Per què algú es fa nazi? Viure entre ells per entendre'ls

Barcelona¿Com una persona normal i corrent pot acabar donant suport a un règim que en una espiral de violència acaba sent responsable d’un genocidi? Milton Mayer (1908-1986) era un periodista jueu nord-americà que volia conèixer l’home nazi (no va parlar amb dones) per intentar entendre’l. El 1935 va viatjar a Alemanya per fer una entrevista a Adolf Hitler. No ho va aconseguir i va recórrer el territori alemany en ple nazisme: "Em vaig adonar que el nazisme era un moviment de masses, i no la tirania d’uns quants éssers diabòlics sobre milions de persones indefenses", va escriure. El 1951 va tornar a Alemanya amb la seva família i es va instal·lar en un petit poble. Es va fer amic de deu nazis, als quals dedica el llibre: Creían que eran libres. Los alemanes, 1933-1945, que es publica per primera vegada a l’estat espanyol de la mà de Gatopardo.

Quan va tornar als Estats Units, Mayer afirma que va ser capaç d’entendre millor com el nazisme havia aconseguit conquerir Alemanya. "Em semblava que no havia conegut l’home alemany, sinó l’home a seques. Va resultar que era a Alemanya en unes condicions determinades. Podria ser aquí, en unes condicions determinades. En determinades condicions, podria ser jo mateix".  El fill de Mayer, Richard Scully, tenia tan sols cinc anys quan van anar a Alemanya, i recorda sobretot la devastació que havien deixat les bombes. Explica que el seu pare no va continuar la relació amb els entrevistats i que sempre el va moure la pregunta de com la gent corrent pot ser capaç de cometre atrocitats com les que es van cometre durant el nazisme. "Ell sempre va ser molt conscient de la persistència en totes les societats del tribalisme, el racisme i la intolerància religiosa", explica per correu electrònic Scully. Després va seguir fent-se les mateixes preguntes: "El pare va viure la bomba atòmica, la Guerra del Vietnam, la Guerra Freda, i sempre es preguntava en quin moment la ciutadania abdica i dona el poder a l'autoritarisme".

Mayer va ser pioner: va ser un dels primers que van intentar entendre com els alemanys corrents es van convertir en nazis i per què van continuar sent-ho després de la caiguda de Hitler. Ho va fer molts anys abans que Alemanya gosés mirar enrere. Després, sobretot a les últimes dècades, altres llibres han intentat entendre i investigar l’extrema dreta des de dins.

Ho ha fet Talia Lavin amb La cultura del odio. Un periplo por la dark web de la supremacía blanca (Capitán Swing, 2022). Lavin és una jueva nord-americana bisexual que va adquirir diferents identitats per infiltrar-se a través de les xarxes en diferents moviments supremacistes i neonazis. La periodista Julia Ebner també va adquirir diferents identitats a les xarxes i va conversar de tu a tu amb jihadistes, neonazis i cristians d'extrema dreta, com explica a La vida secreta de los extremistas (Temas de Hoy, 2020).

Ho van fer als anys noranta Franziska Tenner, tal com va explicar a Ehre, blut und mutterschaft. Getarnt unter nazi-frauen heute [Honor, sang i maternitat. Camuflada entre les dones nazis; 1994], i Michael Schmidt i César Vidal a La Alemania neonazi y sus ramificaciones en España y Europa (Anaya & Mario Muchnik, 1995). Schmidt va assistir a reunions, va escoltar discursos, va rebre adoctrinament i va conversar amb els caps rapats durant quatre anys per constatar que no estaven desorganitzats ni eren gens inofensius.

L'engany dels líders autoritaris

L'extrema dreta avui torna a tenir molta força. Hitler oferia solucions simples i radicals als greus problemes econòmics que patia Alemanya en aquell moment i prometia rescabalar la població de la humiliació de la Primera Guerra Mundial. "Sempre hem d'intentar recordar que no ens hem de deixar enganyar per les solucions simplistes a problemes complexos i que normalment els líders autoritaris acostumen a ser corruptes, roben a l'estat i a la ciutadania i provoquen greus problemes econòmics", explica l'historiador Ricard J. Evans, que prologa l'edició en castellà del llibre de Milton Mayer. "Segurament la lliçó més important és que la resta de partits han de treballar units per defensar la democràcia. En les últimes eleccions democràtiques abans que els nazis tinguessin el poder, comunistes i socialdemòcrates tenien més vots, però van ser incapaços d'aliar-se", afegeix. Els nazis mai van aconseguir més del 37% dels vots a les eleccions nacionals alemanyes.

¿Els homes que entrevista Mayer ajuden a entendre com algú es converteix en nazi? "Els entrevistats, a excepció d'un cas, no tenen pràcticament educació formal, però si estudiem el conjunt dels nazis veiem que molta gent amb estudis superiors va treballar per al règim de Hitler. Per tant, no podem dir simplement que els nazis van ser uns ignorants", detalla Evans. Marburg, la població on va viure Mayer i d'on eren els veïns amb els quals va parlar, tenia en aquell moment característiques peculiars: pràcticament no tenia indústria i no hi havia gaires catòlics; cal recordar que comunistes, socialdemòcrates i alguns centres catòlics van ser els que més van resistir contra el nazisme. Marburg era també una població històricament antisemita. A més, els entrevistats eren tots de classe mitjana-baixa, que és la que més suport va donar al nazisme. "Generalitzar a partir de deu persones potser no és del tot acurat, però sí que ens ofereix una perspectiva molt interessant sobre com es van convertir i com, anys després de la mort de Hitler, seguien sent fidels al nazisme", detalla Evans.

Converses amb supremacistes blancs

"La manifestació supremacista de Charlottesville del 2017 em va impressionar molt, vaig escriure'n un article i vaig rebre molts insults –explica Talia Lavin–. Soc molt tossuda, i com més m'atacaven més volia escriure sobre ells". Lavin, jueva, es va trobar que si s'adreçava als grupuscles d'extrema dreta amb el seu nom real ningú volia parlar amb ella i, per tant, va assumir altres identitats. A l'altre costat hi havia tota mena de gent. "Tendim a voler-nos protegir, i per això el més fàcil és pensar que podem reconèixer un supremacista blanc, que no pot ser el nostre veí o un pare de la classe dels nostres fills, però això només fa que sigui més difícil combatre l'amenaça. En realitat, els que formen part d'aquest moviment són persones normals que tenen converses i feines molt normals", afegeix Lavin.

Una de les persones amb les quals Lavin va intercanviar correus és un professor universitari a Zuric. "Tothom es pot deixar seduir per aquestes idees, també les persones amb educació universitària, perquè apel·len a les emocions –assegura Lavin–. Els que abracen l'extrema dreta volen entendre per què el món és tan terrible, perquè se senten abandonats i espantats. Tenen la sensació que el govern no està fent prou per ajudar-los i donen la culpa als jueus". Segons Lavin, l'era Trump va donar un impuls també a l'extrema dreta dels Estats Units. "Ha animat la gent a dir el que pensen en veu alta i en públic. Fins ara potser no s'hi havien atrevit i ara veuen que poden ser racistes, sexistes, homofòbics i antisemites i dir-ho ben fort. Són una gran minoria", conclou l'autora.

Ricard J. Evans afirma que avui l'extrema dreta actual és diferent de la del període nazi: "No dona suport obertament a la guerra i focalitza més la seva hostilitat envers la immigració que no pas contra els jueus, encara que és antisemita. El nacionalisme d'aquesta extrema dreta és menys propens a envair i conquerir altres territoris –Putin ha argumentat la invasió d'Ucraïna dient que l'alliberava dels nazis i no defensant l'expansió de Rússia–, però hi ha factors que es repeteixen: la crisi econòmica, el ressentiment nacionalista, la desconfiança envers les institucions democràtiques i la fe cega en líders carismàtics".