Un gran final per a la saga d'Indiana Jones

Canes (França)El barret Fedora, la jaqueta gastada, el fuet... I un Harrison Ford de 80 anys a qui encara queden energies per recórrer el món a la recerca d'una relíquia sagrada, apartar serps i escorpins mentre s'endinsa en una gruta secreta i descobrir amagatalls llegendaris. Adaptat a l'edat del seu protagonista i als temps del cinema digital i de les franquícies que dialoguen constantment amb el seu passat, l'ADN de la saga ha reaparegut més o menys intacte aquest divendres al Festival de Canes amb Indiana Jones i el dial del destí, que no és només l'última aventura d'Indiana Jones sinó també una bona aventura d'Indiana Jones, que redreça els despropòsits del quart episodi de la saga i ofereix un tancament digne, coherent i emotiu per a la història del doctor Henry Jones Jr.

Els trepidants 25 minuts del pròleg, ambientat a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, són el primer avís de James Mangold, el director que ha pres el relleu de Steven Spielberg. Mangold esprem a la perfecció la pujada d'adrenalina que provoca en el fan veure Indiana Jones fent el que millor sap fer: caure a les urpes de nazis, escapar-se'n, perseguir-los, desbaratar els seus plans... És com si el temps no hagués passat, fins i tot per a Ford, cortesia del millor rejoveniment digital possible.

Però el temps sí que ha passat i, en un salt de 25 anys al futur, veiem el protagonista envellit, divorciat i a punt de retirar-se, convertit ell mateix en una relíquia del passat mentre el seu país acaba de conquerir la Lluna i mira esperançat al futur. L'Indiana Jones del 1969 és un home desencantat i solitari, desconnectat del seu temps i amb ganes de llepar-se les ferides (internes i externes), però això no és una opció quan ets l'heroi d'una franquícia propietat de Disney. Tanmateix, Mangold i Ford aconsegueixen donar-li un sentit a l'absurd intrínsec de veure'l cavalcant pel metro de Nova York, conduint pels carrers de Tànger i saltant d'un cotxe a un altre com si fos un jovenet.

Indiana Jones i el dial del destí assumeix (no té cap altra opció) que un actor de l'edat de Ford ja no pot portar ell sol el pes de l'aventura i introdueix amb encert Phoebe Waller-Bridge com a fillola díscola de l'arqueòleg i amb agenda pròpia. Que l'actriu no sigui una candidata al Fedora del seu padrí ni tingui (inicialment) fusta d'heroïna juga a favor seu: Mangold evita així l'error d'intentar colar-nos una versió jove del personatge com feia El regne de la calavera de cristall (2008) amb Shia LaBeouf. Més evident és la jugada de situar al costat de Waller-Bridge una mena d'ajudant juvenil a l'estil del Ke Huy Quan d'Indiana Jones i el temple maleït (1984) o de propiciar el retorn d'algun personatge emblemàtic. Però el més important és que Harrison Ford ja no s'esforça a fer veure que és el de sempre, i això dona a la seva interpretació una pàtina de naturalitat que no tenia l'anterior episodi de la saga.

Harrison Ford, "feliç de ser vell"

Harrison Ford es va emocionar fins a les llàgrimes en la projecció de gala de la pel·lícula, en la qual va rebre una Palma d'Or honorífica que li va concedir per sorpresa el festival. “Jo només volia que fos una bona pel·lícula, un bon tancament de la saga –ha explicat aquest divendres–. I volia que es notés el pes de la vida en aquest personatge, que tant va dependre en el passat del seu vigor juvenil, i que tingués una relació profunda amb algú”. El pas del temps, molt present a la pel·lícula, també ho ha estat a la roda de premsa, on Ford ha exclamat, mirant-se a ell mateix: “¿No és evident per què deixo el personatge? Necessito descansar una mica!” Tanmateix, ha assegurat sentir-se “feliç” amb la seva edat. “Va ser genial ser jove, però estic content de ser vell”. I, lògicament, ha encaixat amb humor una pregunta sobre l'atractiu sexual que encara conserva: “Què puc dir? Vaig ser beneït amb aquest cos”.

Més enllà de la qualitat artística del film, Indiana Jones i el dial del destí planteja un interrogant important per al futur de Hollywood que té a veure amb el rejoveniment digital de Harrison Ford, que l'actor ha assegurat que no és “màgia de Photoshop” sinó una recreació digital a partir de totes les escenes de Ford que conserven a Lucasfilm. Tot i els dilemes ètics que implica, el realisme i la credibilitat del resultat –més que a L'irlandès de Martin Scorsese, si més no– obren la porta a produir pel·lícules amb una versió digital jove del personatge sense la intervenció de l'actor. Kathleen Kennedy, productora del film i responsable de Lucasfilm, ha desestimat la possibilitat amb un “no” rotund, però en un Hollywood dominat pel reciclatge de propietat intel·lectual i la nostàlgia, sembla qüestió de temps.