La importància política de l'escudella

BarcelonaL'escudella és un dels plats documentats més antics d'Europa i, al segle XIV, els catalans en menjaven pràcticament cada dia. Era un plat interclassista, però amb algunes diferències: els que tenien menys recursos hi podien afegir algun menut, i els més adinerats carn abundant. Des del segle XIV fins a l'actualitat, l'alimentació i la producció alimentària han canviat, però l'escudella ha romàs inalterable: continuem fent bullir l'olla. És amb aquesta imatge, fogons i olles, que obre Alimentar Barcelona. Ciutat, proveïment i salut, el resultat d'un projecte de recerca de vuit anys que es pot veure al Museu d'Història de Barcelona (Muhba) a partir d'aquest divendres i fins a l'octubre de l'any que ve.

No és fàcil il·lustrar una investigació que vol demostrar la importància de la intervenció municipal a l'hora de garantir l'alimentació d'una gran urbs i evitar, així, la carestia i els avalots. "Hem patit per trobar les peces i hem hagut de fer servir molt la imaginació", assegura Ramon Pujades, que ha comissariat l'exposició amb Mercè Renom i Enric Tello. Han trigat dos anys a reunir 300 objectes provinents de 27 arxius, museus, biblioteques i particulars. "No ha passat amb l'aigua o amb l'habitatge, però sí amb l'alimentació: la llarga trajectòria d'implicació municipal en el proveïment alimentari diferencia Barcelona de moltes altres grans ciutats", destaca el director del Muhba, Joan Roca.

El museu mira 700 anys enrere, però també planteja moltes preguntes. Com expliquen els comissaris, quan s'estudia el passat es constata que les coses no són immutables i, per tant, poden canviar. Ara potser toca fer-ho, sobretot si es té en compte que el 35% dels gasos d'efecte hivernacle són d'origen alimentari. "Alimentar és un afer polític i la ciutat de Barcelona ha exercit la sobirania alimentària, la qüestió és com, qui l'ha exercit, i en benefici o en perjudici de qui afirma –Tello–. Ara s'han de pensar nous models de negoci, noves formes de consumir".

Segrest de vaixells

Amb la creació del Consell de Cent, al segle XIII, es van començar a prendre mesures, com el Vi vel gratis (1328) i l'Annona (1511), per garantir l'abastiment de la ciutat. La primera permetia segrestar els vaixells que passaven per Barcelona en cas de carestia i la segona, fins i tot encara que s'hi oposés el virrei, prohibir la sortida de blat de la ciutat. El pa negre era vital: al segle XIV constituïa el 70% de l'alimentació dels més pobres. "Les fleques eren municipals, i qui establia el preu del pa era el govern de la ciutat, que encaria el pa blanc, que menjaven les elits, per poder subvencionar el pa negre per als pobres", diu Renom. El Consell de Cent supervisava l'abastiment i la qualitat de la carn, el peix o el vi. Controlava les rutes dels vaixells i destinava personal a saber l'estat de les collites i els preus. Una de les joies de l'exposició, precisament, és el mapa de 1439 del cartògraf Gabriel de Vallseca que mostra tots els punts de la Mediterrània on els vaixells carregaven i descarregaven, i que la Biblioteca de Catalunya va recuperar a principis del segle XX. No tot, però, circulava pel mar. El cereal de l'interior de la península Ibèrica baixava pel riu Ebre i, per evitar pagar imposts a la ciutat de Tortosa, Barcelona va comprar a finals del segle XIV les baronies de Flix i la Palma. Va invertir més de 30.000 florins d'or per portar el gra des d'allà fins a la platja de Mont-Roig i embarcar-lo fins a Barcelona. "Un altre exemple de la intervenció és el Mostassà, una figura d'origen islàmic, que a partir de 1339 supervisava pesos i mesures i vigilava la qualitat dels aliments", assenyala Renom.

Del Centre de Col·leccions de Zona Franca, l'exposició del Muhba mostra restes humanes que il·lustren les diferències alimentàries entre rics i pobres. Els uns tenen càries i obesitat i els altres raquitisme i tuberculosi. Si ara ens preocupem pel malbaratament, abans es patia per l'escassetat i no es desaprofitava res. El gruix dels residus era matèria orgànica que s'aprofitava per a adob als horts urbans i als camps de Barcelona. Amb la derrota del 1714 davant les tropes borbòniques va desaparèixer el Consell de Cent i, per tant, temporalment les competències municipals en matèria alimentària. "No hi havia competències, però la realitat es va imposar i es va trobar la manera d'atendre a la població", assegura Roca.

De la crema de convents als mercats municipals

L'exposició mostra també l'impacte de l'arribada a Amèrica i l'èxit de la xocolata i el cafè. No van tenir tanta acceptació les patates o el blat de moro, que van ser considerats aliments de bestiar fins que les caresties del segle XIX van obligar a consumir-los. La industrialització i l'arribada del ferrocarril també van tenir els seus efectes en l'alimentació. La precarietat i el malestar de la classe obrera va esclatar amb les bullangues de 1835 al crit de "Pa i treball!" i la crema de convents va propiciar la construcció de mercats permanents. Per exemple, es volia construir un mercat a l'aire lliure a la Rambla, però la desaparició del convent de Sant Josep va fer canviar els plans: va ser allà on es va aixecar la Boqueria.

Com assegurar l'alimentació de la classe obrera va preocupar els grans urbanistes, com Ildefons Cerdà, i hi va haver força iniciatives municipals per garantir l'alimentació dels infants al llarg de tot el segle XX. L'exposició arriba fins a l'actualitat i explica l'aparició de la indústria alimentària: es poden veure llibres que il·lustren sobre com criar aviram o conills a escala industrial, l'èxit de la comercialització de Danone i Cacaolat o el primer supermercat privat a Barcelona: un Caprabo, al número 318 del carrer Sant Antoni Maria Claret.