In crescendo a Can Vivot

DaBraccio Quartet continua creixent des de la seva creació. No fa gaire, però, així i tot, encara més joves, amb moltes ganes, que és un factor bàsic, i minsa experiència, que només és qüestió de temps. Tres anys després, la seva evolució comença a donar bons fruits. Com a prova, el concert que dins el Festmusic Mallorca oferiren al Palau de Can Vivot, amb un programa tant interessant com ambiciós. Iniciaren aquest “petit viatge” ja des de la ubicació, que musicalment abraça des de bona part del segle XIX fins a una peça del XX i una altra del XXI, naturalment amb el quartet de corda com a eix de totes les composicions. Puccini va ser l’encarregat d’obrir la vetlada, amb la seva partitura instrumental més famosa, probablement l’única que encara es pot escoltar lluny de les escenografies, tot i que també dintre, a Manon Lescaut. Es tracta de Crisantemi, una bella i trista elegia, que sona en el moment de la mort de la protagonista. Fora, té vida pròpia, com va demostrar el quartet en la seva primera intervenció. Va sonar una mica plana, potser perquè el marc i el sold out encara impressionaven la formació. Li va mancar color i contrast. Correcta podria ser un bon adjectiu. Després li va tocar el torn a la suite Nordés (2019), de Carmen Rodríguez, que és com la carta de presentació del grup, amb la qual ja es varen notar molt més còmodes, com dominant la situació i l’aclaparador context.

  Arribaven els moments àlgids del concert. Ni més ni menys que Beethoven, amb la Cavatina del Quartet 13, op. 130, corresponent al grup que el geni de Bonn va escriure dos anys abans de finar. Corria el 1825 i la crítica no va ser gens favorable, amb epítets com “moments estranys, aspres i capritxosos”. Avui és una obra mestra, singular i alambinada, on la melodia i l’acompanyament ni es troben ni s’encontren, cadascun va pel seu camí, però la combinació tan sols es pot definir com a emocionant i el resultat de la interpretació així ho corroborà. A continuació arribà Ravel amb el seu únic quartet, escrit l’any 1902, a vint-i-vuit anys, dedicat al seu “estimat mestre, Gabriel Fauré”, tampoc amb molt bona recepció per part dels membres del Conservatori de París. Davant aquesta tessitura i amb el dubte de si havia de retocar-la, un tal Debussy li va dir "Au nom des dieux de la musique, et au mien, ne touchez à rien de ce que vous avez écrit de votre Quatuor”. No va tocar res i així va sonar a Can Vivot, com un brillant calidoscopi de tants colors com diferents estructures a cadascun dels quatre moviments. Pur Beethoven.

  Com no podia ser d’altra manera, acabat el concert hi va haver aplaudiments, amb el seu corresponent bis. Una translació de Mallorca, d’Isaac Albéniz, inicialment composta per a piano sol i que poc abans de morir li va demanar a Enrique Granados que l’interpretés. Potser fou la darrera música que va poder escoltar. Així ho va explicar Scott Anderson, el primer violí i autor de l’arranjament. Un molt bon arranjament per un bon final de concert.