L’impacte de la Gran Guerra a Catalunya

BarcelonaL’hivern del 1919 a Barcelona hi feia molt fred i es passava gana. Hi havia carestia, els preus dels aliments i dels lloguers havien augmentat i els obrers i les dones van sortir al carrer a manifestar-se, assaltar mercats i evitar desnonaments. El 4 de febrer del 1919 va començar la vaga de la Canadenca, l’empresa que produïa i subministrava el 70% de l’electricitat que consumia Catalunya. El 26 de febrer s’afegien a la vaga els treballadors de totes les companyies d’electricitat, gas i aigua. El 13 de març es va declarar l’estat de guerra i el 25 de març Barcelona era ocupada militarment. Fins i tot Cambó va sortir amb el fusell de sometent a l’esquena. La patronal va respondre amb repressió i la violència es va instal·lar als carrers de Barcelona els anys posteriors.

Un dels impactes de la Primera Guerra Mundial a Catalunya va ser econòmic: per als empresaris (sobretot del tèxtil) la guerra va ser una època fantàstica amb grans beneficis, però que no es van invertir ni en la millora de les fàbriques ni dels salaris dels treballadors. Entre el 1919 i el 1923 es van dissoldre més de 6.000 companyies, gairebé la meitat de les que s’havien fundat durant el conflicte. Va augmentar la desocupació. “Només va beneficiar sectors privilegiats, però els sectors agrícoles van patir molt perquè no podien exportar, hi havia una inflació desbordada i una crisi financera”, explica el filòleg Francesc Montero, comissari de l’exposició Flames a la frontera.

Però, malgrat la força que van agafar les protestes obreres a Catalunya, tampoc va triomfar la revolució: “A Rússia l’exèrcit estava en una situació molt precària i per això no es va posar al costat del règim del tsar. A Espanya, en canvi, Alfons XIII va acontentar els militars amb millores salarials i ells van respondre augmentant la repressió. Per exemple, el 1917 van acabar amb les protestes obreres de Sabadell disparant canons”, explica Joan Esculies, professor d’història de la UOC. Ni els intel·lectuals, dividits entre aliadòfils i germanòfils, ni la població van ser indiferents a la Primera Guerra Mundial. Fins i tot es va inaugurar un Museu de Guerra al Tibidabo el 1916 -es va tancar el 1940- on s’organitzaven visites escolars i revetlles amb focs artificials.

L’esplendor del Barri Xino

Una altra de les conseqüències va ser la transformació del port de Barcelona i del seu entorn. “Van arribar molts espies i diplomàtics, personatges molt diferents carregats de diners que volien divertir-se, i això va generar molts negocis, el Barri Xino i el Paral·lel van viure la seva màxima esplendor”, diu Montero.

La cultura de masses també va arribar a Catalunya. “Van augmentar molt els lectors de diaris, s’utilitzaven molt els fulletons humorístics, fins i tot adreçats a la mainada, per crear estats d’opinió -detalla Montero-. Els periodistes gràfics van esdevenir figures populars i conegudes”. Va ser l’inici de l’època d’or dels corresponsals de guerra, es va prioritzar l’experiència, el testimoni ocular, explicar el que s’havia vist. Gaziel, futur director de La Vanguardia, hi va ser des de l’inici i va recopilar els articles a Diario de un estudiante en París. “A Gaziel el coneixien fins i tot els sastres”, diu Montero. Frederic Pujulà va explicar les seves vivències com a soldat a En el repòs de la trinxera (1918), i la infermera Àngela Graupera es va convertir en la primera corresponsal de guerra catalana.

Sobre la participació en el conflicte bèl·lic hi ha un mite que parla de milers de voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial, però no van ser ni 12.000 ni 15.000 ni 20.000, sinó que en realitat van ser entre 400 i 800. Almenys aquesta és la tesi que defensa l’exposició sobre la Primera Guerra Mundial que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya. “Hi va haver una operació de magnificació i propaganda molt efectiva, perquè el mite dels 12.000 voluntaris perdura fins avui -diu Esculies-. El catalanisme ha utilitzat aquest mite per diferenciar-se d’Espanya, per demostrar que Catalunya és més a prop d’Europa”. Amb la victòria aliada hi havia l’esperança que la monarquia espanyola seria derrocada i que la mutació republicana permetria l’alliberament de Catalunya.

El 4 de novembre del 2016, l’aleshores conseller d’Afers Exteriors, Raül Romeva, va anar a Belloy-en Santerre per commemorar el centenari de la batalla i va fer un homenatge als “voluntaris catalans de la Legió Estrangera” que havien lluitat “per principis i valors universals”. “Es va fixar en la memòria -defensa Montero- un record que no correspon exactament a la realitat. Van aconseguir el seu objectiu”.