Les infermeres antifeixistes que van ser silenciades

Barcelona"Ha estat impossible aprofundir en el recorregut que van fer les infermeres catalanes i espanyoles que van treballar als hospitals de les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil. No he pogut saber d’on venien ni quin recorregut van fer. No he trobat res ni als arxius de Salamanca ni d’Àvila. Es pot identificar algun nom, però res més. Quan Franco va guanyar la guerra, van optar pel silenci per poder sobreviure o per protegir les famílies", explica M. Cinta Sadurní, que ha escrit amb Xavier Bardolet Infermeres en guerra (Eumo Editorial). "No haver pogut explicar qui eren em fa molta ràbia", lamenta Sadurní, que sí que ha pogut indagar en la vida de 95 infermeres d’altres països que van treballar a Vic, una de les ciutats escollides per les Brigades Internacionals per establir-hi un dels seus hospitals, entre l’abril de 1938 i el gener de 1939.

Van ser dones que van treballar fins a l’extenuació. Algunes van ser injustament castigades per motius polítics perquè els hospitals sovint també havien de servir a la formació i a l'agitació permanent per a la lluita antifeixista. Hi va haver capítols especialment terribles, com un brot de febre tifoide entre abril i maig de 1938 al centre mèdic de Vic. Tot just havia començat a funcionar, i s’hi van haver de confinar 1.700 ingressats i 200 treballadors. Hi va haver dones que es van trencar. Dorothy Fontaine, cap de laboratori, va acabar arraulida, en una escala, abrigada amb una capa i plorant perquè ja no podia més. Volia tornar a casa, però no va poder. Entre el 25 d’abril i el 29 de maig de 1938, pràcticament tots els ingressats i membres del personal de l’hospital havien patit alguna alteració gastrointestinal. Algunes van morir, com, Chrissie Wallace, una jove infermera escocesa de 23 anys.

La majoria havien decidit anar a Espanya per motius polítics. "Eren dones molt motivades, gairebé totes eren lluitadores antifeixistes i la Guerra Civil va ser un pas més en la seva història d'activisme", detalla Sadurní, que també és infermera. "Van deixar enrere la família, i la majoria desconeixia on anava i què es trobaria. No eren infermeres militars i es van trobar immerses en una situació de guerra", afegeix.

Per sobreviure a tot plegat, la solidaritat era important, però la majoria no tenien gaire temps de fer amistats. La infermera Fannny Bré (Cǎlǎraşi, Romania, 1907-Drap, França, 1993), que va escriure part de la seva experiència, repetia constantment que les infermeres no havien de reparar tan sols els cossos dels soldats sinó també la seva moral. A Vic, per exemple, es van organitzar diferents activitats culturals per animar els pacients. Després també va participar en la Resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial. Sally Khan treballava a El Romeral (Toledo) de set del matí a set de la tarda i igualment li havien de cridar l’atenció perquè volia treballar a les nits. Estava casada amb el brigadista Jack Liffland, que va morir durant la batalla de l’Ebre, i això la va afectar profundament. La van acabar repatriant el setembre de 1938, però no se sap què li va passar després.

"Les infermeres es movien amb l’exèrcit republicà i no estaven molt de temps al mateix lloc. Era molt difícil establir lligams entre elles, però, així i tot, intentaven ajudar-se, perquè hi havia molts moments de soledat i d’angoixa", detalla Sadurní. A més, n'hi va haver que van viure els seus embarassos treballant a l'hospital. Una d'elles va ser Juanita Justo Poveda, que va parir sola i va perdre el fill quan tenia tan sols dues setmanes de vida. "Les úniques que la van poder consolar van ser les companyes infermeres", assegura Sadurní.

Stefania Wenzlová va ser una altra infermera que es va quedar embarassada i va voler tenir el fill a França. La seva idea era parir, deixar el fill amb uns amics i tornar, però no va poder perquè es van desmantellar les Brigades Internacionals. Va unir-se a la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial, i el seu marit va ser detingut a Berlín per la Gestapo i executat. A ella la van repatriar a Txecoslovàquia.

Els casos de violència 

Moltes de les infermeres van patir tota la vida les seqüeles psicològiques i físiques de la guerra. Una d'elles va ser la nord-americana Ave Bruzzichesi que va treballar a Vic i també al tren-hospital número 12 que va servir a la batalla de l'Ebre. Va denunciar la desídia i descontrol en les intervencions quirúrgiques als ferits que arribaven del front ebrenc. "Generalment, totes les despulles es tiraven fora del tren, i era un verdader esforç fer que els sanitaris ganduls cavessin forats per enterrar els membres amputats", va escriure Bruzzichest. Abans de tornar als Estats Units va formar part de l'operatiu que va coordinar la retirada cap als camps francesos.

La maternitat no era l'únic que les diferenciava dels seus companys. Van patir també violència pel fet de ser dones. A la plaça dels Màrtirs de Vic hi havia una casa que acollia les infermeres que treballaven a l'hospital internacional. Un grup d'aquestes dones van posar una denúncia al comissari polític de l'hospital, explicant que un cotxe oficial s'havia aturat davant la casa. N'havien baixat un grup d'homes i havien demanat tenir relacions amb les infermeres mentre tiraven diners sobre els llits. Afortunadament, les infermeres se'n van desfer sense que passés res més. Una altra infermera relatava com un metge havia obligat les infermeres a ballar amb els oficials. "Alguns homes abusaven del seu poder", relata Sadurní, que ha pogut trobar molta informació a l’arxiu Estatal Rus d’Història Sociopolítica de Moscou i a la col·lecció Abraham Lincoln Brigade Archives (ALBA) de la Universitat de Nova York.

Una font important han estat els testimonis que va recollir la cap d'infermeria de Vic, Frederica Martín. "Després de la Guerra Civil van sortir diferents publicacions, però a Martín no li agradava com tractaven el tema, perquè creia que era una visió masculina i no quedava ben reflectit tot el que van fer les dones. Als anys seixanta es va dedicar a entrevistar metges, infermeres, malalts, tècnics...", explica Sadurní. "No ha trobat cap dietari de cap infermera que relatés el seu dia a dia", afegeix. La història de la infermeria va molt lligada a la història de les dones, tota la feina que van fer a la rereguarda té un paper secundari, perquè el protagonisme el van tenir els homes. "No creien que tingués el mateix valor i, per tant, consideraven que no calia escriure'n pràcticament res. A més, la feina passava per davant d’explicar allò que feien", diu l'autora.