoreix que s'internacionalitzi el patrimoni artístic local. Potser és millor, en lloc d'exposar tothom, proposar que aquí vingui un artista noruec i ells anar a Oslo. Al meu programa els artistes locals hi són més que presents, però la internacionalització és una manera d'equilibrar aquesta precarietat.

Quines coses creis que s'han de conservar, que s'hagin fet al museu, i quines s'haurien d'iniciar, impulsar més o canviar?

Per exemple, hi ha el tema de la col·lecció, que és una de les pedres angulars del museu, i un punt important és catalogar-la tota i fer-ho en col·laboració amb la Universitat de les Illes Balears, especialment amb els alumnes de màster i doctorat. És una manera d'obrir la col·lecció i que fins i tot els professors la puguin fer servir a les seves classes. Que estigui viva sense necessitat que estigui exposada. I, després, s'ha de potenciar més la transversalitat i la interdisciplinarietat.

En el primer concurs es requeria direcció en museu, i en el segon s'amplia a gestió i disseny de programació. Creis que era necessari incloure la direcció com a requisit?

Et diré el que pens sincerament. La part de gestió costa, però s'aprèn, evidentment, amb bons professionals al costat. El que compta per poder dirigir un museu d'art contemporani és conèixer el teixit artístic, i això són anys d'experiència. També el context estatal i internacional i tenir clares les noves teories de la imatge, moviments, estètica... De vegades per escollir un càrrec de direcció s'ha de fer d'una manera més flexible, perquè és més important l'experiència dins el món contemporani.

Què és per a vós un museu?

Un espai de coneixement per generar esperit crític. I què és la crítica? Una actitud davant la vida. És la capacitat de preguntar-se a partir d'un diàleg constant amb la realitat. Un museu ha de ser un organisme viu, no una caixa tancada. Òbviament, activant altres dispositius, utilitzant noves gramàtiques curatorials, i per això ens hem d'estar reciclant constantment.

Com pot apropar l'art contemporani a la ciutadania Es Baluard?

Amb les relacions i xarxes de comunicació, que són el segon punt del meu projecte. Per a mi és tan important una associació de barri o el cinema que hi ha a l'Escorxador com la Fundació Juan March, perquè tots treballen per als ciutadans. I, d'alguna manera, es tracta de convidar associacions petites. No només en relació amb les principals línies d'acció de programes com LGTBI, feminismes, etc., sinó que també hi ha altres qüestions en què cal continuar pensant: barris obrers, urbanisme, arquitectura... Es Baluard ha de ser el reflex de les problemàtiques de la ciutadania.

Els galeristes lamentaven que la Nit de l'Art fos una excepció dins el món de l'art contemporani a Palma i a Mallorca. Què en pensau?

Hi estic d'acord. No pot ser que tots els esforços es concentrin en un dia. Però des d'aquesta institució fa anys que es treballa cada dia. És cert que l'increment econòmic i estructural que es concentra en un dia és desproporcionat, però estan bé aquests esdeveniments perquè és una manera de tocar les campanes. La millora passa per una col·laboració entre tots i per no repetir-nos. No té cap sentit que jo tingui aquí un artista que està en una galeria. Podem col·laborar. No crec que sigui tan costós fer activitats conjuntes.

Heu remarcat en la presentació la importància de connectar amb museus de fora.

És molt important i puc assegurar que es farà més, perquè ja ho estic engegant. Hi ha gent que ja m'ha felicitat i m'ha dit que hem de fer coses junts. I en els moments en què ens trobam ens convé a tots, no només per la qüestió econòmica, sinó perquè repartir capital és un aprenentatge d'altres realitats. Per exemple, Alemanya i Noruega, amb la població que hi ha a l'illa, crec que són contextos necessaris.

Quina anàlisi feis de l'art modern i contemporani a les Balears?

Pel teixit que hi ha, hi ha molt bones institucions. Cadascuna amb la seva especificitat: la Fundació March té una cronologia molt clara, la Fundació Miró també té una identitat molt concreta... Pel que fa al Casal Solleric, tenc moltes ganes de trobar-me amb Aina Bauzà, crec que ha estat molt bona tria. I després hi ha tot el teixit privat: Maior, Pelaires i Horrach Moyà, per exemple, són galeries de primera referència.

Quin pla teniu quant a col·leccionisme, ara que ja fa anys que s'ha frenat bastant des de l'àmbit públic.

Per augmentar la col·lecció es necessita pressupost, això està clar. Però ja tenc algunes idees, com fer algun concurs o premi. Cercar nous patrons per poder anar ampliant-la. La col·lecció, per a mi, passa per saber atendre les problemàtiques del context, i els artistes que els donen veu amb els seus treballs. Nosaltres hem d'anar incorporant noves coses perquè els temps van canviant, i, si no, quedarem endarrerits.