Crítica d''Indiana Jones i el dial del destí': a la recerca del seu lloc a la història

Fa quinze anys de l'estrena d'Indiana Jones i el regne de la calavera de cristall (2008), la quarta entrega de les aventures de Henry Walton Jones, més conegut com a Indiana Jones, l'arqueòleg ideat per George Lucas que va debutar als cinemes de la mà de Steven Spielberg l'any 1981. Aquest quart episodi va deixar un regust d'insatisfacció entre els fans de la saga. Després de les celebrades tres primeres parts als anys vuitanta, el retorn d'Indiana Jones ja en ple segle XXI quedava fora de lloc, amb un Harrison Ford esforçant-se per fer veure que es mantenia en forma i la falta d'encaix de la trama en el nou context geopolític, el món en plena Guerra Freda. No s'hi palpava el necessari to crepuscular i l'arqueòleg s'acabava retirant per una causa molt coherent amb la filosofia spielbergiana: formalitzar una família.

Indiana Jones i el dial del destí, el tancament definitiu de la franquícia, repara aquests desajustos per oferir un film de clausura ple de sentit més enllà de la nostàlgia. Aquesta cinquena i última entrega de la saga és també l'única que no dirigeix Steven Spielberg, aquí productor executiu. James Mangold, firmant d'un altre títol sobre un heroi crepuscular, Logan, i de l'esplèndida LeMans '66, una pel·lícula igualment capaç de captar la fi d'una era clàssica, s'ha confirmat com el substitut més adient per prendre-li el relleu.

Preestrenada a Canes, la pel·lícula arrenca amb un pròleg ambientat en el temps històric del protagonista. En plena Segona Guerra Mundial, s'enfronta a una colla de nazis en un segment que culmina en una seqüència d'acció trepidant en un tren. Aquí el film supera el seu primer repte, presentar amb versemblança un Indiana rejovenit a través de la postproducció digital. Malgrat que l'operativa encara no resulti del tot satisfactòria, aquest Harrison Ford ressuscitat digitalment dels anys vuitanta no genera aquella inquietud pertorbadora d'altres propostes de deaging. El pròleg serveix per establir des d'un plantejament clàssic les bases del film: un nazi –Voller (impecable Mads Mikkelsen)– com a antagonista suprem, el sentit de l'aventura associat a un dinamisme purament cinematogràfic i la presentació de l'objecte arqueològic del desig del títol que farà avançar la trama.

Quan arribem al present de la pel·lícula, a finals dels anys seixanta, amb un Indiana envellit i a prop de la jubilació, trobem el que faltava en la quarta entrega. El pes del temps es fa notar sobre el protagonista. Veiem l'Indiana en una de les seves classes a la universitat. Mentre explica el setge dels romans sobre l'aleshores ciutat grega de Siracusa, on va néixer Arquimedes, els estudiants badallen i s'avorreixen. El canvi es fa evident perquè l'escena remet a la tan recordada seqüència homòloga d'A la recerca de l'arca perduda, en què les estudiants sospiraven davant l'atractiu professor. També deduïm que viu sol, sense la família, mentre rondina perquè el veí jove escolta els Beatles de bon matí. Ara és la història la que està deixant enrere l'Indiana, i el film s'amara d'una amargor que no s'havia deixat notar en la quarta. L'arqueòleg no connecta, en principi, amb els aires de contracultura ni revolta social, tampoc amb el cinisme del seu govern i la seva manca d'escrúpols a l'hora de contractar el Voller, el nazi que abans era el seu pitjor enemic. La primera seqüència d'acció en aquest període és un assalt als despatxos de la universitat d'una violència bruta i freda, més propera al to dels thrillers nord-americans dels anys setanta que a l'aire desenfadat de serial propi de la saga.

Phoebe Waller-Bridge i el punt irònic

L'aparició de la seva fillola Helena (Phoebe Waller-Bridge aportant el contrapunt irònic) engresca l'Indiana a apuntar-se a la recerca del dial del destí, i emprendre així noves aventures. La part central de la pel·lícula es desenvolupa des de les coordenades més previsibles i convencionals d'una aventura de l'Indiana per escenaris exòtics, amb vells coneguts i nous aliats, i la dosi imprescindible d'animalons repulsius. Fins que arribem al penúltim segment, el que presenta el gir més inesperat i insòlit de les cinc pel·lícules. Un benvingut recurs narratiu d'altra banda plenament integrat en el tema del film i que el carrega de tensió i emoció dramàtica abans de l'epíleg. No cal desvelar l'emotiu moment final que ens fa vessar la llàgrima per la significació present d'un heroi que ja té reservat un lloc a la història del cinema.

* consulteu aquí les projeccions en català