Alícia Llabrés: “És la inseguretat la que ens fa continuar endavant”

PalmaUnes línies primíssimes dibuixen un arbre dins un cossiol, sense gaire espai per créixer. La poesia d’Alícia Llabrés és pintura i és dibuix, i parla De la terra i de la poca terra que ja ens queda, que és un vers d’Antonina Canyelles i que és el títol que la pintora, nascuda a Palma el 1965, ha volgut per a l’exposició que, fins al 14 de juliol, té a la galeria Dionís Bennàssar de Pollença. Tan intimista com sempre, Alícia Llabrés dibuixa damunt teles a l’oli un món senzill i proper, poètic i silenciós que, tot i així, és una crida a la sensibilitat ecologista. També n’és una mostra, o sobretot.

Unes branques, una cadira... Pintau el vostre món?

— El meu corral. Quasi totes les obres d’aquesta exposició són del temps de la covid. El virus ens va tancar i jo vaig tenir la sort de disposar d’un corral. A mi, les plantes m’han enganxat. A les plantes les cuides, les cries. Els verbs ‘criar’ i ‘crear’ tenen el mateix origen. Un creador és un criador. No només conceps una obra, sinó que la cries, l’acompanyes en el seu creixement.

Les d’aquesta exposició són plantes fetes amb les línies mínimes. Què heu volgut expressar-hi?

— He fet molta planta dins cossiols, molts arbres, prims i afeblits per manca de terra. Dins un cossiol aïlles l’arbre. Nosaltres vivim en una illa, i això ens fa més fràgils, més febles, més vulnerables i ecodependents. El canvi climàtic ja es percep i serà dur. Intent reflectir aquesta debilitat, però no ho faig com un lament, sinó des del convenciment que la vertadera consciència de la nostra vulnerabilitat ens pot donar força, ens pot fer reaccionar.

Hi ha un compromís ecologista que es manifesta en la pintura encara que sigui sense moure’s del propi corral i amb la cura de les plantes pròpies? És aquesta una manera d’entendre la vida?

— La meva pintura no està desconnectada del que passa al món. Em preocupa molt tot allò que passa, m’inform tant com puc i, a més, m’hi involucr. Si Joan Miró deia que des d’allò més petit i més local es pot ser universal, abastar el món, jo estic convinçuda que es pot fer una feina seriosa i profitosa des del redol més íntim i, sobretot, amb honestedat.

Enteneu que pintar és un acte de compromís?

— Des del moment que jo estic involucrada en la societat, la pintura és una manifestació d’aquest compromís. Pintar és una lluita. Per mi, qualsevol expressió artística és un acte de rebel·lia, des del moment que allò que es pretén és veure –i mostrar– les coses des d’un altre prisma. És més, diria que pintar és un acte de rebel·lia també perquè fas una cosa que no serveix de res, des de l’òptica capitalista que domina el món.

Tot i que l’art és de les coses que més es capitalitzen.

— Cert, es capitalitza. A mi, sincerament, m’agradaria que poguéssim muntar-ho d’una altra manera. Potser no hi ha tornada enrere, o sí, si no hi ha més remei. Però jo crec en una societat basada en el bescanvi. Una societat d’ajuda mútua en la qual tot sigui bescanviable: la cura, els coneixements, les obres, els béns...

D’on beu aquesta senzillesa de les vostres pintures?

— Fa un temps vaig fer un viatge al Iemen i vaig flipar molt amb les cases. Els interiors eren com els dels meus padrins de Manacor: una cadira, una taula, un llit, només el necessari, tot molt senzill. Hem conegut i recordam les cases dels padrins, i també recordam com, de cop, les cases dels seus fills, els nostres pares, es van omplir de moltes coses. I no ho hem de mester. Ara pens que els meus quadres d’abans eren verborreics. Anar llevant-hi un poc de tot és el que he fet. Costa llevar , has de saber bé per què ho fas. És un camí lent.

Les vostres obres desprenen lentitud i silenci.

— He après a mirar la lentitud com una altra manera d’estar al món. Si més no, et permet observar-lo. Del silenci... jo hi crec, en això que la pintura és silenci. I potser el paper de l’espectadorés saber estar en silenci davant un quadre. El pot dur a un altre món, però segur que, si hi connecta, el durà a ell mateix.

Pintau per no haver de xerrar?

— Sovint em falten paraules. Pintar és part de la meva vida, com ho és llegir. La única manera per a mi de parlar de coses íntimes sense passar vergonya és pintant.

És timidesa, és inseguretat?

— Som superconscient que tinc un munt de llacunes i contradiccions. Això pot donar inseguretat. Però jo a la inseguretat no la veig com una cosa negativa. És la inseguretat la que ens fa continuar endavant. Potser no he superat la meva timidesa, però sí el complex que fa pensar que s’ha de saber tot, perquè no és possible.

Heu fet una obra amb moltes referències literàries.

— Allò que pint es relaciona sovint amb allò que he llegit. Blai Bonet, Damià Huguet, Antonina Canyelles, Lluís Calvo i tants altres, tots ells m’expliquen la meva terra i em sent molt acompanyada per ells.